L’Amina i en Viktor tenen 14 anys i més en comú del que podria semblar. En Viktor viu a Barcelona, i no està passant pel seu millor moment, de cop i volta el seu món s’ha enfonsat, troba a faltar el seu amic Alex que el va deixar de un dia per l’altre. Es podria dir que el seu humor i la seva tristor no podrien ser més negres i de moment no hi veu sortida. L’Amina, al Pakistan  treballa en un taller tèxtil i està atrapada en una vida de misèria, feina i desesperació però ha decidit no rendir-se i intentar canviar el rumb de les coses. Quan el Viktor trobarà el missatge d’auxili de l’Amina cosit als seus texans la seva vida tornarà a tenir esperança i significat. 
Inspirant-se  a alguns fets reals  sortits a la premsa al 2013 i al 2014 (l’enfonsament a la ciutat de Dacca al Bangladesh d’un edifici on van perdre la vida més de 1000 persones que treballaven per la industria tèxtil i l’aparició de missatges d’auxili a les etiquetes d’algunes peces de roba d’una marca anglesa)  Ruth Tormo construeix una història d’amistat, esperança i lluita adreçada als adolescents. En cada capítol s’alternen els  dos punts de vista dels protagonistes fent anar en paral·lel les dues vides de l’Amina i den Viktor fins que arribaran a trobar-se al final de la novel·la. 
La pena, l’angoixa, la ràbia i el coratge dels personatges d’aquesta història ens recorden, tant als més joves com als adults, que encara que a vegades ens sembli tot perdut, sempre hi ha coses per les quals val la pena lluitar i viure. 

Ruth Tormo Benavent va néixer a Barcelona l’any 1974. És llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa en l’àmbit de la comunicació des de fa 20 anys. Ha guanyat premis com el Guillem Cifre de Colonya 2018 o el Ramon Muntaner 2020.

Més informació:

• Ruth Tormo a les Biblioteques
• Ressenya

Recomanat per Giulia Bellisai. Bib. Ramon Bosch de Noya. Sant Sadurní d'Anoia. 

Què deu fer Àngela Merkel ara que està jubilada? Qui va ser una de dones més poderoses del món, com a cancellera a Alemanya durant setze anys, va deixar el seu càrrec a finals de 2021. Aprofitant el fet que de la seva vida privada no se n’ha sabut mai gaire, el popular escriptor David Safier ha ficcionat la jubilació de Merkel fent ús del seu conegut sentit de l’humor.

David Safier és autor de diversos llibres. Escriptor d’èxit gràcies, entre d’altres, al popular "Maleït karma" va començar a treballar en "Miss Merkel: el caso de la canciller jubilada" l’any 2019, quan es va fer públic que la cancellera no optaria a la reelecció. Tirant d’ironia, Safier ha convertit Àngela Merkel en una mena de Miss Marple, el famós personatge creat per Agatha Christie, posant-la al capdavant de la investigació d’una misteriosa mort. I és que Merkel, retirada en una zona rural del seu país, acompanyada pel seu marit Joachim i el seu gos Putin, no sap què fer-ne de tant temps lliure. Passar les hores fent pastissets no l’acaba de convèncer així que quan la investigació oficial qualifica de suïcidi la mort d’un noble de la zona, Merkel hi veu l’oportunitat de fugir de l’avorriment i de posar a prova la seva intel·ligència. No ho farà tota sola, però, ja que comptarà amb l’ajut del seu home amb qui formarà un divertit tàndem.

"Miss Merkel: el caso de la canciller jubilada" és un exemple de barreja de gènere negre i novel·la d’humor que situa un personatge real al bell mig d’una trama clàssica de gènere policíac. Ens trobem, per tant, davant d’un dels subgèneres més amables dins de la novel·la negra, ideal per a aquells moments en què ens ve de gust una lectura lleugera, que ens faci somriure i evadir-nos de la realitat. I de ben segur que les múltiples referències iròniques a un bon grapat de líders mundials amb qui Merkel va coincidir anys i anys, així com la divertida relació del matrimoni jubilat, ens faran gaudir d’aquesta novel·la i passar una bona estona.

I ben aviat tindrem una nova història protagonitzada per Miss Merkel. En David Safier ha publicat un segon títol, "Miss Merkel: el caso del jardinero enterrado".

Més informació:

• David Safier a les Biblioteques
• David Safier a la Viquipèdia
• Llibres i més...

Recomanat per Bib. Joan Oliva i Milà. Vilanova i la Geltrú. 

Desconnexió és el primer títol d’una sèrie composta per quatre novel·les de ciència ficció. La història transcorre en uns Estats Units distòpics, on els pares poden decidir desconnectar als seus fills d’entre tretze i divuit anys. Els protagonistes són uns joves sense res en comú excepte el seu destí, ja que han de ser desconnectats. Un adolescent problemàtic de qui els seus pares ja estan cansats, en Connor; una noia sense pares que viu a càrrec de l’Estat i que no destaca prou tocant el piano, la Risa; i un delme que ha viscut tota la vida sabent que al fer tretze anys el desconnectaran i que està orgullós del seu destí, en Lev. Tots tres van camí d’una Recol·lectora, on seran desconnectats i els seus òrgans i parts del cos seran venuts a altres ciutadans que els necessitin.

En aquest primer llibre de la saga (els altres són Reconnexió, Inconnexió i Conexió) coneixem als protagonistes, així com el context en el que es desenvolupa la història, que tot i ser auto conclusiva ens deixa amb ganes de seguir llegint.

L’autor, el nord-americà Neal Shusterman crea, al llarg de quatre llibres, uns personatges potents i realistes, amb una trama impactant que ens convida a reflexionar al voltant de la constant lluita entre el sistema i la societat.

Més informació:

• Neal Shusterman a les Biblioteques
• Neal Shusterman a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Manuel de Pedrolo. Sant Pere de Ribes. 

Còmic de la traductora i escriptora Keum Suk Gendry-Kim (Corea, 1971) formada a Corea i a França. Des de la seva publicació en coreà al 2017, aquest còmic no ha fet més que rebre elogis dels lectors i la crítica i també molts premis. Se l’ha comparat amb clàssics com “Persépolis” i “Maus”.

“Hierba” es basa en fets reals. La vida de les nenes i dones coreanes, es creu que unes 200.000, que van ser segrestades per l’exercit japonès per convertir-les en esclaves sexuals en condicions infrahumanes. Aquests fets es van perllongar des dels anys 30 del segle XX fins al final de la Segona Guerra Mundial al 1945. Una vegada van tornar a casa, aquestes dones van patir una violència afegida al ser rebutjades per la gran majoria de la societat coreana, per aquest motiu moltes d’elles ho van amagar. Se les anomenava amb l’eufemisme: “dones de confort”. Actualment, a les poques supervivents que queden se les anomena “Halmini” que vol dir “àvia” en coreà. La majoria viu a la “Casa de les Cures”, residència i museu, on reivindiquen la memòria dels fets i esperen una disculpa formal del govern japonès. 

