L’amor romàntic, és amor?
L'amor romàntic, és amor?

Encetem algunes reflexions entorn de l’amor romàntic, fent-nos algunes preguntes.
És l’amor romàntic una forma sana d’estimar? És realment bonic i inofensiu tal i com se’ns presenta i com sovint se’ns dona a conèixer? Darrere el fervor, la lleugeresa i l’aparent espontaneïtat d’aquesta forma d’amor s’amaga un determinat mandat social?
Efectivament. L’amor romàntic sol contribuir a generar relacions sexo-afectives tòxiques i a perpetuar un determinat ordre social patriarcal basat fonamentalment en les següents característiques “normalitzades”: binarisme de gènere, emparellament obligatori, divisió sexual del treball, heterosexualitat normativa, monogàmia, sexualitat “correcta” orientada a la reproducció etc.
Així doncs, l’amor romàntic disfressa la gelosia com una gran manifestació de l’amor quan en realitat és una potentíssima eina de control de les relacions. I quan la gelosia falla, i no és suficientment eficaç per exercir el seu poder, l’amor romàntic mostra el seu revers tenebrós en forma de violència. Aquesta s’expressa sobre les dones i totes aquelles persones que fugen d’aquest control i dels mandats de gènere preestablerts ( també persones homosexuals, intersexuals i transgènere).
La producció i la creació cultural sovint està al servei d’aquest sistema social patriarcal, reproduint-lo i perpetuant-lo en forma de novel·les, contes, pel·lícules, documentals, obres de teatre, cançons, a través dels quals se’ns diu que la forma d’amor més sublim, poderosa i privilegiada és la parella d’un home i una dona (heterosexualitat normativa), amb descendència (sexualitat obligatòria orientada a la reproducció), en la qual la dona anteposa la canalla i la vida privada i l’home la vida pública, actuant com a principal proveïdor de la família (divisió sexual del treball). Aquesta parella està tan compenetrada que no existeix ningú més (relació romantitzada) i tot signe d’atenció, pensament, desig cap a altres persones es viu amb culpabilitat, i tot acte carnal fora d’aquesta relació és fortament criticat (monogàmia obligatòria).
Aquest sistema d’organització social “únic” genera molt dolor a aquelles persones que no tenen parella, pressionant-les perquè la tinguin (de vegades a través de la ridiculització sota epítets com el de “solterona”), i generen ,també, molta angoixa i desesperança en aquelles persones que no poden procrear.
Aquest monogràfic busca, doncs, desemmascarar la cara violenta de l’amor romàntic a l’hora que vol fer visible la riquesa i la diversitat d’altres formes d’estimar-se i d’estimar més sanes cuidadores i lliures.
“¿Cómo hacerte entender, Anne, que lo que Cotton proponía era un riesgo que ninguna estaba dispuesta a asumir menos tú, sí, tú, porque en el fondo estaba la máxima de que el amor lo podía todo, esa basura hedionda que nos inculcaron, que el amor nos purificaría y nos haría invencibles, tú, una mujer inteligente, la creíste a pies juntillas (...). (...) no podía creer que hubieras caído en algo así. El amor. (...)”. (pàg. 159)
Cauterio
Lucía Lijtmaer
Quítame la culpa fanzine
El sexe dels àngels. Recursos per a l’educació amb perspectiva de gènere i LGTB (lesbiana, gai, transsexual, bisexual) 







