113 cançons organitzades en 10 apartats: Cançons de bressol, Cançons de falda, Jocs de dits, Cançons de diada, Cançons màgiques, Cançons d ofici, Cançons d animals, Cançons de triar, Cançons joc i Cançons diverses. un QR per escoltar cada cançó i aprendre a cantar-les i les partitures de les cançons per explorar també la interpretació musical.

Canta-me'n una, canta-me'n dues és una obra especialment recomanable perquè és un cançoner compilat i musicat per Miqui Giménez que apropa les cançons populars catalanes als infants de 0 a 6 anys d’una manera viva i participativa. Ha estat guardonat amb el Premi Crítica Serra d’Or 2026 de literatura infantil, un reconeixement que avala la seva qualitat i valor cultural.

El llibre es complementa amb les il·lustracions de Marina Giron i els textos pedagògics de Vanesa Amat, que enriqueixen l’experiència amb un enfocament educatiu molt acurat. En conjunt, destaca per preservar la tradició oral i convertir-la en una eina d’aprenentatge i gaudi per als més petits.

Playlist

*Recomanat per la Biblioteca Marquès de Remisa de Sant Hipòlit de Voltregà

Si busqueu fer un viatge pels paisatges i la cultura japonesa no dubteu: La papereria Tsubaki de l’autora Ito Ogawa us hi transportarà. A través de la seva protagonista, la Hatoko Amemiya, donareu una oportunitat a un ofici molt antic: el d’escriventa. Les emocions que evoquen les cartes que escriu la Hatoko són sempre úniques, i com a tal, també cal mesurar bé el gramatge del paper, la tinta que s’ha d’utilitzar, el segell, i evidentment les paraules que algú llegirà quan les rebi. La protagonista està totalment decidida a recuperar aquest ofici i farà tot el possible per continuar amb el seu llegat familiar, però mentrestant, les seves descripcions ens faran creure que som en aquest petit poble costaner on se situa l’acció, i ens deixarem emportar per aquest ambient i per l’encisadora importància que la Hatoko dona a les petites coses, als detalls. La papereria Tsubaki es va convertir en un drama radiofònic i també s’ha adaptat a la televisió japonesa.

Ito Ogawa és escriptora i traductora de japonès. Casada amb un productor musical, ha escrit algunes lletres de cançons i té un bloc de gastronomia japonesa molt conegut. A més a més, a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona també trobareu la seva primera novel·la El restaurante del amor recuperado, que va ser un fenomen literari al Japó.

Recomanat pel Bibliobús Tagamanent (Osona).

Amb aquesta segona aventura, els protagonistes de Te de maduixa al cau del Teixó (Barcelona 2023), tornen a la cerca d’alguna cosa perduda. Aquest cop es tracta de quelcom ben estrany: L’Os ha perdut els seus colors i no sap què fer-ne d’això. Intrigat, va a casa del seu amic Llop i es troba amb una sorpresa...

Continuant amb l’estil clàssic que ens apropa als contes anglosaxons, com els de la mítica Beatrix Potter, l’autora ens explica un conte on uns entranyables animalons ens ensenyen el valor de l’amistat, tot compartint secrets, te i pastís de llimona.

La història avança senzilla, però a bon ritme de la mà de l’Eulàlia Canal (Granollers, 1963), que no abandona la veu poètica que caracteritza la seva narrativa al mateix temps que gaudim d’una estètica propera a l’àlbum, meravellosament il·lustrat amb les aquarel·les del Toni Galmés (1983).

El secret blau del llop, és un llibre ple de sensibilitat recomanat per a primers lectors, que quedaran captivats, al llarg de les seves 56 pàgines amb les divertides peripècies de la colla d’amics del bosc.

Més informació:

• Crítica de Pep Molist a Faristol
• Article sobre l'obra a El Nou 9
• Eulàlia Canal a Instagram
• Toni Galmés a Instagram

Recomanat per Carolina Paredes de la Biblioteca La Cooperativa de Centelles.