També es basa en una vida real, la de la halmini Lee Ok-Sun. A l’inici del còmic veiem una Lee Ok-Sun nonagenària a la “Casa de les cures” que comença a explicar la seva història a una alter ego de l’autora del còmic. Des de la seva infància a un poble pobríssim de Corea (“annexionada” a Japó des de 1910 a 1945), els seus anys com esclava sexual a la Xina (envaïda pel Japó) i la seva vida posterior a l’alliberament. 

És tracta d’un còmic en blanc i negre. Amb un dibuix quasi infantil quan explica la seva infància que s’avé perfectament amb la seva innocència. I amb un dibuix expressionista quan relata la violència soferta. Impacta molt el fet que les escenes més violentes estiguin representades per vinyetes totalment negres. Fons i forma encaixen com anell al dit.
Una oportunitat per conèixer uns fets, que malauradament es repeteixen en moltes guerres, i que després de més de 80 anys encara són causa de conflicte diplomàtic entre Corea del Sud i el Japó.

I per acabar un vídeo amb imatges esfereïdores gravades al 1944 durant el rescat d’algunes “dones de confort” a Xina: cliqueu aquí.

Bona lectura!

Més informació:

• Keum Suk Gendry-Kim a les Biblioteques
• Keum Suk Gendry-Kim a la Viquipèdia

Recomanat per Pepa Cordero Güiza. Bib. Santiago Rusiñol. Sitges.

Quin no recorda la famosa cançó "Heartbeats", utilitzada com a banda sonora d'un anunci d'una coneguda marca de televisors? Petites pilotes de colors envaïen els carrers de la ciutat de Sant Francisco al ritme d'aquesta bonica cançó de l'àlbum Veneer de José Gonzalez que es va publicar l'any 2003. En aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=ik_BQYbbZ5U podeu veure el vídeo d’aquesta bonica cançó.

Després van venir 2 àlbums més: In Our Nature” al 2007 i Vestiges & claws al 2015, amb el qual va rebre el premi IMPALA a l'àlbum de l'any.
I ara, després de 6 anys sense publicar cap disc, el suec d'origen argentí José Gonzalez, ha tornat, guitarra en mà, amb Local valley, un disc íntim, sons acústics i veu fràgil. Cap sorpresa, ell és així, discret, reflexiu, sensible i contemplatiu.

Local valley és el quart disc d'estudi del cantant i compositor de música indie-folk i compta amb 13 cançons, la majoria en anglès i algunes en espanyol i suec.
L’àlbum comença amb “El Invento”, la primera cançó que grava en espanyol (llengua materna) i acaba amb l’íntima “Honey Honey”. 

1.    El Invento (2:33)
2.    Visions (3:55)
3.    Void (3:09)
4.    Horizons (3:16)
5.    Head on (4:45)
6.    Valle Local (2:23)
7.    Lasso In (3:47)
8.    Lilla G (2:00)
9.    Swing (3:33)
10.    Tjomme (4:56)
11.    Line of Fire (3:08)
12.    En Stund Pa Jorden (2:42)
13.    Honey Honey (1:48)

Els crítics musicals diuen que “poques persones han aconseguit ser tan cèlebres a tot el món i de forma tan discreta com ho fa el cantautor José González”. Escoltar-lo, és refugi, és escalfor per l'ànima.

Més informació:

• José González a les Biblioteques
• José González "Indiehoy"

Recomanat per Bibliobús Castellot. 

"Per a Federico García Lorca, Catalunya va ser un escenari privilegiat per a la seva expansió dramàtica, artística i personal.”

Així comença aquesta obra, que segueix les passes del poeta i dramaturg granadí Federico García Lorca per terres catalanes. A través d’un treball exhaustiu i molt ben documentat i amb una lectura molt amena, descobrim les ciutats, els espais i els teatres que Lorca va visitar, va gaudir i va viure a Catalunya. 

Aquest viatge ens portarà a indrets com Cadaqués, Figueres i Empúries, escenaris de la seva primera visita a Catalunya l’abril del 1925 convidat pel seu company de la Residencia de Estudiantes de Madrid Salvador Dalí; fins a Barcelona, on va estrenar algunes de les seves obres i va triomfar com a autor dramàtic al costat de Margarida Xirgu. El llibre ens descobreix innumerables emplaçaments on la presència de Lorca  ha quedat testificada per documentació gràfica i escrita. 

El llibre funciona també com un instrument per a crear itineraris que ens portin a seguir les petjades de Lorca a través de carrers, adreces, descripcions i recorreguts. 

L’autor d’aquesta obra és Salvador Giné, nascut a les Borges Blanques i llicenciat en Geografia. Ha publicat llibres d’itineraris per la ciutat de Lleida i és col·laborador de revistes com ara "Sàpiens", "Descobrir Catalunya", "Historia y Vida" i "Viajes National Geographic".

Quatre racons catalans de Lorca: 

1. Les Ruïnes d’Empúries: Lorca i Dalí visiten les ruïnes d’Empúries el 1925 i el poeta i dramaturg queda tan captivat pel mosaic “El Sacrifici d’Ifigenia” que l'inspira una obra.
2. El Teatre Goya de Barcelona: aquí va estrenar el juny de 1927 l’obra “Mariana Pineda” amb la gran actriu Margarida Xirgu i amb decorats de Salvador Dalí. Avui en dia es pot veure una placa a la façana que recorda aquesta estrena.
3. Badalona: del setembre de 1935 a gener de 1936, Lorca va viure temporades a casa de l’actriu Margarida Xirgu a Badalona, al carrer Santa Madrona número 118. 
4. El Restaurant 7 Portes: el novembre de l’any 1935 Lorca va llegir en aquest restaurant on solia anar la seva coneguda obra "Poeta en Nueva York". Aquest acte es commemora amb un quadre ceràmic col·locat al Saló lila del restaurant. 

Més informació:

• Federico García Lorca a les biblioteques
• Llegeix-ne un fragment
• Guia de lectura: “Federico García Lorca” 
• Recomanació: “Federico García Lorca a Catalunya” 
• Recomanació: “Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores” 
• Recomanació: “Bodas de sangre” 
• Recomanació: “Lorca: la valiente alegría”
• Videorecomanació: “De la mano de Federico” 
• Recomanació: "La Novia"

• 14 moments estel·lars de Margarida Xirgu

Recomanat per Elisabet Vazquez. Bib. de Ripollet.

Schnitzler és un autor vienès de professió neuròleg i amic personal de Sigmund Freud. Les seves obres recullen moltes de les idees sorgides del psicoanàlisi, com la pulsió sexual o el món dels somnis, per explicar les causes ocultes en el comportament humà. Li agradava mostrar la decadència de la societat burgesa vienesa, a la qual pertanyia, i la supremacia del desig sobre de les convencions socials.

Als anys 60 Kubrick va comprar els drets per filmar Història somiada però no va ser fins l’any 1999 que surt a la llum Eyes Wide Shut. L’exploració, en una parella adulta, burgesa i novaiorquesa, del abisme de la psique, fascina al director. Eros i Tànatos en estat pur.

