(Santiago de Xile, 1953 – Barcelona, 2003). Enrique Vila-Matas no anava tan errat quan va afirmar que amb la mort de Roberto Bolaño s'iniciava una llegenda. El temps i els lectors han confirmat el reconeixement i la centralitat amb la qual s'ha acollit la seva obra. Alhora que un gran nombre d'escriptors i crítics el valoren com el millor autor llatinoamericà de la seva generació.

No hi ha millor descripció d'aquest gran novel·lista i poeta xilè que la que podem trobar a la nota preliminar de Entre paréntesis (2004). Recull de part de les columnes periodístiques i articles que Bolaño va publicar entre 1998 i 2003:

"Nací en 1953, el año en que murió Stalin y Dylan Thomas. En 1973 estuve ocho días detenido por los militares golpistas de mi país y en el gimnasio en donde tenían a los presos políticos encontré una revista inglesa con un reportaje fotográfico de la casa de Dylan Thomas en Gales. Yo creía que Dylan Thomas había muerto pobre y la casa me pareció magnífica, casi como una casa encantada en medio del bosque. No había ningún reportaje sobre Stalin. Pero esa noche soñé con Stalin y Dylan Thomas; ambos estaban en un bar de Ciudad de México, sentados a una mesa pequeña y redonda, una mesa para echar un pulso, pero ellos no echaban un pulso sino que competían para ver quién de los dos aguantaba más bebiendo. El poeta galés bebía whisky y el dictador soviético vodka. A medida que el sueño transcurría, sin embargo, el único que parecía cada vez más mareado, cada vez más al borde de la náusea, era yo. Eso por lo que respecta a mi nacimiento. Por lo que respecta a mis libros debo decir que he publicado cinco poemarios, un volumen de cuentos y siete novelas. Mis poemas casi no los conoce nadie, lo que probablemente esté bien. Mis libros de prosa tienen algunos lectores fieles, lo que probablemente sea inmerecido. En Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (1984), escrita en colaboración con Antoni García Porta, hablo de la violencia. En La pista de hielo (1993), hablo de la belleza, que dura poco y cuyo final suele ser desastroso. En La literatura nazi en América (1996), hablo de la miseria y de la soberanía de la práctica literaria. En Estrella distante (1996), intento una aproximación, muy modesta, al mal absoluto. En Los detectives salvajes (1998), hablo de la aventura, que siempre es inesperada. En Amuleto (1999), procuro entregar al lector la voz arrebatada de una uruguaya con vocación de griega. Omito mi tercera novela, Monsieur Pain, cuyo argumento es indescifrable. Aunque vivo desde hace más de veinte años en Europa, mi única nacionalidad es la chilena, lo que no es ningún obstáculo para que me sienta profundamente español y latinoamericano. En mi vida he vivido en tres países: Chile, México y España. He ejercido casi todos los oficios del mundo, salvo los tres o cuatro que alguien con cierto decoro se negará siempre a ejercer. Mi mujer se llama Carolina López y mi hijo Lautaro Bolaño. Ambos son catalanes. En Cataluña, también, aprendí el difícil arte de la tolerancia. Soy mucho más feliz leyendo que escribiendo."

Després de molts anys dedicat a l'escriptura frenètica, Bolaño emergeix a mitjans dels anys noranta. Entre l'any 1996 i 1997 publica tres llibres consecutius: La literatura nazi en América, una enciclopedia d'autors ficticis; Estrella distante, una biografia d'un poeta feixista i assassí; i Llamadas telefónicas, un recull de 14 contes que tenen com a fil conductor la literatura i els escriptors. Però el boom va arribar amb Los detectives salvajes, publicat l'any 1998, i que va guanyar no només diversos premis literaris, sinó l'admiració d'escriptors com Vila-Matas, Juan Villoro i Jorge Edwards, entre d'altres.

Als llibres de contes Llamadas telefónicas (1997) i Putas asesinas (2001), Bolaño es dedica, entre d'altres coses, a descriure la quotidianitat, usant una àmplia gamma de referències intertextuals. A Vida de Anne Moore (a Llamadas telefónicas) descriu allò típic a la vida atípica d'un personatge que contínuament s'està mudant i canviant de registres socials i de residència. Com el personatge principal de la novel·la de Voltaire (Càndid), Anne Moore s'equivoca en la seva esperança de trobar "un món millor" canviant de lloc. A "Días de 1978" (a Putas asesinas) es basa en la parodia de l'estructura del gènere policíac, on els personatges principals d'aquest conte se senten insegurs de si mateixos i intenten descobrir les intencions d'algunes persones que els envolten.

A Nocturno de Chile, una de les millors novel·les de Bolaño, tracta, com pocs altres escriptors, el tema de les dictadures. L'obra representa la confessió d'un home raonable (Sebastián Urrutia Lacroix, el seu protagonista) que amb el seu silenci es torna còmplice de l'horror. Una manera molt lúcida de mostrar la debilitat i la hipocresia de les societats lletrades quan es tracta de relacionar-se amb el poder.

2666 pot ser considerat el primer gran clàssic del segle XXI. La més monumental de les seves obres: cinc novel·les en una; quatre les va aconseguir acabar en vida i la cinquena la tenia molt avançada quan va morir. Els crims de Ciudad Juárez (Santa Teresa a la novel·la) són el teló de fons de quatre d'aquestes novel·les i el tema específic d'una altra, la penúltima (La parte de los crímenes). Totes les seves pàgines traspuen una riquesa estilística colossal, així com una exploració del concepte polifònic de novel·la: a vegades sembla que llegim un tractat de filosofia, una creuada literària, una història de detectius, una història d'amor, o, fins i tot, una epopeia. Els aficionats al teatre van poder gaudir la temporada 2007-2008 de la magnífica adaptació teatral (de cinc hores) a càrrec d'Àlex Rigola al Teatre Lliure. 

Roberto Bolaño es considerava un poeta. De fet, va guanyar dos concursos de poesia a Espanya i l'any 1993 es van editar La Universidad Desconocida i Los perros románticos. Tot i que la segona edició d'aquesta segona obra va ser augmentada i corregida l'any 2000. Any en què també es va publicar Tres.

Bolaño va ser cofundador dels Infrarrealistes, un grup de provocadors surrealistes-punk conegut per infiltrar-se en les lectures de poesia "burgesa" per cridar els seus propis versos. A la novel·la Los detectives salvajes se'ns descriuen les gestes d'aquest grup.