La cuina catalana: 800 receptes d’avui i de sempre és el receptari definitiu de Josep Lladonosa i Giró, xef, escriptor gastronòmic i un dels principals exponents de la recuperació de la cuina tradicional catalana i de la recerca sobre les seves arrels medievals. Durant més de 40 anys de trajectòria ha realitzat una gran tasca de divulgació de la cuina tradicional catalana escrivint més d’una vintena de llibres. També ha rebut importants premis i honors com la Creu de Sant Jordi (2003), el Premi Nacional de Gastronomia (1980) i la Medalla al Mèrit Gastronòmic (2000).
El llibre s’estructura en diferents capítols per tipus d’aliments: brous i salses, verdures i amanides, peix i marisc, vedella, porc i xai, etc.  Cada capítol ofereix informació diversa dels productes: origen, propietats i característiques, temporada, condicions de conservació, consells a l’hora de comprar... I seguidament hi ha les receptes que també inclouen alguns consells pràctics.
En les més de 600 pàgines que conformen aquesta obra, el lector es podrà delectar amb multitud de receptes de la cuina catalana conegudes per tots però també amb d’altres segurament desconegudes però no per això menys saboroses i interessants. Un receptari molt complet i explicat amb senzillesa que ens permetrà gaudir de la cuina de casa nostra.

Més informació: 

• Josep Lladonosa i Giró a Viquipèdia

Recomanat per la Biblioteca Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta.

És important tenir en compte quan llegim a Sôseki, un autor que va néixer i viure al Japó a principis del s. XX, el context històric al qual se situen les seves obres. Coincidint amb un canvi polític el país es va obrir a occident rebent les seves influències, provocant, sobretot en els joves, un canvi de pensament que va generar rebuig entre les famílies més tradicionals. Sôseki és l’autor que va saber copsar aquests canvis i integrar-los de forma natural a la seva literatura i, per això, és conegut com el pare de la literatura japonesa moderna.
Kokoro és una de les seves obres més importants, però Soc un gat, recentment traduïda al català, i Botchan, formen part del bon grapat d’obres que ens va deixar, i les temàtiques de les quals ens parlen encara estan de total actualitat tot i haver transcorregut més de cent anys d’ençà que les va escriure. I aquí es pot afirmar que és on resideix el mèrit d’aquest autor.
Perquè Kokoro ens parla de temes tan universals com la soledat, l’amistat i el sacrifici. Què pot tenir d’interessant l’amistat entre un noi jove, estudiant, amb un personatge a qui el jove anomena sensei, que ja ha arribat a la vellesa i que porta, des de fa temps, un pes al damunt que només ell sap per què l’afecta tant?
En tres parts molt diferenciades i de forma molt progressiva, aquesta amistat s’anirà gestant envoltada de silencis i interrogants. El noi i el sensei, ambdós sense nom a l’obra i ambdós amb un conflicte intern important, caminaran junts deixant-se portar per la culpabilitat, cadascú per diferents motius, però que els afectarà d’una forma molt similar, i això farà que entre ells es teixeixi una relació de confiança i una amistat sense esquerdes.
Una història senzilla, però només en aparença, ja que pàgina a pàgina, l’autor construeix un retrat emocional de la relació entre dues persones que tenen molt més en comú del que se’ns mostra a primera vista, a través d’un text excepcional i impactant que et provoca que qüestionis, replantegis i, sobretot, pensis. Una construcció brillant sobre l’essència de l’ésser humà.
I si el que us ve de gust és reflexionar sobre les relacions humanes, aquesta és la vostra història.

Més informació: 

• Natsume Soseki a Viquipèdia

Recomanat per la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic.

Sheridan Le Fanu va néixer el 1814 a Irlanda i les seves històries són considerades un dels primers exemples del gènere del terror en la seva forma moderna. Carmilla va ser publicada per primera vegada el 1872 (26 anys abans que Bram Stocker ho fes amb Dràcula).  

Ens situem en un vell castell austríac on trobem la Laura, una jove innocent que viu tranquil·lament amb el seu pare. Però aquesta tranquil·litat es trenca quan arriba la Carmilla, una misteriosa jove. L' enigmàtica jove s’integra al castell i desenvolupa una relació intensa i inquietant amb la Laura. Més enllà dels murs del castell els habitants del poble cauen víctimes d’una estranya malaltia. Poc a poc la Laura comença també a emmalaltir...

L’autor aconsegueix crear una atmòsfera gòtica fascinant. És una peça clau per entendre l’evolució del vampir en la literatura, i alhora una reflexió sobre la por i el desig. És ideal si esteu buscant una lectura inquietant i evocadora.

Més informació: 

• Joseph Sheridan Le Fanu a Viquipèdia

Recomanat per la Biblioteca Pompeu Fabra de St. Quirze de Besora.

Aquest llibre va suposar el debut literari d’Erin Litteken,  escriptora llicenciada en història que s’inspira en les vivències de la seva família per escriure els seus llibres.
Va guanyar  el  premi  “Best Historical Fiction Award” 2022 que atorga  la Society of American Historians i s’ha traduït a més de setze idiomes.
Cassie, una dona americana, troba per casualitat el diari secret de la seva àvia i descobreix  tot l’horror que va viure la seva àvia Katya a Ucraïna durant els anys  30 en què Stalin va col·lectivitzar l’agricultura. Motiu que la va obligar a  fugir  als Estats Units.
Gràcies a aquesta història  i al poder redemptor de l’amor, aconseguirà curar les ferides del cor i tornar a creure en la vida.
El llibre  retrata un període històric força desconegut d’ Ucraïna .  Un període de fam i terror conegut com L’Holodomor.
 Un relat dur però a la vegada també una història de supervivència i d’esperança . Clau per entendre les ferides obertes entre Ucraïna i Rússia.

Més informació: 

• Pàgina web de l'autora

Recomanat per la Montse Fàbregas Dachs del Bibliobús Puigdon.

Lou-Andrea Callewaert, més coneguda com a Lancali, és la jove autora d’aquesta novel·la juvenil que celebra l’amistat i la vida i ens parla sobre la pèrdua i l’elecció de viure.

"Em vaig enamorar de l’esperança" és la seva primera obra i un homenatge al seu millor amic, que va morir a causa d’una malaltia autoimmune.

L’obra està ambientada a les instal·lacions d’un hospital i reflecteix molt bé els sentiments de cada personatge, cadascun dels quals lluita la seva pròpia batalla: salut mental, anorèxia, abusos familiars... Tots ells juren viure la vida que els queda al màxim, aferrant-se als motius que els donen la felicitat i rebel·lant-se contra les seves circumstàncies, que els han destrossat però també els han fet més forts.

Tot i que pot semblar una novel·la dramàtica, hi trobarem romanticisme, misteri i tocs d’humor. Perquè en aquest espai gris on no sembla que hi hagi lloc per a l’amor, hi ha una porta que s’obre cap a l’esperança.

Més informació: 

• Lancali a Instagram

Recomanat per l'Ester Vivó de la Biblioteca de Centelles. La Cooperativa.

Gerard López Fageda, nascut a Vic el 1973, és l’autor d’aquesta novel·la, Terra Magra, publicada el 2024 per l’editorial Més Llibres. També és autor de l’assaig Treu la galleda!: (el català s'enfonsa, però tu el pots salvar), publicat el 2022 per la mateixa editorial. Actualment és redactor de La tarda de Catalunya Ràdio i també condueix el programa de sortides per Catalunya No cal anar a Suïssa.

Terra Magra és una novel·la en la que s’alternen dues històries, una ocórrer al segle XI (entre l’any 1057 i el 1058) i l’altra al segle XXI. L’escenari de les dues trames conflueix al mateix punt geogràfic entre Sant Quirze de Besora, Llaés i el castell de Milany, una zona aïllada entre les valls del Ges, el Bisaura i Vallfogona. Un escenari idoni per la trama d’aquesta novel·la. 

En ple segle XI, en mig d’un conclave entre els nobles de Besalú, del Pallars i de Barcelona per rebaixar hostilitats entre els comptats i presidit per la comtessa Ermessenda de Carcassona es produeix un robatori que serà clau per resoldre l’angoixa de tota una existència.
Mil anys després, dos amics investiguen la tercera guerra carlina i concretament els afusellaments de Llaés de 1874, on s’hi alça un panteó en record de les víctimes. Enmig d’aquelles muntanyes de color blau els hi espera una altra troballa.

Una novel·la recomanable per a tot tipus de lectors, tot i ser en la seva major part històrica el text és molt àgil i amè de llegir. Les històries s’entrellacen però no deixes de perdre el fil en cap moment.

Més informació:

• Gerard López Fageda a les Biblioteques
• Fitxa: més llibres

Recomanat per Bib. Bac de Roda. Roda de Ter. 

Aquest llibre és el resultat d’una detallada investigació realitzada a Catalunya on es conclou que les xarxes socials són un dels principals problemes de salut pública i un dels principals desafiaments per a la cohesió social. Els autors volen demostrar que les xarxes socials deixen a la societat, i principalment entre els joves, efectes perversos i aporten documentació per prendre consciència i convenciment que és possible un món amb tecnologia però sense xarxes socials.

A través de 5 blocs temàtics desmitifica les xarxes: una breu història de la dominació sofisticada, les terribles xifres de l’atenció juvenil concentrada a les xarxes, com funciona la capacitat d’atenció i per què va a parar a les xarxes, l’individu transformat: connectat i atrofiat, i finalment, la societat transformada: aïllada i controlada.