El protagonista, Fridolin, un metge vienès de posició acomodada, representa la dualitat entre l'amor i la infidelitat, entre la vida i la mort, entre el dia i la nit. El relat està impregnat d’una delicada frontera entre els dos mons: el real, lluminós i regentat per la seva dona Albertine, i la seva filla; i el somiat, la nit on el plaer es superposa al treball.

El cicerone entre els dos mons és un antic company d’universitat, ara dedicat a la música, que li parla de una societat secreta de rituals eròtics i arcaics. Què és més real el somni de la seva dona o l’experiència viscuda aquella nit?

Certament els somnis es recordaven... Però també n’hi havia que s’oblidaven del tot i només en quedava una mena d’estat d’ànim enigmàtic, un atordiment misteriós. O bé es recordaven al cap d’un temps, de molt temps, i no se sabia si una cosa s’havia viscut o només s’havia somiat. Només..., només...!

Una recomanació doble: Buenos dias tristeza de Frederic Rébéna i La última rosa del verano de Lucas Harari.

Trobades fortuïtes, amors equivocats, llocs inesperats, i tristesa en avançat estat de descomposició. Els protagonistes d’aquestes dues històries comparteixen molt més que la fugacitat d’uns dies de vacances a la costa francesa... cases de disseny acaronant el mar, el sol il·luminant la lectura arran de sorra, mentre la joventut temptadora passeja desafiant.

Tant la Cécile de Buenos días tristeza, com el Leonard de La última rosa del verano, podrien haver compartit escenari, espai, època de l’any, i fins i tot qui sap, potser les lectures.

Ambdós són xuclats per la determinació del destí que els embolcalla en una sèrie d’insospitades desdites que els farà passar de la tristesa a l'eufòria i la inversa. Amor i passió costen de distingir en la confusió humana.

La Cécile haurà d’enfrontar-se al seu pare i la seva nova relació pertorbadora, una lluita maquiavèl·lica entre l’adolescència i la senectut per aconseguir el poder de la felicitat.

En canvi, el Leonard va quedant a poc a poc captivat per la seva veïna la Rosa, i la relació tan tòxica que té amb el seu pare. A poc a poc s’anirà implicant més i més fins a arribar a un punt de no retorn.

Ambdues històries són magnífiques: amb una narració pausada i delicada, i un dibuix que veu de la línia clara d’Ives Chaland en el cas de Lucas Harari, i de Jacques Loustal (una mica més desdibuixat) en el cas de Frédéric Rébéna.

Dues històries complementàries, que enganxen encara que no vulguis, que es llegeixen d’una tirada, especialment a la platja i de nit.

La vida no és un anunci de colònia, però la ficció sí.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà.

Escuela de esgrima és una aposta de Mab Graphic, que sota el segell d’Urano ha començat a publicar còmics per a diferents edats. En concret, aquesta col·lecció està enfocada a un públic juvenil. I què ens hi trobem? Doncs una història de rivalitat, amor, amistat, superació… ingredients bàsics perquè una obra pugui agradar. De moment al nostre país tenim els quatre primers números publicats.

L’argument gira entorn de dos personatges: en Nicholas Cox, un noi de família desestructurada i amb pocs recursos econòmics que vol fer-se un lloc en la història de l’esgrima, i en Seiji Katayama, el noi que ho ha tingut tot des de sempre i que és un dels millors esportistes juvenils de la zona. Ambdós coincideixen en una escola masculina especialitzada en esgrima, i hauran d’aprendre a superar la seva rivalitat i lluitar perquè l’equip de l’escola arribi tan amunt com sigui possible.

El còmic ens permet conèixer una mica més aquest esport, tan desconegut i poc practicat a casa nostra. Sense ser un còmic específicament tècnic, se’n dona la base perquè se’n comprenguin els elements principals i el funcionament bàsic.

A finals dels vuitanta i principis dels noranta hi va haver un veritable boom del manga i l’anime esportiu (qui no recorda els famosos Oliver i Benji?), però actualment també tenim publicacions que val la pena descobrir. En destaquem aquestes:

• Haikyuu: manga que gira al voltant del voleibol i que s’acompanya d’una sèrie d’anime de força èxit. Té un caràcter potser més profund quant a tècnica i funcionament d’aquest esport, però es deixa llegir bé. Té un argument similar al que hem comentat més amunt: Shôyô Hinata i Tobio Kageyama són dos rivals que acaben en una mateixa escola i vestint la mateixa samarreta. Se n’esperen 45 volums: tenim lectura per estona!

• Sobre patines: còmic infantil d’un sol volum centrat en el “roller derby”, un esport bàsicament femení que es juga sobre patins i que és totalment desconegut a casa nostra (però que té més de 1.250 lligues al voltant de tot el món!

Recomanat per Eli Ramírez Biblioteca L'Ateneu Les Bases de Manresa

Realitats terribles que no podem deixar de mirar.
Amores perros (Alejandro González Iñárritu, 2000) és l’òpera prima d’Alejandro González Iñárritu, i una de les seves millors creacions, La seva força cinematogràfica només és comparable, dins de la filmografia del realitzador, a 21 gramos (21 Grams, Alejandro González Iñárritu, 2003) o Babel (Alejandro González Iñárritu, 2006). Molt probablement degut a la participació de Guillermo Arriaga com a guionista: el moment en què tots dos van deixar de treballar plegats va marcar un punt d’inflexió en la filmografia del director mexicà.

González Iñárritu ens ofereix un retrat d’una societat mexicana amb una gran jerarquia social i de gènere, on la violència és un fet quotidià. El cineasta ens enfronta als nostres propis dimonis com a ens social i mostra la cruesa d’una realitat que no volem veure, però que existeix. Sovint, amb la càmera fixa, plantada en un punt concret, veiem transcórrer davant dels nostres ulls l’acció, una realitat de la qual n’apartaríem la mirada, però que no podem deixar de mirar a la pantalla. Aquesta realitat ens molesta i ens fereix, però també ens atrapa gràcies al poder narratiu del film.
La pel·lícula, de durada llarga, gira entorn de la vida de tres personatges i dels seus gossos, d’aquí el títol. Octavio, Valeria i el Xivo, són tres persones amb unes vides completament diferents, així i tot amb un important concepte en comú: l’amor, sovint, fa mal. Un espectacular accident de cotxe serveix com a nexe d’unió entre les tres històries d’aquests personatges, que són independents però que succeeixen en una mateixa línia narrativa. Les vides dels tres protagonistes s’entrecreuen de manera gairebé casual durant tota la pel·lícula. Tot i que ells mai arriben a conèixer-se, les decisions que prenen acaben afectant els altres. En aquest aspecte podem veure la influència d’alguns directors del cinema americà dels anys noranta que han narrat històries de vides creuades, com ho va fer Tarantino a Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994), Rober Altman a Vides encreuades (Short Curts, Robert Altman, 1993) o Paul Thomas Anderson a Boggie nights (Paul Thomas Anderson, 1997). Però alhora, el director impregna el film del seu segell personal, reflectint-hi el seu compromís amb la realitat que l’envolta.

