La ficció més pura, el terror més absolut

Psicopatologia de les pelis del diumenge a la tarda

Quan el diumenge a la tarda posen una pel·lícula a la televisió acostumem a veure-la així. Aquest és un error molt comú, però l’hauríem d’evitar si no ens volem perdre l’oportunitat de créixer com a persones que aquest cinema ens ofereix. Sí, són pelis que no s’estrenaran mai de la vida en sales comercials, el que no vol dir que deixin de ser cinema; un gènere propi amb característiques molt especials les claus del qual us desvetllarem tot seguit.

 

The plot

Aquestes obres peculiars del setè art es divideixen en dos gèneres clarament diferenciats: les catàstrofes i les històries personals romàntiques. Aquestes darreres, al seu torn,  es subdivideixen en dos branques: la versió d’estiu i la versió d’hivern, o versió nadalenca. Vegem les línies principals:

Catàstrofes: un jove científic que treballa en un laboratori / estació de seguiment / seu local d’una agència governamental és el primer d’adonar-se que s’acosta una tempesta de gel / pluja de meteorits / explosió volcànica que amenaça amb acabar amb la vida en la terra. El jove científic és gairebé un premi Nobel, però treballa en un lloc remot per decisió pròpia; personalment està divorciat, o és vidu, i te una filla d’entre 8 i 10 anys. Al seu costat treballa una jove científica soltera que està enamorada en secret del protagonista.

El jove científic alerta la NASA, la CIA, o la presidència del país del desastre que s’acosta, però d’entrada no li fan cas. Quan es comencen a veure les primeres conseqüències -cau un meteorit petit, es glaça un poblet a Austràlia- els principals líders del món occidental li demanen ajuda, però el laboratori ha perdut la comunicació amb el món exterior pels mitjans comuns i només queda el codi morse / ràdio / colom missatger per rebre i enviar missatges. Tot i això, aconsegueixen fer-li arribar que el món només es podrà salvar si executa uns càlculs complicadíssims en el seu laboratori i els envia abans de vint-i-quatre hores.

El jove científic s’hi posa de seguida, però sorgeixen complicacions diverses: la seva filla surt a jugar i es perd al bosc, la jove científica te una pujada de sucre i necessita insulina, es talla l’electricitat del laboratori, un arbre cau a la carretera principal del poble deixant-lo incomunicat, o tot alhora. Mentrestant es comença a morir gent al món, cosa que no veiem però sabem per la cara de preocupació del president / director de la NASA. Pot ser que algun d’aquests personatges perdi la dona o la filla en un d’aquests incidents, però aguanten estoicament perquè està en joc el futur de la humanitat.

Finalment, el jove científic aconsegueix salvar la filla / jove científica, restableix l’electricitat, i executa els complicadíssims càlculs que envia a l’últim minut. El món se salva. La jove científica li declara el seu amor.

 

Històries personals romàntiques:

Versió estiu: una jove d’entre els vint-i-molts i els trenta-pocs passa uns dies de vacances al seu poble d’origen. Visita el seu pare vidu des que la seva filla era petita. La jove, lluny de viure traumatitzada per la mort de la mare, va créixer forta i segura d’ella mateixa i ara te una feina especialitzada a Nova York, on ha de tornar en qüestió de dies per un acte importantíssim. Personalment es troba soltera des de fa poc temps.

Un tronc cau a la carretera principal del poble i el deixa incomunicat /el tren que enllaça a la ciutat no funciona / se li espatlla el cotxe i al taller local no hi ha la peça, fet que la protagonista aprofita per fer vida amb els veïns, que l’aprecien molt perquè a) tot i ser òrfena no és una ploramiques, b) sempre ha tingut un cor enorme, i c) ha arribat al cim de la seva carrera i ara és una celebritat.

Li ofereixen participar en el festival d’estiu del poble / final de curs de la parròquia i ella accepta encantada. Allà coincideix amb el jove que fa manteniment de les carrosses / pinta carbasses / repara teulades, que casualment havia estat el seu amor de joventut, però ho van deixar quan ella va marxar a la universitat. De dia treballen plegats, i a la nit queden per encendre una foguera a la platja i explicar-se la vida. Ell és vidu i te una filla d’entre 5 i 8 anys.