Tanca el llibre amb una relació de preceptes bàsics per garantir la protecció a la privacitat, els drets d’autor i la propietat intel·lectual sobre els continguts que publiquem a les xarxes, el dret a decidir sobre la pròpia empremta digital, el dret a no ser monitoritzats, els infants i els seus drets específics,... i defensa la desconnexió com un nou dret que cal protegir.

Més informació:

• Cristina Fernández Rovira a les Biblioteques
• Entrevistes a l’autor: Santiago Giraldo: “La salud mental de los chicos que dejan las redes mejora de forma relevante” - Catalunya Plural
  Santiago Giraldo: "El principal reto es creer que los datos personales no tienen valor" - Facultad de Ciencias de la Comunicación - UAB Barcelona

Recomanat pel Bibliobús Guilleries. 

John Boyne ha escrit una seqüela magistral del best-seller “El Noi del pijama de ratlles”. Per tant, a “Quan el món es va trencar” l’autor torna a aquell lloc inhòspit per recollir el fil dels personatges que hi van sobreviure.

La novel·la ens situa a principis de 1946, tan sols uns quants mesos després que s’acabés la guerra i, ens ho explica a través d’uns ulls d’una filla i una mare que han de fugir contínuament, amb la por i la vergonya inserides ben endins, sense saber si mai podran escapar del seu passat per haver format part de la gran barbàrie de l’Holocaust, cadascuna a la seva manera.

El llibre a mesura que va avançant, es torna cada cop més interessant, però el sentiment de culpa i/o complicitat les va perseguint allà on van, sempre amb la por al cor per si algú, algun dia, acaba descobrint el seu passat.

A mi, personalment, tots els llibres d’aquest autor m’agraden per com estan escrits i per com sap transmetre els sentiments i emocions que experimenten els seus personatges, també per com sap atrapar-te des de la primera fins a l’última pàgina. A més a més, les seves històries no et deixen mai indiferent i durant dies vas donant voltes a les moltes reflexions que giren al voltant de la trama. Aquestes serien algunes de les que podem extreure’n d’aquesta novel·la: 
Quin és el preu que ha de pagar una filla pel fet que el seu pare fos comandant de l’exèrcit del Reich amb tot el que això implica? Pots obtenir mai la redempció o sempre viuràs amb aquest sentiment de culpa? 
I la millor de totes: Què haguessis fet tu en la mateixa situació que ella?
Un llibre molt interessant, no us el deixeu perdre!!

Més informació:

• John Boyne a les Biblioteques
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Antoni Pladevall i Font. Taradell. 

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), és escriptor, traductor, professor i editor. La seva producció literària és llarga; majoritàriament poemaris, però també narrativa i algun dietari.  Col·labora amb artistes plàstics i organitza recitals poètics.  Si consulteu el seu espai a internet, veureu que es presenta com un incontinent eufòric, Mister Èpic i Majèstic i el seu títol nobiliari és el de Lord Alorda.
 
El llibre que recomanem és una nova aventura en la seva producció ja que es tracta d’un assaig (el seu primer) sobre la figura de Pier Paolo Pasolini. Aquest escriptor, intel·lectual i director de cinema italià, visità Barcelona en diverses ocasions i s’havia interessat obertament per la poesia catalana. Pons Alorda explora l’obra i el personatge de Pasolini per mostrar la seva influencia a la cultura catalana, i més concretament en l’obra de Blai Bonet, Lluís Calvo, o Sebastià Alzamora per citar-ne alguns.

Aquesta obra trenca el motlle del que podríem considerar un assaig literari. És un treball breu, escrit amb una passió encomanadissa que ens acosta a la figura de Pasolini des de diferents registres. Una anècdota personal en un restaurant de Vic, un poema, una pel·lícula,  articles.
Un llibre que incita a llegir-ne d’altres. Davant Les cendres de Pasolini, només podem cridar, com ho fa Pons Alorda: 
Que visqui Pasolini!

Més informació:

• Jaume C. Pons Alorda a les Biblioteques
• Pàgina web oficial

Recomanat per Gemma Surribas Jaumira. Bib. Torelló. 

Siempre soñé y soñé por encima de todo
—

Entre la narració i la poesia, acompanyades per il·lustracions en blanc i negre, amb el poemari “Dormidos en el nunca (y nos llamaron locos)” escrit per Princesa Inca i il·lustrat per Francesc de Diego, ens endinsarem en la vida de les persones sovint silenciades, i titllades de boges; en les seves històries, amargues, melancòliques… Coneixerem de primera mà a persones que transiten entre l’infern i el cel. Éssers que pensen, pateixen, odien, estimen, ploren, malgrat que la societat els pugui titllar de bojos.