La pel·lícula comença amb una seqüència trepidant, de poc més de dos minuts, que colpeix l’espectador. La seqüència, d’un muntatge excepcional, combina diversos plans curts i ràpids des de diversos angles que ens mostren la desesperació d’Octavio per salvar la seva vida i la del seu gos, mentre condueix a tota velocitat pels carrers d’una ciutat de Mèxic convulsa i desendreçada. Durant aquests segons, l’espectador queda contagiat d’una sensació d’angoixa creixent. I aquesta sensació és la que, des d’aquest moment, t’atrapa per a la resta de la pel·lícula.
Partint d’aquest inici abrupte, el guionista utilitza un salt en el temps per situar-nos en el principi de la història d’Octavio. A partir d’aquest moment, el temps es transforma en un ens totalment flexible: en alguns moments les escenes de més acció, on les coses passen ràpidament i la càmera es mou constantment mostrant una realitat delirant, violenta i vibrant, es contraposen a escenes marcades per un tempo lent, plenes de primers plans i plans subjectius, com l’escena en que El Xivo, entre llàgrimes, confessa els seus sentiments.
A Amores perros, González de Iñárritu ens parla dels protagonistes de la pel·lícula a través dels seus gossos, els quals reflecteixen el costat més animal dels seus amos. La càmera adopta sovint la visió del gos i ens ofereix plans arran de terra que semblen recalcar el comportament animal de la persona.

En la pel·lícula, l’amor és el motor que mou als protagonistes cap a un canvi, cap a intentar aconseguir una vida millor. Aquesta premissa ens podria conduir a un final feliç, però aquest no és el tarannà d’Amores perros: ben al contrari, ens mostra la versió més descarnada de l’amor i ens convida al patiment. En les tres històries, l’amor estarà ple d’enfrontaments, d’egoisme, de dificultats i decepcions. És un amor embrutit per les circumstàncies. 
Especialista en la utilització de les metàfores visuals, el director utilitza els primers plans i els plans subjectius per posar èmfasi en allò que ens vol mostrar: objectes de la vida quotidiana, mirades perdudes, mirades neguitoses, somriures a mitges, llàgrimes i carícies, enfocades de tan a prop que commouen, imatges que expressen molt més del que ho farien les paraules. El realitzador aconsegueix que empatitzem amb els personatges des del primer moment, que entenem el seu dolor malgrat la distància entre ells i nosaltres.

Personalment crec que Amores perros representa una manera de fer cinema que ha d’existir, un cinema que ens mostra el costat més fosc de l’esser humà, que et remou per dins, que et fa pensar i que et sensibilitza amb els problemes més cruents de les societats actuals. 

Crítica elaborada per Úrsula Losada. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema
 

Coneixes els llibres dels Supertafaners? Una col·lecció de llibres on hi trobem un munt de preguntes al voltant d'un tema.

En aquesta ocasió et volem presentar aquest atles gegantí amb 200 preguntes curioses i les seves respostes. Un recorregut per tot el món descobrint una gran quantitat de fets, dades i històries dels diferents indrets del nostre planeta, per tal que petits i grans coneguem esdeveniments ben interessants de forma lúdica.

Saps quin és el país de les mil illes? A quin lloc del continent africà podem trobar una reproducció fidel de Sant Pere de Vaticà? Descobreix per què el nom de tants països asiàtics acaba en "-stan" o bé per què Nigèria és una de les meques del cinema mitjançant aquesta recomanació i viatja per tot el món a través de les seves pàgines.

Més informació a:

• Atles XXL - YouTube
• Los Superpreguntones - YouTube

Recomanat per Cristina Freixas. Biblioteca P. Fidel Fita d'Arenys de Mar

Grandma és d’aquestes pel·lícules que no es poden concebre sense l’actriu que interpreta el paper principal. El director Paul Weitz va reconèixer que mai no hagués existit Grandma si no hagués conegut la Lily Tomlin, que dóna vida al personatge protagonista. El film és una Road-Movie que es desenvolupa als carrers de Los Angeles, també és una historia sobre l’avortament, sobre la màgica complicitat entre àvies i netes, sobre prejudicis socials,  però principalment és una historia de dones, de dones que van per la vida sense demanar permís, sense disculpar-se per prendre allò que és seu.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Manual de llengua alemanya pensat com a curs d’autoaprenentatge del nivell B1 i posteriors. El contingut de l’obra és de caràcter pràctic, ja que conté força exercicis per reforçar els diversos aspectes d’un idioma, com ara el vocabulari, la pronunciació i la gramàtica. Kontext: Deutsch als Fremdsprache: B1+ express consta de tres volums: el llibre de classe, el llibre d’exercicis i el solucionari.

Recomanat per Sol Teixidó. Bib. Ernest Lluch i Martín de Vilassar de Mar

Un llarg i calorós estiu en Thamesmead, al sud de Londres. Jamie Gangel falta sovint a l'escola i es passa el dia veient la televisió de l'apartament, on viu amb la seva mare. En el pis del costat viu Leah que, després d'haver estat expulsada de l'institut, es passa el dia escoltant els discos de Mama Cass.

Amb un plantejament senzill, la pel·lícula, que va rebre molt bones crítiques als festivals de Canes i Donosti; s’acosta des d’una mirada tendra al descobriment del primer amor.

 

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Belle de Jour (Luis Buñuel, 1967) és una pel·lícula icònica, dirigida pel director de cinema espanyol més internacional i l’únic que va rebre un Lleó d’or, premi rebut a la Mostra de Venecia del 1967 amb ocasió d’aquesta obra sobre fantasies obscures que continua sent un referent en la història del cinema. El film està protagonitzat per una jove Catherine Denevue, amb la qual el realitzador va acabar congeniant encara que no estava del tot convençut de la seva elecció per un paper que broda: el d’una dona rossa, gèlida i volcànica al mateix temps. Del film se'n podria fer un resum molt ràpid si l'has vista fa anys. Si no l’has vista i parles d’oïdes, Sévérine és una dona bellíssima, aparentment freda, insatisfeta, amb un marit guapo i comprensiu, metge acabalat, que li proporciona una vida plàcida i una mica avorrida, sense al·licients, amb el que no és capaç de mantenir relacions plenes… Alhora, ella té fantasies sexuals recurrents amb altres homes, somnis sadomasoquistes que la fan malviure fins al dia que decideix saltar la barrera i fer-los realitat en una casa de cites, prostituint-se, en una hora poc habitual: de 14.00 a 17.00 hores. Per aquest motiu, la madame del bordell li tria l’escaient nom de guerra de Belle de Jour.

