L’amor romàntic, és amor?
L'amor romàntic, és amor?
Encetem algunes reflexions entorn de l’amor romàntic, fent-nos algunes preguntes.
És l’amor romàntic una forma sana d’estimar? És realment bonic i inofensiu tal i com se’ns presenta i com sovint se’ns dona a conèixer? Darrere el fervor, la lleugeresa i l’aparent espontaneïtat d’aquesta forma d’amor s’amaga un determinat mandat social?
Efectivament. L’amor romàntic sol contribuir a generar relacions sexo-afectives tòxiques i a perpetuar un determinat ordre social patriarcal basat fonamentalment en les següents característiques “normalitzades”: binarisme de gènere, emparellament obligatori, divisió sexual del treball, heterosexualitat normativa, monogàmia, sexualitat “correcta” orientada a la reproducció etc.
Així doncs, l’amor romàntic disfressa la gelosia com una gran manifestació de l’amor quan en realitat és una potentíssima eina de control de les relacions. I quan la gelosia falla, i no és suficientment eficaç per exercir el seu poder, l’amor romàntic mostra el seu revers tenebrós en forma de violència. Aquesta s’expressa sobre les dones i totes aquelles persones que fugen d’aquest control i dels mandats de gènere preestablerts ( també persones homosexuals, intersexuals i transgènere).
La producció i la creació cultural sovint està al servei d’aquest sistema social patriarcal, reproduint-lo i perpetuant-lo en forma de novel·les, contes, pel·lícules, documentals, obres de teatre, cançons, a través dels quals se’ns diu que la forma d’amor més sublim, poderosa i privilegiada és la parella d’un home i una dona (heterosexualitat normativa), amb descendència (sexualitat obligatòria orientada a la reproducció), en la qual la dona anteposa la canalla i la vida privada i l’home la vida pública, actuant com a principal proveïdor de la família (divisió sexual del treball). Aquesta parella està tan compenetrada que no existeix ningú més (relació romantitzada) i tot signe d’atenció, pensament, desig cap a altres persones es viu amb culpabilitat, i tot acte carnal fora d’aquesta relació és fortament criticat (monogàmia obligatòria).
Aquest sistema d’organització social “únic” genera molt dolor a aquelles persones que no tenen parella, pressionant-les perquè la tinguin (de vegades a través de la ridiculització sota epítets com el de “solterona”), i generen ,també, molta angoixa i desesperança en aquelles persones que no poden procrear.
Aquest monogràfic busca, doncs, desemmascarar la cara violenta de l’amor romàntic a l’hora que vol fer visible la riquesa i la diversitat d’altres formes d’estimar-se i d’estimar més sanes cuidadores i lliures.
“¿Cómo hacerte entender, Anne, que lo que Cotton proponía era un riesgo que ninguna estaba dispuesta a asumir menos tú, sí, tú, porque en el fondo estaba la máxima de que el amor lo podía todo, esa basura hedionda que nos inculcaron, que el amor nos purificaría y nos haría invencibles, tú, una mujer inteligente, la creíste a pies juntillas (...). (...) no podía creer que hubieras caído en algo así. El amor. (...)”. (pàg. 159)
Cauterio
Lucía Lijtmaer