Un llibre poètic, sensible, tendre i trist. Un relat en primera persona, amb un rerefons social i psicològic, que qualsevol persona dins de l’àmbit de la salut mental, hauria de llegir. Un escrit que ens farà qüestionar els límits entre salut mental i normalitat.

A banda de “Dormidos en el nunca”, no dubteu a buscar els poemaris que Princesa Inca, va publicar a una editorial, preciosa, però ja extinta, Libros del Silencio.

Acabem aquesta recomanació amb el documental, Veus contra l’estigma, "Sense Ficció TV3".

Més informació:

• Princesa Inca a les Biblioteques

Recomanat per Bib. Caterina Figueras. Tona. 

La boda de mi mejor amigo (My Best Friend’s Weeding, P.J.Hogan, 1997)

Entomar el fracàs

Una exitosa crítica de cuina de Nova York rep la notícia que el seu millor amic (i antiga parella) es casa. És massa orgullosa per confessar el seu amor, així que dissenya un seguit d’estratègies per aconseguir guanyar, és a dir, recuperar el seu examant. No se’n surt, i aquesta és una cosa que li ve molt de nou, perquè no està acostumada a perdre.

La boda de mi mejor amigo (My Best Friend’s Weeding, P.J.Hogan, 1997) és una pel·lícula entretinguda i amable. Tant la música com el vestuari estan ben cuidats. El film ens ven la idea ensucrada que l’amor és una relació convencional de parella on la capacitat de sacrifici per part de tots dos és un aspecte positiu per aconseguir l’estabilitat de la parella. Aquest és l’objectiu principal de l’amor.

També podem extreure el missatge que un amic gai és un valor segur, que serveix per a tot i sempre et fa quedar bé. Sobretot si es tracta de Rupert Everett.

El que a mi m’ha agradat és veure com el personatge encarnat per l’actriu coneguda com la núvia d’Amèrica es convertia en una perdedora, tot i que al final entomi el fracàs amb molta elegància. Com li diu el seu amic: no es guanya sempre. Sembla que ens digui que hem de gaudir del que tenim.

La protagonista es mostra inicialment incapaç d’acceptar el seu fracàs. Es comporta d’una manera molt arrogant i prepotent, però posteriorment sembla més tolerant i, fins i tot, resignada. Aquest procés podria servir per obrir un cicle de conferències sobre els límits que cal posar en l’educació dels infants. Qui ho ha tingut sempre tot, qui no ha rebut mai un no, té més difícil acceptar el fracàs. Així que el missatge implícit del film podria ser: papes i mames, el primer no ha de ser als tres anys o abans.

Crítica elaborada per Maria Autonell Vilalta de la Biblioteca Dos Rius (Torelló) en el marc del projecte Escriure de cinema

La costella d'Adam (Adam’s Rib, George Cukor, 1949)

Lluita de sexes en el món de la Guerra Freda

Quan hom veu Katharine Hepburn a la pantalla gran, corre el risc de quedar tan captivat per la seva presència i pel carisma dels seus personatges que pot arribar a distreure’s per uns instants de la pel·lícula que està veient.

La costella d'Adam (Adam’s Rib, George Cukor, 1949) és un film rodat tot just als inicis de la Guerra Freda, en el moment en què Roosevelt va batejar el famós teló d'acer que va dividir el món en dos blocs. Hollywood, que va quedar al costat dels bons, havia de marcar les pautes de conducta i el savoire faire de les parelles joves del moment.

Tot i la distància evident entre un espectador desentrenat a escala fílmica i la pel·lícula (és impossible establir cap mena de diàleg o sentir-s'hi interpel·lat, si has nascut durant la Transició democràtica), les converses que ens mostra són d'una delicadesa exquisida. Les paraules llisquen per una superfície amable i serena, però creen el pòsit àcid on finalment es veuen arrossegats els personatges.

Aquest és un punt sense retorn que marca un moment d'inflexió desitjat per un espectador que ha crescut en la cultura del Gran Germà, i que no s'acaba de sentir identificat en una opereta de titelles estereotipats que exemplifiquen l'estàndard matrimonial de tota una generació.

La pel·lícula entreté. A l'època, va suscitar un gran interès pel glamur que desprenien els seus dos protagonistes, la Katharine Hepburn i l'Spencer Tracy, possibles amants a la vida real. Van arribar a rodar sis pel·lícules més, on es feia evident la màgia i la complicitat de la seva relació.

I encara pren més valor el paper preponderant de la dona en una època marcada pel biaix típic d'una societat patriarcal.