La pel·lícula comença i acaba de la mateixa manera, amb un cotxe de cavalls amb picarols que fan un soroll enigmàtic (el sentit del qual no entens inicialment). Està conduït per dos lacais, abillats a l’antiga com la calessa que porten. Quan la veus per primer cop, et penses que és una pel·lícula que comença pel final on el marit assabentat de la traïció de la seva dolça esposa la vol castigar d’una manera esgarrifosa i permet que els lacais la fuetegin i la violin. No és pas així: és un somni que la protagonista somia desperta molt sovint, perquè somia que el seu marit la castiga per una cosa que encara no ha fet. Quan surt del capteniment, amb el marit al costat a l’habitació que comparteixen amb dos castos llits individuals, comences a veure la curiosa relació que mantenen tots dos.

La pel·lícula et descol·loca sovint. No saps quan ella somnia o quan ella imagina, no saps quins són els seus anhels ni quin passat arrossega. Hi ha dos moments que ens mostren una Sévérine nena: veiem un home gran amb una granota de treball bruta que la petoneja (ella, mig paralitzada, es deixa fer) i també el dia de la seva comunió, quan ella es nega a combregar. Mitjançant aquests dos moments fugaços, ens podem imaginar un possible passat d’abusos que l’han portada on és ara i que la fan ser una dona que no pot tenir relacions amoroses amb normalitat, que necessita la humiliació, que la dominin, que li facin mal.

Arran de la conversa que Severine té amb una amiga sobre una coneguda que es prostitueix per diners, a ella li comença a picar la curiositat. Li demana al seu marit si ha anat mai amb prostitutes. Ell li deixa anar una frase en llatí sobre la necessitat sexual dels homes («semen retentum venenum est») que a ella l’ofèn molt. El que l’acaba de decidir és la conversa amb el senyor Husson, l’amic ric i desvagat que intenta seduir-la sense èxit… Ella és una dona virtuosa, però pren nota de l’adreça que ell li menciona i hi compareix.
I comença la desfilada de puters de les catorze a les disset hores. Comença malament, vol i dol, intenta marxar. A la primera bufetada que rep, però, veu que ha trobat el que estava buscant. Li agrada la submissió, que li facin mal, que la forcin. La primera vegada que la veuen riure de veritat, amb ganes, és després d’estar amb un client gros i asiàtic sinistre, de gustos sexuals salvatges. Totes aquestes experiències la faran ser més feliç a casa, estarà més predisposada a satisfer al seu marit, amb més ganes de tot. Aquesta doble vida, sorprenentment, li portarà estabilització i benestar amb el seu marit.

Aquesta establitat trontolla quan apareixen pel bordell dos quinquis, delinqüents de poca volada. Un d’ells és un murcià, interpretat per Francisco Rabal, amb un francès macarrònic i un posat fatxenda i prepotent, que fins i tot es marca un cante jondo. Aquests dos personatges faran que la història derivi cap al melodrama. El més jove, amb una dentadura de ferro com un malvat de James Bond, amb el seu bastó gitano i uns mitjons liles foradats, contrasta amb la bellesa i pulcritud de la Belle de Jour. Perdrà el cap per ella, i, com que no és correspost totalment, acabarà provocant una tragèdia.
Buñuel desplega en aquesta pel·lícula, en la qual va disposar de molts mitjans, les mateixes dèries que en films seus més modestos. Treballa tot el seu imaginari de somnis i de símbols, alguns molt evidents i altres més subtils. Apareixen els traumes, la psicologia, l’erotisme i la hipocresia de la societat burgesa, tot sota la seva mirada de surrealista.

El vestuari de Catherine Denevue, dissenyat expressament per un jove i ja triomfador Yves Saint Laurent, és extraordinari i molt necessari per explicar el personatge. Els colors i dissenys dels vestits que du l’actriu depenen de què li passa: vesteix de vermell quan s’imagina violada i maltractada, de blanc virginal quan la volen seduir, amb una bata fàcil de treure (però glamurosa) quan exerceix de prostituta… Al final, ja condemnada a una vida com a cuidadora del seu impedit marit, apareix com una col·legiala abnegada de vestit negre amb coll blanc, o com una monja. 
Els símbols premonitoris, els gatets que miolen, els cascavells dels cavalls cada vegada que la protagonista somnia, els duels, els espiells per espiar, la cadira de rodes, la caixa del client xinès que el director mai va voler revelar que contenia, però que a ella no li fa por... Després de cinquanta-cinc anys, Belle de Jour continua sent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. En cada visionament, hi veus alguna cosa nova que t’ha passat per alt. Per exemple, que als títols dels crèdits la ñ de Buñuel no hi és i apareix com a Bunuel. Curiós.

Crítica elaborada per Montserrat Cutrina. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Buscando el máximo placer

James y Catherine Ballard, un matrimonio nada convencional, buscan lograr su objetivo, que no es otro que la felicidad. Es asombroso el grado de confianza, respeto y amor que muestra esta pareja al no poner ninguna clase de impedimentos a mantener relaciones sexuales con otras personas, más bien todo lo contrario... En su atalaya (un balcón con vistas a una autopista), se cuentan con detalle las experiencias que han tenido durante la jornada, y que no colman plenamente sus deseos... “Quizá la próxima vez”, exclaman. La distracción al volante de un coche, por la pérdida de unos papeles, causa un accidente de consecuencias sorprendentes...
James conoce a Helen Remington, la otra víctima del accidente, y a Vaughan, el guía de James en el descubrimiento de todos los placeres sexuales mediante el dolor físico. A partir de aquel momento, el objetivo será experimentar accidentes de tráfico donde el dolor se recompensa con el placer.

Vaughan examina las cicatrices de Ballard, equiparándolas a las suyas propias, valorando si le hacen merecedoras de saber todo lo relacionado con el placer y el dolor. ¿Qué mejor escenario para ello que un hospital fantasmagórico, donde los únicos pacientes son James, Hellen y el doctor Vaughan?
Las imágenes me parecen de una belleza exquisita. Las persecuciones entre los coches en la oscuridad, la lluvia con el contraste de la luz de los faros, son magistrales. El tempo, más bien lento, el color (generalmente oscuro y brillante a la vez), el erotismo y las heridas físicas están en armonía... La música, insistente, casi obsesiva, metálica, es un accesorio más de los coches convertidos en chatarra.
Me viene a la cabeza la idea que todos los personajes (la ninfómana, el libertino, el psicópata, el homosexual, la lesbiana) son una sola persona. El verdadero crash está pasando en la mente de James Ballard...

Vaughan es el lado oscuro y reprimido de Ballard. Una vez este sale a la superficie a causa del accidente de coche, toma las decisiones oportunas para conseguir el placer sexual en todas sus variantes.

Vaughan hace que Catherine logre orgasmos mediante sexo salvaje y doloroso (la escena del tren de lavado de automóviles es sencillamente brillante), cuando todas sus aventuras sexuales con amantes anónimos no la satisfacen plenamente.
James y Catherine se fusionan en todas las experiencias sexuales inducidas por Vaughan con un denominador común: el máximo placer.

