Detalle guía
Guies de lectura
El vals de la literatura les primeres dècades del segle XX
Context històric
“Hay trece crisis totales y treinta parciales” segons l’historiador Pierre Vilar (Història d’Espanya, pàg. 176) entre 1917 i 1923. Els petits funcionaris protestaven per l’augment de preus, els obrers s’organitzaven creant nous sindicats per no patir les conseqüències de la crisi de la indústria, l’anarquisme, amb lluitadors com Francesc Layret i Salvador Seguí, ocupà la primera línia política a les ciutats. Pel que fa al sector agrari, sobretot a Andalusia, els camperols demanaven el repartiment de les terres. Per acabar de desestabilitzar, la guerra del Rif va provocar més de catorze mil baixes, entre morts i presoners, a les files de l’exèrcit espanyol.
L’església i els militars van fer front comú per controlar la situació apel·lant a l’autoritat de Déu i a la força. Els polítics, com Maura, Cambó, Prieto, i, fins i tot Miguel Primo de Rivera, tractaven de reconduir el caos. L’any 1923 Primo de Rivera, amb el suport de l’exèrcit i del rei, va proclamar una dictadura que es va allargar fins a 1930.
Durant aquest període ¿quins problemes es van resoldre? Només la qüestió marroquina amb el control de la revolta, des del punt de vista del govern espanyol. La major part dels projectes de la dictadura van fracassar. Les confederacions hidrogràfiques, la cessió del monopoli de telèfons als americans, la gestió del País Basc i Catalunya i l’augment insuficient dels salaris dels obrers, que no va seguir la corba de prosperitat de la patronal, només van provocar descontent.
També van ser insuficients les mesures pel que fa al feminisme. Es van crear comitès paritaris obligatoris i reglamentar el treball nocturn de les dones, però van seguir sense tocar el dret universal al vot. Pel que fa als intel·lectuals, Primo de Rivera l’any 1924 va desterrar Unamuno de la universitat de Salamanca, i tot el seu entorn acadèmic. L’any 1930 el fracàs de la dictadura s’havia estès a totes les capes de la societat.
La literatura espanyola
Els autors, els intel·lectuals anaven d’un costat a l’altre, donant voltes, per intentar explicar i solucionar els problemes d’Espanya. Tots consideraven que la cultura salvaria el país.
Les autores s’ocupaven, sobretot, de denunciar la insatisfacció femenina: pels vincles matrimonials imposats i pel patriarcat social i polític. La Víctor Català és un exemple d’autora transgressora amb l’ordre establert. La seva obra La Infanticida, escrita uns anys abans, va denunciar el patriarcat. Més tard, al conte “Carnestoltes” a Caires vius va parlar de lesbianisme, en un moment en què gairebé ningú ho feia. I l’any 1918, amb la publicació d’ Un film(3000 metres), per entregues, un mètode per afavorir el consum popular, va retratar els baixos fons i els salons de la Barcelona de la Belle Èpoque.
Ja s’ha explicat que una de les injustícia més clares respecte les dones era que no podien votar. Primo de Rivera va fer un intent d’obertura aprovant que a les eleccions municipals votessin les dones solteres o vídues emancipades, però aquesta mesura no va satisfer al moviment feminista. La diputada Clara Campoamor defensarà, i guanyarà, durant la Segona República (1931) el dret a vot de les dones. Dret que hauria estat molt difícil d’aconseguir sense el treball previ d’escriptores com Maria Zambrano, Luisa Carnés, Rosa Chacel i moltes altres de la Generació del 27.
“La historia, las historias, solo ponen de relieve lo considerado transcendente y dejan en la oscuridad la vida cotidiana, la que transcurre sin estridencias, donde se han movido más intensamente las mujeres a lo largo de la historia” (María Zambrano, Viajeras de la Habana, pàg. 87).
Mentrestant els autors se centraven més en criticar la idiosincràsia del poble espanyol. Per exemple, Unamuno a Abel Sánchez. Una historia de pasión (1917) va fer un estudi de l’enveja a partir de la ruptura amb el seu germà, que suportava malament la seva fama. La tía Tula (1921) retratava el pes del compromís guiat per l’autoritat de Déu.
Baroja, que no va ser tan crític ni polèmic com Unamuno, feia més de cronista de l’època, però una lectura reflexiva ens permet veure també el seu descontent amb l’ambient de l’època. Influenciat per la novel·la picaresca espanyola i el realisme literari, mostrava els problemes polítics, humans i socials d’Espanya. Un clar exemple són Zalacaín el aventurero i La busca.
“Que pocas cosas humanas hay entre los hombres! En estos miserables no se lee más que suspicacia, la ruindad, la mala intención, como en los ricos no se advierte más que la solemnidad, la gravedad, la pedantería.”(La Busca, pàg. 89)
Revistes
Destaquem dues per la seva funció com a mitjà on els diferents autors van exposar les seves teories: la Revista de Occidente, fundada per José Ortega y Gasset l’any 1923 on, per exemple, Rosa Chacel i Maria Zambrano reflexionaven sobre la diferència i la complementarietat entre sexes; i la revista La Pluma que va publicar textos que trencaven amb el conformisme de l’època.
Recomanació
Las sinsombrero / director, Manuel Jiménez, Tània Balló, Serrana Torres
Aquest documental parla d’un grup de dones pensadores i artistes espanyoles pertanyents a la generació del 27 que van ser molt destacades en el seu àmbit a nivell nacional i internacional. A través d’un fet com llevar-se el Barret en públic, van voler desafiar les nomes de l’època. Va ser protagonitzat per Maruja Mallo, Margarita Manso a la Porta del Sol, juntament amb en Salvador Dalí i Federico García Lorca.