Així que el valor històric i reivindicatiu del film és incalculable, però requereix que l’espectador estigui motivat i informat. Si no és així, pot caure en l'error de no acabar de veure l’atractiu d’aquesta meravellosa lluita de sexes.

Función de noche (Josefina Molina, 1981)

Autòpsia d’una separació

Entre la pel·lícula i el documental, Función de noche (Josefina Molina, 1981) ens mostra una conversa entre Lola Herrera i Manuel Dicenta, un matrimoni separat que s’interpreta a si mateix. La separació es va produir després d’una convivència de set anys, entre el 1960 i 1967, i de dos fills. Catorze anys més tard, la parella es retroba al camerino entre la sessió de tarda i la sessió de nit de l’obra Cinco Horas con Mario, de Delibes, que interpreta l’actriu. Herrera se sent identificada amb la vídua protagonista del monòleg, tant per l’abandonament de la parella amb fills petits que queden totalment a càrrec seu, com per la baixa formació intel·lectual que comparteix amb el seu personatge.

El camerino constitueix pràcticament l’únic decorat del film. S’intercalen imatges d’Herrera als carrers de Madrid i escenes de la representació del monòleg.

La trobada repassa de forma crítica els anys de convivència. La pel·lícula adquireix un caràcter de censura a una societat tancada i conservadora, a un paper de la dona sotmesa i poc formada. La directora del film, Josefina Molina, va mantenir una actitud feminista activa en la seva trajectòria professional i personal. Aquest activisme traspua en l’obra, tot i que actualment queda molt difuminat a causa dels canvis socials que hi ha hagut als últims quaranta anys. Josefina Molina va començar com a directora de teatre amb Casa de muñecas d’Ibsen, es va introduir en el món de la ràdio i va començar a dirigir teatre i sèries per televisió als anys setanta. Entre elles, va signar una adaptació d’El camino, del mateix Delibes, que va suposar la porta d’entrada per dirigir al teatre Cinco horas con Mario, on va entrar en contacte amb Lola Herrera. Molina va iniciar-se com a directora de cinema l’any 1973.

Función de noche va rebre el premi de millor fotografia del Círculo de Escritores Cinematogràficos.

Tot i que tant els actors com la directora van buscar que el film desprengués una aparença d’espontaneïtat, crec que les taules teatrals dels actors fan que aquest toc quedi força desdibuixat. En alguns moments, tens la sensació de veure una obra de teatre gravada dins del teatre.

En general, crec que la pel·lícula ha perdut amb el pas del temps. Els canvis socials han distorsionat el discurs inicial. Ella té el paper de víctima i ell és l’egoista inconscient que reconeix els errors comesos, però la incomunicació sexual i afectiva de la parella es manifesta com el motiu principal de la separació.

Tot i això, cal reconèixer que tant la forma com el tema tractats van representar una aposta innovadora en el seu moment.

Norma Rae és una pel·lícula nord-americana de l’any 1979. Divuitena obra del seu director, Martin Ritt, és sens dubte una obra de maduresa. Està magníficament  protagonitzada per Sally Field, qui va guanyar l’Oscar de 1980 a la millor actriu per la seva interpretació d’aquesta mare vídua, treballadora i activista pels drets laborals. Aquesta cinta va ser també nominada, el mateix any, als Oscar en les categories de millor pel·lícula i de millor guió adaptat.
El film està basat en la història real de Crystal Lee Jordan, que el 1974 va aconseguir crear el primer sindicat en la fàbrica tèxtil en la qual treballava.
L’argument explica l’arribada d’un sindicalista de Nova York a una petita ciutat de Carolina del Nord, de passat esclavista i on no va es van abolir les lleis de segregació racial fins al 1965. La seva intenció de crear un sindicat a la fàbrica tèxtil de la localitat actua de revulsiu en una societat conformista i tradicional, on el poder de l’empresari i dels càrrecs intermedis és gairebé absolut. És, per tant, una cinta que posa el focus en la lluita pels drets dels treballadors i en el conflicte social que provoca, en les pors de la població a perdre la feina (i el mode de vida) i en la resistència que aquesta por crea. La seva particularitat és que ho fa des del punt de vista de Norma Rae, la protagonista, de la qual seguim la seva vida quotidiana, la seva relació amb els homes, el seu paper de mare o de filla, i la seva revolta també contra el rol sexual adjudicat a les dones en la societat del seu temps. Introdueix, doncs, una perspectiva de gènere que fa que veiem la lluita de classes i la reivindicació pels drets dels treballadors des d’un punt de vista poc usual.
Durant tot el metratge veiem referències constants al masclisme i també al racisme, que és utilitzat com a eina de manipulació per desactivar el sindicat. El masclisme impera en el seu entorn, tant en les seves relacions sentimentals com en les familiars, laborals o de companyonia. Només el seu col·lega de sindicat esdevé algú capaç de veure-la com a persona i, per tant, com un individu amb drets i aspiracions a la llibertat individual. Això queda especialment palès en la frase que li diu al marit de la Norma Rae quan la porta a casa després que ella surti d’un curt empresonament: «Pujant a una taula va demostrar que és una dona lliure. Pot ser que ho resisteixis, o pot ser que no.»

