Les autores dramaturgues catalanes es van enfrontar a grans dificultats durant la postguerra espanyola entre 1939 i 1975 a causa de la censura i la repressió del règim franquista.

Què significava ser una dona que escriu teatre en llengua catalana en el primer franquisme i en els anys seixanta?

Per començar, haurà conegut etapes molt diferenciades que van dels aires renovadors de la República dels anys 20 i 30 on les dones reclamen tenir veu i espais de realitat sociocultural del país, passant per la Guerra Civil Espanyola fins a arribar a la recessió artística i econòmica dels anys 40 i 50 on hi ha una bretxa que trastoca la trajectòria professional i l'educació liberal de les protagonistes d'aquest volum. Fins a mitjan dècada dels 60 no començaran a respirar una atmosfera de canvi que culmina amb la finalització de la dictadura franquista l'any 1975.

Gairebé totes les autores tenen consciència de gènere i pretenen engrandir l'afeblida i proscrita cultura catalana i canviar la situació reservada a les dones: realitzar-se només dins del nucli de la llar lliurant-se en cos i ànima al matrimoni i la maternitat. Per això, combinen l'escriptura amb altres estratègies de culturització, és a dir, exerceixen de periodistes, professores, guionistes, crítiques literàries o cinematogràfiques, bibliotecàries, dobladores, publicistes, conferenciants o investigadores des d'aquests fronts d'acció i amb un ampli ventall de referents ideològics -el record dels ideals republicans, el feminisme d'arrel catòlica i l'activisme sociopolític i els moviments universitaris- les deu dramaturgues d'aquesta antologia coincideixen en el teatre com a altaveu que desgraciadament no totes poden a aprofitar perquè tenen una decisió d'autoafirmació nacional: escriure en català. I escriuen en català des d'una segona condició extemporània: ser dona, un atribut que encara té més pes en uns sectors llavors -i ara- tan masculinitzats com la literatura dramàtica i la creació escènica.

L'inici de la renovació, deixant en un costat les representacions puntuals en els ambients de cambra i de la tasca dinamitzadora dels grups independents, presa forma després de la Fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) i el Teatre Experimental Català (1962 a 1975) entitats que es mouen en el terreny amateur i que reaccionen en contra de la pobresa intel·lectual de l'oferta comercial d'aquell moment.

La situació política i social del primer franquisme va impedir el desenvolupament normal del teatre català, que va haver de debatre's entre "morir", "partir de zero" o retrobar una tradició teatral infringida per la Guerra Civil, l'exili i la repressió.

El teatre professional en català va estar prohibit fins a 1946 i després es va veure molt limitat per l'estricta censura. Malgrat aquest context advers, algunes dramaturgues van aconseguir estrenar les seves obres, encara que la seva producció no va rebre l'atenció merescuda fins a èpoques més recents. Cal tenir en compte que el teatre català entre 1954 i 1975 només disposava d'un escenari professional que funcionava de manera regular el Teatre Romea.

Recentment, a partir dels anys setanta, amb la recuperació d'algunes llibertats en moments de canvi de règim, es va produir un procés d'institucionalització de la literatura catalana que va permetre un major desenvolupament del teatre. No obstant això, les dramaturgues de postguerra van romandre en gran manera oblidades fins a èpoques més recents, quan s'han començat a omplir les llacunes existents en l'estudi d'aquest període.

Aquest volum és un homenatge a totes aquestes dones invisibilitzades que van escriure, van estrenar o van publicar peces teatrals en llengua catalana entre 1946 i 1965 des d'ideologies diverses, de temàtiques i estructures diferents que ofereixen una mirada lleugerament crítica, evasiva, còmica, d'arrels costumistes o fins i tot experimental per fer-se una idea del panorama i de la situació de la literatura dramàtica, el radioteatre i els escenaris catalans del període de postguerra i les primeres dècades del franquisme. A través dels textos es constaten els múltiples punts d'encontre i les diferències estilístiques entre les creacions d'algunes de les dones que van ajudar a mantenir viva la flama del teatre durant els anys quaranta, cinquanta i els primers seixanta.

Malgrat tenir constància de l'existència, no s'han pogut localitzar determinades obres, però es recopilen aquestes tretze peces teatrals representatives d'aquest període.

• Rosa Maria Arquimbau / Aquella nit de Sant Joan... (1946)
• Cecília A. Mantua / La Pepa Maca (1947)
• Llúcia Bartre /  Qui perd guanya (1948)
• Llucieta Canyà / L'amor té cops amagats (1954)
• Marta Fàbregas / Un pas en fals (1958)
• Joana Raspall / L'ermita de Sant Miquel (1958)
• Mercè Rodoreda / Un dia (1959)
• Maria Aurèlia Capmany / El desert dels dies (1960)
• Maria Novell / Fedra (1961)
• Rosa Victòria Gras / La vigília (1965)

Apèndix

• Rosa Victòria Gras / Mima, la boja damunt la teulada (1953)
• Cecília A. Mantua / La cinglera de la mort (1955)
• Maria Aurèlia Capmany / Dos quarts de cinc (1963)

Més informació

• Actrius, dramaturgues, ballarines...
• Guia Dones de teatre
• Teatre feminista per qüestionar-nos el món

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques