Quan la soprano Conxita Badia (1897-1975) posava un peu a l’escenari, alguna cosa es transformava a l’ambient. No era només la seva veu ni la seva presència semblava que tot s’aturava per escoltar-la, com si el temps es prengués una pausa. Va néixer a Barcelona l’any 1897 i la seva vida mai no va seguir el camí fàcil. Primer es va endinsar en el món del piano, però ben aviat la seva veu va captivar professors com Enric Granados, que la va animar a cantar.

El que feia especial la Conxita era que no es limitava a cantar les peces les sentia i les transmetia com si fossin part d’ella. Quan interpretava un lied -composició vocal breu, típica dels països germànics- d’Eduard Toldrà o una peça de Xavier Montsalvatge, hi posava una mena de tendresa i una emoció que arribaven directes al cor i feien tremolar l’ànima. No era només qüestió de tècnica, sinó d’una honestedat que desarmava, com quan algú et confia un secret a mitja veu.

La connexió que tenia amb els compositors era tan profunda que molts escrivien pensant en la seva veu, com si només ella pogués donar vida a les seves notes. Conxita Badia va morir el 1975. Potser mai no va assolir la fama mundial d’altres sopranos, però qui la va escoltar en directe difícilment l’oblidava. Expliquen que després d’un concert seu, la gent sortia del teatre amb els ulls brillants i el cor més lleuger. Això és perquè, quan la soprano cantava, la música semblava feta només per a tu, per fer-te sentir especial, encara que només fos per un instant.

Musa i col·laboradora de grans compositors

Enric Granados (1867 - 1916)

Tot va començar a l’Acadèmia Granados, on la jove Conxita va fer un examen de solfeig que li canviaria la vida. Enric Granados, amb aquell ull clínic per descobrir talents, va quedar captivat per la seva musicalitat i, de seguida, no només li va ensenyar piano i cant, li va regalar confiança, li va obrir portes i, fins i tot, li va confiar l’estrena d'algunes de les seves peces. Imagineu-vos: només tenia setze anys quan va debutar al Palau de la Música amb "Parsifal". El compositor la va convertir en la seva intèrpret de capçalera, acompanyant-la sovint al piano, i li va dedicar cançons que només podien néixer d’una admiració profunda. Quan Granados va morir tràgicament el 1916, Conxita va decidir mantenir viu el seu llegat, participant en homenatges i enregistrant les seves obres en senyal d'agraïment.

Pau Casals (1876 - 1973)

Després de la pèrdua de Granados, la vida va portar Conxita cap a una altra figura monumental: Pau Casals. La seva relació va anar molt més enllà de la música; eren còmplices, gairebé com si fossin família. Casals la va acompanyar en el seu viatge pels grans oratoris alemanys i, plegats, van compartir escenaris amb l’Orquestra Pau Casals. El 1935, per exemple, Badia va estrenar les cançons de Casals, amb ell mateix al piano. I ell, emocionat, li va dir: “Tot el que he escrit per a veu de soprano ha sigut pensant en tu. Tot, doncs, et pertany”. Són paraules que pesen, que es queden gravades. La seva complicitat es va fer evident en moments decisius, com aquell assaig de la Novena de Beethoven, just abans de l’esclat de la Guerra Civil. I, quan va arribar l’exili, Casals no la va deixar sola, li va buscar concerts arreu d’Europa i Amèrica, intentant protegir-la del caos. Era una amistat feta de música, però també de petits i grans gestos.

Manuel de Falla (1876 - 1946)

Amb Manuel de Falla, la història pren un to encara més íntim. Falla no només la considerava la seva intèrpret preferida; li obria les portes de casa seva, cosa que feia amb poquíssima gent. Durant l’exili a Sud-amèrica, van compartir hores i hores de música, sovint amb Falla al piano, demanant-li a Badia que cantés perquè li recordava Granados, aquell amic que tots dos havien estimat tant. La seva relació era gairebé de pare i filla, plena de complicitat i respecte mutu. Quan Badia va decidir tornar a Catalunya, arrossegada per l’enyorança de la família, va ser un comiat amarg. De fet, va ser l’última persona a veure Falla viu. Aquell adeu va marcar el final d’una etapa irrepetible, però també va deixar una empremta fonda en la música catalana i espanyola a l’exili. 

Pedagoga i mestra de generacions de cantants

Montserrat Caballé (1933 - 2018)

I, per acabar, no podem oblidar la faceta de Conxita Badia com a mestra. Va formar centenars d’alumnes, però si n’hi ha una que destaca és Montserrat Caballé. Badia li va transmetre molt més que tècnica: li va ensenyar a viure la música amb passió, a buscar la veritat en cada nota, a no conformar-se mai amb la capa superficial. Caballé, que sempre va parlar d’ella amb una barreja d’admiració i gratitud, va portar aquesta empremta arreu del món, convertint-se en una de les sopranos més reconegudes i portant amb ella, sempre, un trosset de Badia. És com si, a través de Caballé, la veu i l’esperit de Badia haguessin viatjat més lluny del que mai hauria pogut imaginar.

En definitiva, la història de Concepció Badia i Millàs és la d’una dona que va saber connectar amb els grans genis del seu temps, però també amb les persones que tenia a prop. Una història feta de música, sí, però sobretot de complicitat, generositat i una passió que encara avui ressona.