Després que un altre jove del poble se li declari i el rebutgi, la protagonista aclareix el malentès de joventut amb el jove, que li fa proposta de matrimoni. Ella accepta, deixa la seva feina a Nova York, i es queda a viure al poble exercint con a mestra / bibliotecària / guia del museu local.

Versió d’hivern o nadalenca: exactament igual, però en comptes de de platja el poble és d’interior, i neva bastant.

 

Les claus: unes característiques molt pertorbadores

Les trames conformen uns productes que, d’entrada, provoquen el rebuig dels espectadors mitjanament cinèfils. Però això no és degut al resultat en sí, com sempre s’havia cregut, sinó al fet que amaguen una sèrie de psicopatologies que ens fan allunyar del visionat complaent. Efectivament, podem afirmar que si el nostre cervell es rebel·la davant d’aquests films és per un mecanisme d’autoprotecció davant d’agressions que podem classificar en base al DSM-V o, dit d’una altra manera, contenen seriosos trastorns mentals amagats.

Tot seguit us destaquem els que la comunitat científica ha pogut identificar:

Trastorn d’adaptació (El lloc geogràfic): tothom sap que als Estats Units es viu de puta mare molt bé a tot arreu, però aquestes pel·lícules sempre estan situades a la costa est, i en concret a Maine, New Hampshire o Nova Anglaterra. Els pobles són petits, de màxim dos mil habitants, i porten com a nom Pleasant Views, Fairwell Heights, o Awesome Town.

Trastorn adaptatiu de la vivenda (Les cases i els negocis): Les cases són d’estil victorià, més mansions que cases normals, tot i que els protagonistes són de classe mitjana. Els negocis locals són tradicionals, però ultra-cuquis, i no, reina, aquí no venem quinoa.

Trastorn obsessiu-compulsiu per la neteja (Tot està impol·lut): les cases resplendeixen, no hi ha ni un estri fora de lloc, i tot sembla antic però cuidat. Els carrers no tenen un sol paper ni fulla a terra, els negocis estan impecables, i els cotxes semblen acabats de treure del concessionari. La roba dels protagonistes sempre està perfecta, com acabada d’estrenar i encara no rentada, fins i tot quan es posen un jersei vell d’estar per casa.

Trastorn narcisista de primer grau (L’aspecte físic): tots els personatges semblen acabats de sortir de la perruqueria, les barbes no creixen, i els maquillatges es mantenen al llarg del dia com si fossin permanents. El jove científic pot estar una setmana aïllat, però sempre apareixerà perfectament rasurat, i encara que estigui molt estressat, el màxim que farà és afluixar-se una mica el nus de la corbata.

Trastorn narcisista de segon grau (Els noms): elles es diuen Paige, Pageant o Felicity; ells es diuen John, Jack o Michael. Res d’horterades com Tallullah ni sosades com Betty, Mary o Rose.

Trastorn evitatiu de la pobresa (L’entorn socio-econòmic): com hem dit, els protagonistes sempre són de classe mitjana, i si viuen en aquells casoplons, s’explica perquè és la casa de la família. Els pares havien estat directius intermedis d’empreses i viuen feliçment retirats. Però és que tot el poble és de classe mitjana, perquè no hi ha ni rics ni, per descomptat, pobres.

Trastorn evitatiu de la diversitat (L’entorn racial): tots els personatges són WASP: no hi ha ni afroamericans, ni hispans, ni asiàtics, tot i que intuïm que deuen existir perquè algú ha de mantenir tota aquella netedat. Evidentment, els protagonistes no netegen; com a màxim, fan manteniment.

Trastorn evitatiu del conflicte interpersonal: les relacions interpersonals es caracteritzen per la placidesa. Els infants no fan rebequeries, les relacions paterno-filials són perfectes, i les relacions amb els veïns són cordials i respectuoses.

Síndrome d’Einstein (L’entorn socio-cultural): tots llegeixen perquè són cultes i feliços, però en cap cas intel·lectuals. En tots els pobles hi ha una llibreria, sovint compartida amb una cafeteria-granja, on fan pastissos de poma o cireres o uns muffins impressionants; la propietària és una senyora de seixanta amb el cabell blanc i ulleres que condueix el club de lectura local. Quan no llegeixen, els personatges fan manualitats o cuinen. Les galetes que cuinen són absolutament perfectes, així com la safata amb les que les posen al forn, i el mateix forn.