Les dones que pertanyien a aquest col·lectiu eren les pintores Maruja Mallo, Rosario de Velasco, Margarita Manso i Ángeles Santos; la filòsofa María Zambrano, les poetes Josefina de la Torre i Ernestina de Champurcín, l’escultora Marga Gil Roësset i les escriptores Maria Teresa León, Rosa Chacel i Concha Méndez.
Fecha de creación: 06/07/2020
Última actualización: 07/07/2020
Secciones de la guía
Ficció
> Veure disponibilitat a l’eBiblio
Abel Sánchez i Joaquín Monegro són amics des de la infància. Abel es de tracte més afable i triomfa en les relacions socials i Joaquín es dedica a estudiar, empollar, i no té tant d’èxit. El llibre analitza el tema de l’enveja a través de la trajectòria dels dos personatges.
Aquesta obra, considerada pel mateix Baroja com la seva millor novel.la pel seu vessant filosòfic, és de caire autobiogràfic. El protagonista condensa molt bé l’escepticisme sobre la religió i la vida mateixa que l’autor sentia. És considerada pels crítics com la novel.la més típica de la Generació del 98.
El protagonista de la novel.la, Andrés Hurtado, és un personatge perdut en un món absurd que anirà topant amb desenganys al llarg de la seva vida, que el faran caure finalment en un pessimisme existencial. A més hi veiem molt ben reflectides la diferencia entre el camp i la ciutat i la pobresa cultural de la majoria de la població.
L’autora ens presenta correspondència entre les germanes María i Araceli Zambrano des de l’any 1967 fins a 1990, uns dies abans de la mort de María. Les cartes poden ajudar a reconstruir el seu pensament sobre la infància, la joventut, la Segona República, la Guerra Civil, l’exili. Document bàsic per entendre dues dones molt influents, sobretot María, a l’Espanya dels segle XX.
> Veure disponibilitat a l’eBiblio
Rosa i Gertrudis, Tula, són dues germanes que representen perfils diferents. Rosa és apassionada i canvia de parer amb facilitat i Tula és reflexiva i està convençuda dels seus principis. En una lectura ràpida pot semblar una història de família, però analitzada amb detall ens descriu els prejudicis, sobretot religiosos, de la classe mitjana dels primers anys del segle XX.
> Veure disponibilitat a l’eBiblio
Publicada l’any 1914, és una de les obres claus de l’autor, on estableix un joc literari entre protagonista i creador amb el que fa reflexionar als lectors sobre el concepte de la vida i el destí. El jove llicenciat en Dret, Augusto Pérez, es comença a qüestionar aspectes de l’existència en un moment clau de la seva vida. Cercant respostes coneixerà a Miguel de Unamuno, personatge de ficció, autor del text que tenim a les mans. Amb Niebla Unamuno va introduir per primer cop el neologisme nivola amb el que es referia a les seves pròpies obres de ficció per distanciar-se de la novel·la realista. El títol expressa la idea de difuminació de la realitat per arribar a una altra més imperceptible.
> Veure disponibilitat a l’eBiblio
El protagonista de la novel·la San Manuel, un capellà bo que amaga que ha perdut la fe, treballa perquè la gent de l’aldea Valverde de Lucerna segueixi creient en Déu. Angelina Carballino, un dels personatges principals, ens narra la història d’aquest religiós.
Transcrivim un paràgraf on parla San Manuel:
“Todas las religiones son verdaderas en cuanto hacen vivir espiritualmente a los pueblos que las profesan, en cuanto les consuelan de haber tenido que nacer para morir, y para cada pueblo la religión más verdadera es la suya, la que le ha hecho. ¿Y la mía? La mía es consolarme en consolar a los demás, aunque el consuelo que les doy no sea el mío”. (pàg. 55)
L’autora, filla de família humil, va combinar el seu treball d’escriptora amb d’altres ben diferents, com fer de cambrera en un saló de té. Aquest llibre explica algunes de les experiències que va tenir i retrata, amb molt de realisme, el problemes de les dones treballadores de l’època.
Luisa Carnés va donar suport a Clara Campoamor en la defensa del sufragi femení i l’any 1939 es va exiliar a Mèxic, on va morir el 1964.
La novel·la va ser publicada l’any 1934 i reeditada l’any 2016.
A través del personatge de Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici que acaba sent un lladre refinat, Víctor Català en descriu la vida de Barcelona d’inicis del segle vint. A part de l’interès de la història té un gran valor per la descripció de llocs, escenaris i oficis que ja no existeixen.
> Veure disponibilitat a l’eBiblio
Aquesta obra, considerada una de les millors novel·les espanyoles del segle XX, va ser publicada a l’any 1908 i forma part de la trilogia “Tierras vascas” juntament amb “La casa de Aitzgorri” i “El mayorazgo de Labraz”. Explica les aventures de Martín Zalacaín, un noi basc del poble fictici d’Urbid, durant la tercera Guerra Carlina que va tenir lloc a Espanya entre 1872 i 1876. Escrita amb una clara influència de la novel·la picaresca espanyola per excel·lència, és també un bon exemple de realisme literari, mostra els problemes polítics, humans i socials de l’Espanya de l’època.
Es van fer dues adaptacions cinematogràfiques de “Zalacaín el aventurero”. La primera es va estrenar al 1928 quan l’autor encara era viu i la segona va ser dirigida per Juan de Orduña al 1955.