Una vez desaparece de escena Vaughan, el mismo James actúa con la temeridad de su otro yo. La persecución y acoso automovilístico a su esposa Catherine, con posterior relación sexual, son propias de Vaughan. Este es otro momento estelar repleto de imágenes fascinantes.
Lamentablemente, el protagonista no parece conseguir el objetivo. Se repite aquella frase del inicio de la película: “Quizás la próxima vez”. Crash no es solamente una adaptación de la novela homónima de J. G. Ballard. David Cronenberg, enfermizamente detallista, rinde homenaje al escritor, una de las mayores inspiraciones de su obra cinematográfica.

Crítica elaborada per Josep Espinosa. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

La sangre que da y que quita vida

Desde que Bram Stoker publicó la novela Drácula, se han hecho muchas lecturas del mito de los vampiros. En Drácula de Bram Stoker (Bram Stoker’s Dracula, Francis Ford Coppola, 1992), el director no pretendía recurrir a los tópicos del género, aunque no dudo en abrazarlos cuando lo consideró necesario. Por eso en las tierras de Transilvania no solo hay moradores temerosos de Dios, sino también aquellos que le dan la espalda cuando no encuentran respuestas en él. 

Al inicio de la historia, se muestra en primer plano como una cruz se hace pedazos, como el corazón que está a punto de romperse en el interior del protagonista. La traición en una mano y la fe en la otra, la sangre como conducto para dar y quitar vida. En esta parte de la historia, podemos intuir otras tragedias. Aquí Romeo no descansa en paz, porque la paz es algo digno de la raza humana y el protagonista solo se puede rodear de lobos y de sedientas vampiresas. La película continua, tras las andanzas de Jonathan, de manera muy visual: un pétalo que nos conduce a un túnel del que sale un tren, mientras en el cielo se dibujan dos ojos que nos introducen en el misterio de esa tierra.

Un carruaje fantasmal nos recuerda algunas películas del género, como las películas de la Hammer. Imágenes con poder para hablar, como las imágenes del castillo de Drácula, un hogar huérfano de todo, menos de pasado. Porque la trama tiene un pasado para todos, son cartas que se van repartiendo los actores, entre lo que ganan y lo que pierden. Drácula, como esa sombra que ahoga el pescuezo del huésped, se adueña del plano y nos deja en un palacio como el de Charles Foster Kane, pero lleno de ratas y de recuerdos.

La película nos muestra personajes de cuya maldad no dudamos. Aún así, como en otras películas de Coppola, estos se nos hacen cercanos porque tienen aristas y matices. Es una historia en la que todos son víctimas en algún momento de un destino del que no pueden escapar.
Drácula de Bram Stoker es como una clásica película de cine negro, en la que no olfateamos la amargura del tabaco, pero si un perfume de soledad y de miedo en el tocador de señoras. “Tú no sabes amar”, le recuerdan esas extrañas compañeras a las que Drácula regala el llanto de un niño. En esas películas de cine negro, los protagonistas viven con esperanza y con un deseo de tener una segunda oportunidad, aunque incluso los más optimistas saben que la suerte se les acabara en la siguiente esquina: esa segunda oportunidad es un paraíso para almas con más suerte.
Drácula ha comprado terrenos en la mitad de Londres, y se podría ocultar sin dificultad en la otra mitad. En el bullicio de esas calles, no solo se esconde Mina o el homenaje al increíble invento del cinematógrafo: también están los lobos que sienten el mismo miedo que ella, están esos ojos que, inyectados de sangre, nos devuelven el carácter primario del mito. Están esos momentos en que la existencia de los dos se une de nuevo, en ese reservado lleno de parejas que bailan y de sombras chinescas que se acercan y que se convierten en un prólogo de esas velas que les hermanan en un baile.

La segunda oportunidad se les niega de nuevo. Jonathan ha escapado a través de los ríos, y las cruces que no podían salvarlo antes ahora le devuelven la opción de recuperar el juicio perdido. Sin embargo, ahora es un Jonathan más viejo, que no solamente ha escapado del infierno, sino que lleva su propio infierno dentro de sí. De nuevo, Coppola recurre a la imagen para mostrarnos emociones. Muestra las lágrimas del conde sobre la carta de su amada que se funde con un océano de papeles sin rumbo.

Cuando empieza la cacería de la bestia, Mina se esconde en los aposentos psiquiátricos y se entrega al conde, aunque va a perder la vida que conocía (“quiero ser como tú”), aunque sabe que este ha matado a Lucy en un acto de calculada venganza. En otro recurso visual que solo regalan los años de profesión, pasamos de esa vela que se apaga a la imagen del conde que construye su huida con un puñado de ratas.
Durante el final, el suspense no está en saber más que los personajes, sino lo mismo, pero con la curiosidad añadida de no saber si los protagonistas llegaran a tiempo de sepultar al conde en el fango de la muerte. Es un trabajo que únicamente puede hacer Mina.

Eso sí, después de recorrer las estepas de Transilvania, nos costará conciliar el sueño con el aullido de las fieras de fondo.

Crítica elaborada per Joan Puig Santamaría. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Una ‘voyeur’ de la vida

Estrenada el 2001 en Cannes, La pianista (La pianiste, Michael Haneke, 2001) nos plantea como las carencias afectivas y el abuso emocional imposibilitan la capacidad de amar y establecer relaciones positivas y sanas con los demás (y con uno mismo). Nos da pie a reflexionar sobre la responsabilidad de la familia en la construcción de la personalidad socio-afectiva de los hijos. La familia como facilitadora o la familia como represora. Estas dos referencias serán determinantes en la relación que establecerán Erika y Walter, y en cómo resolverán la tensión afectiva y sexual entre ellos. 

Erika, una mujer madura, culta e inteligente, se muestra emocionalmente fría. Le cuesta (o no le interesa) establecer relaciones cercanas y gratificantes con los demás. Está acomodada en una vida triste y apagada, beige como su amplia gabardina, su moño o sus guantes anodinos. Se la ve pequeña e insignificante, casi invisible, cuando camina decidida por un centro comercial en busca de locales de consumo de pornografía, también en sus clases de música que imparte con distante solvencia, o cuando llega a casa y se somete a la autoridad abusiva y controladora de su madre. Se ha convertido en una voyeur de la vida. La ve pasar a través de la ventana de su despacho en el conservatorio, a través de la ventanilla de un coche mientras observa a una pareja haciendo el amor, o a través de una pantalla que reproduce películas pornográficas. El dolor es tan grande, y la acompaña desde hace tanto tiempo, que ya no es capaz de sentirlo. Solo un dolor físico y sangrante parece conectarla, temporalmente, con la vida.