Trastorn de negació de la mort (Ningú no mor mai): bé, sí, en les pelis de catàstrofes hi ha morts, però no les veiem mai: ens ho diuen. La mare de la protagonista romàntica és una mort del passat, totalment superada però no oblidada, i en cap cas traumàtica; el mateix en el cas del jove científic i del jove pretendent. Ningú te una malaltia terminal, ningú te accidents més enllà de tortes de peu, ningú és alcohòlic, toxicòman ni ludòpata. La mort, simplement, és lluny i queda fora.

Trastorn alimentari de primer ordre: com hem assenyalat en els menús de la cafeteria-granja, els aliments són hipercalòrics, basats en una dieta extremadament clàssica. Hi ha excés de carns vermelles i de sucres, mentre que la verdura i la fruita clamen per la seva absència. Malgrat això, tots els protagonistes es mantenen en el pes ideal i no hi ha malalties associades a la dieta com hipertensió, diabetis, complicacions coronàries, o colesterol. L’explicació només pot ser una activitat bulímica important durant la nit.

Transtorn aporafòbic (Una climatologia amable): llevat dels casos extrems en les pel·lícules de catàstrofes, el temps és increïblement bo. En les històries romàntiques d’estiu de dia fa força calor, però a la nit refresca i cal portar jaqueteta; a les d’hivern neva moltíssim, però neva molt bé, sobretot a la nit, perquè els dies són sempre radiants. No cal dir que tant en un cas com en l’altre els paisatges són sempre de postal.

 

Conclusió: la ficció més pura, el terror suprem

Aquestes impressionants obres fílmiques constitueixen l’exemple més clar de com la ficció es pot portar al seu màxim, i és per això que també són les pel·lícules més terrorífiques mai filmades. Pensem-ho per un moment: no hi ha ni un bri de realitat.

Els pobles no existeixen a la vida real, i si hi són, són parcs temàtics. La vida als pobles d’aquesta mida és avorrida en general, i tothom sap que, si hi ha una conductora del club de lectura local, és una harpia.  Els protagonistes no existeixen a la realitat perquè no hi ha personalitats tan pures. La societat no existeix a la realitat perquè és diversa, i la brutícia forma part del món. Les coses envelleixen, es trenquen i es fan malbé, i no les substituïm totes. A fora plou, o fa vent, o hi ha boira. Si cuinem galetes ens queden irregulars, la nostra plata del forn te taques, per a que les botigues estiguessin en aquell estat no hi hauria d’entrar mai ningú, i en les cases no s’hi podria fer vida sense deixar algun rastre.

La gent emmalalteix, o te vicis ocults, i les coses no surten bé. Tenim milers de conflictes quotidians i els fills no sempre són una font d’alegria, precisament. En general la vida és dura, llarga, i una puta merda. I ningú, absolutament ningú, és feliç.

Com que el nostre subconscient identifica clarament tots els trastorns que hem enumerat, s’activa el mecanisme de supervivència que ens impel·leix a aclucar els ulls o canviar de canal. L’error és caure en aquesta tàctica, que ens impedeix confrontar-nos a les nostres pors, o el que és pitjor, identificar-nos amb alguna de les patologies descrites. El que hauríem de fer, doncs, és consumir amb alegria aquestes pel·lícules, que no farien altra cosa que desenvolupar la nostra resiliència i enfortir la psique.

No us recomanarem cap d’aquestes obres, per tant, i us ho deixarem com a opció personal, tot esperant que recapaciteu. El que sí que farem en el seu lloc és una llista de pel·lícules que han reflexionat sobre la possibilitat dels veïnats perfectes i dels individus perfectes i ens han mostrat les contradiccions que hi amaguen, d’una manera, tot s’ha de dir, molt menys subtil:

  En las bibliotecas encontrarás:

Sospecha / Alfred Hitchcock
Suburbicon /George Clooney
Todo por un sueño / Gus van Sant
Suburbicon /Stephen Daldry
American beauty /Sam Mendes

  También te puede interesar:

  Ir al estante:

Fecha de creación: 21/12/2020 11:44 h. Fecha de modificación: 23/12/2020 11:25 h.