Finalment, només em queda recomanar aquesta obra com un rar exponent d’una narració amb un clar missatge feminista, social i reivindicatiu, tant pel que fa a la lluita pels drets de les dones com pel que fa als drets dels treballadors i els drets socials, en un moment en què això no era gaire habitual. L’obra deixa un testimoni que recollirien posteriorment cintes com Erin Brockovich (Steven Soderbergh, 2000) o, amb un estil i una història completament diferent, Thelma & Louise (Ridley Scott, 1991).
És, doncs, en la meva opinió, una obra necessària per comprendre l’evolució del cinema social amb visió femenina en la història del setè art.

Recomanat per Cristina Fernández. Biblioteca Caterina Figueras, Tona

 El creixement d’una adolescent

Greta Gerwig debuta en el món de la direcció cinematogràfica amb ni més ni menys que una producció com Lady Bird (2017). Aquesta història de creixement i superació d’una adolescent enganxa, des del seu inici, per la forta connexió que crea amb l’espectador. En una indústria on la presència d’homes és predominant, Greta Gerwig ha aconseguit fer-se un lloc i despuntar amb les seves primeres produccions com a guionista solista.

Lady Bird aconsegueix que tot espectador empatitzi amb la protagonista de la història, la Christine, o Lady Bird, com a ella li agrada que l’anomenin, ja sigui per la similitud de les seves experiències amb les de qualsevol de nosaltres, o perquè les emocions i sensacions que deriven de la història són d’una quotidianitat més que notable. El relat utilitza un to irònic, divertit i juvenil per fer-nos partícips del creixement, apoderament i perseverança d’una adolescent de disset anys, i per explicar-nos com l’esforç i les ganes són claus per aconseguir el que ens proposem. Alhora, un dels eixos principals de la pel·lícula és la relació de la protagonista amb la seva mare, que esdevé una peça clau en aquesta cerca de naturalitat i autenticitat que fa d’aquesta pel·lícula una producció única.

És una història de creixement personal, però també de reflexió, que fa qüestionar-nos alguns aspectes de la nostra vida sense perdre interès pel fil argumental i conductor del film. Si Lady Bird és l’òpera prima com a realitzadora d’aquesta guionista, sembla fàcil assegurar que  Greta Gerwig ens brindarà grans sorpreses i bons moments davant la pantalla. 

Recomanat per Carla Fernández. Biblioteca Caterina Figueras, Tona.

Desobeir en la cerca de la llibertat.

Un rabí a l'altar. Un discurs sobre l'ésser humà, sobre la capacitat de desobeir i sobre la llibertat individual: «Nosotros debemos escoger la clase de vida que vivimos.» Així s'inicia Disobedience (Sebastián Lelio, 2017), amb el discurs i la mort del rabí, pare de Ronit, personatge interpretat per Rachel Weisz. El discurs ens anticipa el que veurem, una història sobre la llibertat en un entorn d'una religiositat opressiva.

El xilè Sebastián Lelio dirigeix Disobedience, l'adaptació de la primera novel·la de l'autora britànica Naomi Alderman. La guionitza juntament amb Rebecca Lenkiewicz, responsable del guió d’Ida (Pawel Pawlikowski, 2013). El film suposa la seva primera incursió al món de Hollywood, després dels èxits en el circuit dels festivals amb Gloria (2013), pel·lícula amb què va obtenir l'Os de Plata del Festival de Berlín, i l'oscaritzada Una mujer fantástica (2017).

A Disobedience, Lelio manté un equilibri entre el drama, l'amor, la passió i l'ús d'elements de gran tensió, en alguns moments angoixant, pel destí incert de les protagonistes, sotmeses a un ambient claustrofòbic i de vigilància permanent.