Erika y su madre 
La primera escena nos introduce en la relación que mantienen madre e hija. Una escena dura y agresiva que, a la vez, es cotidiana, cosa que la convierte en todavía más cruel. Falta un padre ausente al que la hija parece haber sustituido. Ellas viven, duermen y se agreden juntas. El espacio madre-hija es un espacio opresivo y represivo, inaccesible para los demás, donde la madre es la dominadora y la hija es la consentidora. Se puede intuir como fue la infancia y adolescencia de Erika a través de los personajes de Anna y de su madre, que ejercen de espejos. Madres que dicen sacrificarse por sus hijas, pero que, en realidad, las están sacrificando a ellas. Una madre que acepta mejor una agresión sexual que un novio para su hija.
Erika y Walter
Walter es un joven atractivo y talentoso, cálido, lleno de vitalidad y confianza en sí mismo. Cuando se conocen, ella, custodiada por su madre, le da con la puerta (del ascensor) en las narices. Walter acepta el reto: juega a alcanzarla corriendo por las escaleras. ¿Será esto el preludio de su relación?
Ella intenta alejarlo de su vida al principio, pero la atracción es inevitable. Erika quiere tomar el control de la relación imponiendo sus deseos. Walter, poco convencido, decide jugar. Erika también se ilusiona. Su vestimenta adquiere más color, se suelta el pelo y se maquilla los labios. Walter no entiende el juego de Erika. Reclama comunicación y a ella se le cierra la garganta. Erika está perdida, no sabe lo que quiere o no sabe cómo conseguirlo. La proposición de Erika no fluye.

Erika y la música
La música es el nexo de unión entre Walter y Erika. Es el elemento de seducción y de conquista. El binomio música-Walter es uno de los pocos elementos que hacen que se vislumbre algo de emoción en Erika. Sutiles aleteos de nariz, retorcimientos de manos, ojos húmedos. También provoca retos intelectuales que aumentan la atracción entre ellos. Los originales encuadres a través de los que se filma el piano nos ofrecen la visión del intérprete al tocar. El mundo del pianista, mientras toca, son las teclas y lo que transmite a través de ellas. Sabemos, a través de Schumann y Schubert, que el padre de Erika fue un enfermo mental e imaginamos lo que eso significa algo para ella. 

Erika y las heridas sangrantes 
En tres ocasiones se producen heridas sangrantes. Cuando Erika se autolesiona la vulva al sentirse atraída por Walter. Cuando ella siente celos de Anna y propicia que esta última se corte una mano. Y cuando la protagonista hace sangrar su pecho. Sexo, acción y corazón. Elementos que necesitan ser sanados y estar bien alineados.

Erika y el espectador
El espectador juega un papel activo en la película. Entra junto a ella en su intimidad. Se hace cómplice y voyeur, observando entre los marcos y dinteles de las puertas. Delante del rostro de Erika en primer plano. Sus ojos lo miran mientras observa cada uno de sus sutiles movimientos faciales. Los matices de su piel hipersensible, la humedad de sus ojos y el temblor de sus labios. Y lo es, sobre todo, en la escena final. Se queda solo, delante de la puerta del conservatorio. Ha entrado en la vida y los secretos de Erika y ahora ella se va, hace un mutis por foro con su corazón herido. Nos deja sin respuestas y sin finales. Mientras la vida sigue, dentro y fuera.

Crítica elaborada per Lola Lacuna. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Las consecuencias de la muerte del amor

Lunas de Hiel (Bitter Moon, Roman Polanski, 1992) es un rocambolesco thriller psicológico, con un fondo dramático rebosante de pasión, amor, desamor y, ¿por qué no?, una historia de venganza.
Roman Polanski nos invita a adentrarnos poco a poco en esta aventura, que te coge de la mano y te arrastra con ella sin soltarla, haciéndote partícipe y dejándote eclipsado. El realizador nos muestra a unos personajes que tienen un universo interior propio. Alguno de ellos quizá no ha proyectado su lado más oscuro, con lo cual todas esas emociones aflorarán.
Conocemos poco de nuestra primera protagonista, Mimí (Emmanuelle Seigner, una de las musas de Polanski y su mujer en la vida real). Solo sabemos que es bailarina, así que nos dejaremos llevar por lo que vemos: a priori, una bella jovencita rebosante de aire fresco y de mirada muy sensual. Su tono de niña ingenua la convierte en alguien aún más inquietante.
Nuestro principal protagonista, Oscar (Peter Coyote) es un hombre mayor que Mimí. De clase alta, educado, escritor, vive solo en un apartamento donde vemos muchos libros y una mesa de trabajo donde escribe sus novelas.
Por otro lado, nos encontramos a bordo de un barco a una pareja de británicos remilgados que hacen un viaje. Nigel (Hugh Grant) y Fiona (Kristin Scott-Thomas) se muestran aparentemente felices y contentos.  
En ese mismo crucero se cruzan las vidas de nuestros cuatro protagonistas: la pareja de tortolitos británicos y Mimí y Oscar, que aparece en una silla de ruedas a partir de ese momento. Oscar invita a Nigel a acompañarle a su camarote para explicarle la historia de su vida desde que conoció a Mimí. A partir de ese momento, Oscar se convertiría en el narrador del film.
Nigel, un chico políticamente correcto y con saber estar, va a entrar en un mundo sórdido a través de las vivencias que Oscar le relata sin censura, ni filtros, ni tabúes. Tanta intimidad intimida a Nigel. Aun así, este se verá sumergido y atrapado por la historia, hasta el punto de sentirse sediento por la curiosidad.
Dicen que la curiosidad mató a un gato. Esta narración es un claro ejemplo de dicho refrán.
Oscar relata a Nigel sus fantasías sexuales más tórridas y perturbadoras: actos de seducción lascivos y perversos, juegos de dominación y sumisión. Son temas que el polaco abordaría posteriormente en otra de sus películas, La venus de las Pieles (La Vénus à la fourrure, Roman Polanski, 2013), una de mis películas preferidas de Polanski.
La pareja no cesa de experimentar cualquier tipo de creación sexual, vive durante un periodo un intenso ritmo de vida. Hasta que, poco a poco, esa atracción de Oscar hacia Mimí se disipa hasta llegar a desaparecer. La enfermiza depravación hasta el traspaso de los límites más perversos y perturbadores emerge como consecuencia de la muerte del amor.
En este instante, la historia da un giro. En ocasiones, cruzar el umbral de lo correcto a lo prohibido solo está separado una línea muy delgada. Nuestro Nigel no la rompe, sino que la destroza: deja aflorar su lado más salvaje para saciar el animal que lleva dentro dando rugidos.
Entre Oscar y Mimí comienza una relación de humillación y sometimiento, algo que a Oscar le da un tremendo placer y ella le complace. No sé hasta qué punto este pacto forma parte todo del mismo rol, como forma de vida que más tarde es a la inversa: Mimí pasa a ser dominio de Oscar. Si rascamos un poquito y analizamos esta relación de amor y odio, nos puede parecer una notable radiografía al amor de pareja, desde sus tiernos e idealistas orígenes hasta la destrucción más total del amor y su desviación a los caminos más perversos de la venganza. Una persona puede estar casi obligada a cambiar su forma de ser por la conducta que han tenido hacia ella. Lo que a priori nos puede resultar una Mimi joven, ingenua y frágil, acaba convirtiéndose, después de que su interior haya quedado brutalmente machacado y herido, en una femme fatale llena de ira.
Como nota curiosa, en este segundo revisionado de la película he tenido tiempo de fijarme en pequeños detalles. Cuando Oscar conoce a Mimí en el autobús, este tiene un gran letrero detrás con un eslogan que dice: “Deshonrado sea el que mal piensa”. Esta frase sale en repetidas ocasiones, como si de un mensaje subliminal se tratara. Dudo que sea algo gratuito.
Me gustó el guiño de Erase una vez en América (Once Upon a Time in America, Sergio Leone, 1984), mientras el personaje de Oscar veía la televisión.
El trío actoral funciona a la perfección, bajo mi punto de vista. Hugh Grant es un actor que nunca me ha gustado, pero considero que es ideal para encarnar el personaje de Nigel por su semblante de chico que nunca ha roto un plato, pero que despierta al lado oscuro.
Emmanuelle Seigner está simplemente sublime, es toda fuerza. Se sumerge en un personaje cautivador e hipnótico cuyo carisma te atrapa. Se convierte en una auténtica encantadora de serpientes que rebosa sensualidad por los poros de su piel. Peter Coyote, metido de lleno en su personaje, nos ofrece momentos tan adorables como detestables. Y no he hecho mucha mención al personaje de Fiona (Kristin Scott-Thomas), mujer de Nigel, que tiene su parte participativa y al final adquiere un poco de más presencia. También veo muy integrada a la actriz en el personaje: tiene un perfil muy acorde.
El apartado técnico es correcto: buenos planos buscados. Me gusta que no quede en el olvido ese continuo movimiento de cámara simulando el balanceo del barco. En general hay una buena fotografía, con pequeños primeros planos de momentos íntimos, comunicativos en el uso de un lenguaje muy visual.
Y para concluir, me hago una pregunta: ¿será cierto todo lo que cuenta Oscar? ¿O, como buen escritor de novelas, simplemente ideó un juego de distracción para la pareja?

