Joan Brossa ha esdevingut, sense voler-ho, un referent per a molts creadors contemporanis. D’ell han sabut adquirir la radicalitat poètica i l’experimentació sinestèsica. Si bé és cert que en el camp visual, principalment en l’àmbit del disseny gràfic amb figures com Enric Jardí, Pep Carrió o Javier Jaén o en la fotografia amb Chema Madoz, el poeta va deixar una empremta important, encara queda un llarg camí a recórrer per veure com la poesia escènica brossiana penetra en les noves generacions.

El que sí que és evident és veure com d’actuals són els textos de Brossa. I és que malgrat que hagin passat més de cinquanta anys d’ençà que va fer córrer el llapis damunt del paper, el missatge social i polític que se’n desprèn és totalment vigent. Aquesta percepció ens pot fer veure el poeta com una mena de visionari que retratava el futur o, més aviat, el país com quelcom d’estancat i mort que no avança. Joan Brossa crea en el poble i per al poble i entén la poesia com un mitjà d’expressió, de combat, de denúncia. El poeta retrata l’entorn en el qual viu perquè és des de l’escriptura que lluita, des de la poesia que transforma.

Cent anys després del seu naixement, cal situar l’obra del poeta entre els grans. Ferm admirador de Foix, Verdaguer i Guimerà, amic fidel de Miró, col·laborador de Tàpies, promotor de Perejaume, és del tot necessari reivindicar Joan Brossa com l’autèntic humanista del segle XX, un creador autodidacta que, amb un somriure murri, desvetlla un món, el nostre món. 

Font: Fundació Joan Brossa