Ronit Krushka (Rachel Weisz) retorna a la comunitat jueva ortodoxa londinenca per assistir al funeral del seu difunt pare. Després d’haver desafiat el seu cercle familiar i religiós per emprendre una nova vida a Nova York com a fotògrafa i allunyada dels mandats de la religió, serà rebuda amb sorpresa i desconcert per part de la comunitat. Ronit es retrobarà amb el món opressiu que va deixar enrere, i que Lelio reflectirà contraposant normalitats a través de la seva càmera: la normalitat no religiosa i la normalitat d'una comunitat jueva ortodoxa. Provoca estranyesa a través de l'ús d'elements quotidians, com prendre cafè en un bar, la forma de vestir, de comportar-se, de mostrar afectivitat i de pensar.

En el seu periple d'acomiadament del seu pare, Ronit es retrobarà amb una amiga d'infantesa, Esti Kuperman (interpretada per Rachel McAdams), que va decidir quedar-se al seu entorn primigeni i lluitar contra els seus desitjos. Esti està casada amb un amic de joventut d'ambdues, Dovid Kuperman (Alessandro Nivola), fill espiritual del rabí mort, al qual ha de rellevar a la sinagoga. Tres personatges, tres visions del món per on transcorrerà l'argument. Dues dones que han d'escollir entre la vida que volen portar o les que la seva comunitat jueva ha escollit per a elles, i un home que ha de conviure entre la seva fe devota i l'amor per la seva esposa.

Entre les dues protagonistes ressorgirà una història ja viscuda, que culminarà amb una relació sexual i un amor prohibit. Disobedience va més enllà de l'amor i la passió de dues dones, de l'afrontament de les seves creences religioses que això suposa. La llibertat, tema central de la pel·lícula, apareix a l'inici i al final d'aquesta història. Ho fa en les paraules que pronuncia el pare, dalt del púlpit, abans de morir, i també en les de Dovid (Alessando Nivola), quan remarca la llibertat de la seva esposa i mostra que un dels actes més grans d'amor és veure feliç als qui un estima, malgrat que això vagi en contra dels desitjos propis.

Aquest viatge a la desobediència, en la cerca de l'honestedat envers un mateix, us trencarà el cor. La renúncia a les esperances i els somnis individuals, també poden ser un acte de llibertat. Com deia el rabí: «Nosotros debemos escoger la clase de vida que vivimos.»

Recomanat per Carla Fernández. Biblioteca Caterina Figueras, Tona. 

El buit, el bosc amenaçador. 

El renascut (The revenant, Alejandro González Iñárritu, 2015) és una pel·lícula plena de silencis i introspecció, malgrat les escenes bèl·liques i esfereïdores de les trobades entre blancs i indis, i l’angoixa vital d’un protagonista que fuig contínuament dels perills.

La pel·lícula és una oda al temps, a la quietud i a la pausa. El seu fons trist i existencial empeny l’espectador cap a un buit descarnat.

El bosc amenaçador, els animals salvatges i una música colpidora i penetrant acompanyen el personatge en la seva missió: matar l’assassí del seu fill.

És aquesta ira el que el manté viu i fort, amb un objectiu apassionat que el fa admirable als ulls de tothom.

El director i l’actor principal, però també la banda sonora, el llenguatge cinematogràfic i els tempos rítmics emprats, són els que creen una atmosfera acollidora però alhora amenaçant. Aquest sentiment agredolç que desperta és el veritable punt fort de la pel·lícula.

Un petit poble de pescadors de la costa nord Islandesa és l'escenari on els dos protagonistes de la novel·la lluitaran, l'Anna per oblidar, en Gísli per esbrinar, el què amaga el seu passat.

Tots dos reben una carta misteriosa però cap dels dos sap que hi ha un doble destinatari. Els protagonistes es coneixen per atzar si podem anomenar així el fet de que en Gislí vagi a parar en aquest petit poblet on viu l'Anna i on tothom es coneix i sap dels moviments dels altres.

Sense semblar que passi massa res d'especial es va desenvolupant la trama que ens anirà desvetllant fets passats, arrossegant els protagonistes a una catarsi personal fins a una inesperada sorpresa final.

El relat escrit amb frases curtes i la dosificació oportuna dels esdeveniments, fa àgil la lectura a la vegada que crea la necessitat de saber-ne el desenvolupament.

Tal com s'expressa en el títol, el far com a element estàtic i silenciós però omnipresent, és l'únic testimoni que guarda els secrets que se'ns desvetllaran al final.

Si encara no l'heu llegit ara és l'hora, si pot ser en un entorn mariner més que millor, agraireu haver-lo agafat com a lectura estiuenca.

Per cert, si podeu, acompanyeu la lectura amb la banda sonora que ens proposa l'autor al llarg de la narració, aquí en teniu el Podcast: http://www.ivoox.com/podcast-podcast-el-silenci-del-far_sq_f1173856_1.html