Crítica elaborada per Silvia Gómez de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Escriure de cinema.
 

Que el cielo la juzgue (Leave her to Heaven, John M. Stahl, 1945)

Los celos elevados a su máxima expresión

“De los siete pecados capitales, los celos son el peor de todos”. Es el principio de Que el cielo la juzgue (Leave her to Heaven, John M. Stahl, 1945) y ya se nos advierte de lo que vamos a ver: los celos elevados a su máxima expresión en un relato contado en un larguísimo flashback. De hecho, dura casi todo el film.
Elllen Berent (Gene Tierney) es una mujer obsesiva y traumatizada por la muerte de su padre, al que quería “demasiado”, quizás por abusos sexuales, quizás por complejo de Electra. No duda en dejar a su prometido porque se enamora de un hombre en un tren, Richard Harland (Cornel Wild), al cual le confiesa (después de una larguísima mirada) que es físicamente igual que su padre. Resulta memorable la escena en que esparce las cenizas de su padre, esa fuerza que tiene montando a Carballo, su perturbadora mirada...
Aquí empieza el descenso de esa mujer en una espiral desastrosa. Quiere controlarlo todo, lo cual la lleva a “ganar siempre”. Siento celos enfermizos y quiere controlar de manera desmesurada a Richard. Conforme pasa el film, ella se perturba cada vez más y más. Va descubriéndonos su parte más maquiavélica, puesto que no duda en deshacerse de lo que le estorbe en la relación con su marido. Su locura llega a tal punto que no le tiembla el pulso cuando asesina a sangre fría a su cuñado minusválido: le deja morir ahogado, mirando impasible su agonía tras sus gafas de sol. Tampoco vacila en matar a su hijo neo-nato, tirándose por las escaleras por el hecho de engordar y destrozar su figura. Este hijo significaría un enemigo más para su relación con Richard. Según sus propias palabras, es un monstruo. También cabe mencionar los celos hacia su hermana, de quien está convencida que mantiene una aventura con su marido. Con su actitud destructora, es la misma protagonista quien envía a su marido poco a poco a los brazos de Ruth. E incluso hacia su madre, que la evita continuamente.
Llegamos ya al punto sin retorno. Richard ya se ha dado cuenta del talante enfermizo de su mujer, de todo lo que ha hecho, y decide dejarla. Es entonces cuando llega el clímax de la película. Si yo caigo, tú caes conmigo. Y así es. La venganza de Ellen es su propia muerte, diseñada para incriminar astutamente a su hermana Ruth y a Richard.
Magnífico final y magnífico secundario Vicent Price, que encarna al primer prometido de Ellen. Su alegato en el juicio es de lo mejor del film.
No me parece tan afortunado Cornel Wilde en su papel de Richard Harland. Está correcto sin más. Hay poco a decir de este personaje, que siempre está perfecto en su papel de víctima, que siempre está en el lugar y encuadre adecuados, cumpliendo con lo escrito. Tampoco puede hacer más un hombre en su situación, pero quizás echo en falta alguna salida de tono, alguna discusión más acalorada o (¿por qué no?) un toque de agresividad por su parte, dada la situación.
El resto del elenco de secundarios está totalmente entregado a su papel. Ruth Berent se muestra enamorada de Richard desde el principio del film, y Danny Harland, el hermano de Ellen, juega un papel soso e infantil, incluso un poco fastidioso
Desde luego, la gloria (y el premio Oscar) se lo llevó la actriz Gene Tierney. Acostumbrada a papeles de buena mujer, de belleza hipnótica, está impresionante dando vida a Ellen Berent, mala, maquiavélica, psicópata e incluso narcisista. Un diez para ella.
Pasando a los aspectos más técnicos, los exteriores son preciosos: la mayoría de las veces se integran en la película, con alguna excepción ya mencionada. De hecho, Leon Shamroy se llevó el Oscar a la mejor fotografía. En cambio, parece que las escenas quieran ser demasiado perfectas y ordenadas. Da la impresión de que hay una señal en el suelo para cada personaje.
La música es perfecta, pero a veces no acompaña la película. Hay muchas escenas vacías de melodía y sonido, algo extraño puesto que el filme también se llevó el Oscar al mejor sonido. Algún pasaje resulta largo, como cuando Ellen se desplaza de una casa a otra caminando a paso ligero: atraviesa el porche y el campo, baja escaleras, atraviesa un puente y entra en una cabaña sin el menor atisbo de música o sonido. Quizás precisamente sea ese el toque de oscuridad, o tensión, que crea en el espectador.
Cabe destacar el mérito de haber rodado la escena del aborto, saltándose la censura del cine americano en una época tan puritana como los años cuarenta. Me permito volver a elogiar a Gene Tierney, mujer de fuerte carácter también fuera de pantalla. A veces da la impresión de ver a la antecesora de los roles de Glenn Close en Atracción Fatal (Fatal Attracion, Adrian Lyne, 1987) o de Demi Moore en Acoso (Disclosure, Barry Levinson, 1994).
Los celos están entre los peores sentimientos de la condición humana. Una línea muy fina los separa del mismísimo desamor. Sabido es que el amor te puede llevar a la locura, y los celos, a la horrible muerte. Por si acaso, una moraleja: no confundas el azúcar con el arsénico, puede ser fatal.
Crítica elaborada per Xelo Bilfu de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Escriure de cinema