Directors tardorals

La vida comença a partir dels setanta

Viu ràpid, mor jove, i deixa un cadàver bonic, la frase erròniament atribuïda a James Dean (en realitat la pronuncia Humphrey Bogart a Llamad a cualquier puerta (Nicholas Ray, 1949)), ha estat com una consigna per a estrelles del rock, actors i actrius, i artistes en general de totes les èpoques. La gran majoria ho aconsegueixen motu propio deixant-se anar pels camins de l’alcohol i la droga per acabar els seus dies a la bonica edat de vint-i-pocs anys, temps suficient per despuntar, entusiasmar, crear una legió de fans, i anar-se’n quan la festa està en el top: Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, Amy Winehouse, James Dean, Amedeo Modigliani, Jean-Michel Basquiat, River Phoenix, Heath Ledger...

N’hi ha que ho intenten amb totes les seves forces però no se’n surten. El cas de Montgomery Clift en el que és conegut com el suïcidi més llarg de Hollywood és un cas paradigmàtic: malgrat lliurar-se a una vida d’excessos, l’actor nascut ara fa cent anys no va aconseguir matar-se fins als quaranta-cinc. I això que es va empotrar amb el cotxe contra un pal de telèfon deu anys abans, però per sort – o per desgràcia, segons com es miri – la seva amiga Elisabeth Taylor li va salvar la vida.

L’aura de vida truncada, de talent desaprofitat, de malditisme i mala sort acompanya els artistes joves i crea mites que perduren per sempre. El que us portem avui aquí és tot el contrari: carreres plenes, vides llargues, filmografies extenses, i evolucions personals de directors de cinema que ja han passat la barrera dels vuitanta; un bon recull de noms per demostrar-vos que el millor que us queda per fer encara és possible.

 

 

"He intentat ser raonable, i no m'ha agradat"


Es va donar a conèixer com a actor l'any 1959, quan interpretava un dels personatges de la sèrie de televisió nord-americana Rawhide. Al llarg de la seva carrera ha pres decisions arriscades com la de viatjar fins a Almeria per protagonitzar Por un puñado de dolares i els dos títols següents que van conformar la trilogia realitzada per Sergio Leone.
El seu debut com a director va tenir lloc l'any 1971 amb Escalofrío en la noche, i, des de llavors, ha signat 38 títols. Actualment, amb 90 anys, es troba rodant Cry Macho, una història que dirigeix i interpreta per donar vida a un criador de cavalls retirat. Durant la seva extensa carrera no ha deixat de combinar diferents facetes, com ara la d'actor, director, productor i compositor musical.

Ha obtingut diferents guardons, d'entre els quals destaquen dos premis Oscar al millor director, per Sin perdón i per Million dollar baby.

 

Clint Eastwood i la música

Una de les grans passions de Clint Eastwood és la música, a la qual ha dedicat bona part del seu temps.  

Pianista vocacional i cantant esporàdic, va arribar a enregistrar un disc que portava per títol Clint Eastwood sings cowboy favorites.

Ha compost la banda sonora d’algunes de les seves pel·lícules i va posar veu a la cançó que sonava al final de Gran Torino.

Ha comptat amb la col·laboració de molts músics que han enriquit la soundtrack de la seva ampla filmografia. Especialment prolífica ha estat la seva relació professional amb el saxofonista Lennie Niehaus, creador de moltes de les peces que podem escoltar al cinema d’Eastwood.

El jazz ha estat una constant en l’ambientació sonora dels seus films. L’amor per aquest gènere va quedar reflectit a Bird, biopic sobre el llegendari Charlie Barker que es va estrenar l'any 1988.

L’any 1997 va participar a un concert/documental sobre jazz que es va realitzar per a la televisió i que posteriorment s’editaria en DVD amb el títol Eastwood after hours: Live at Carnegie Hall.

També va col·laborar a la sèrie documental Martin Scorsese presenta The Blues, on parlava de grans pianistes, com són Ray Charles, Fats Domino, o  Dave Brubeck, entre d’altres.

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

La nouvelle vague c’est moi

El moviment cinematogràfic conegut con Nouvelle vague comença i acaba acadèmicament amb dues pel·lícules: des de Les 400 coups (François Truffaut,1959) fins a Pierrot, le fou (Jean-Luc Godard, 1965). Durant els set anys que va durar la primera part del moviment es van assentar les bases d’una autèntica revolució cinematogràfica mundial, que tindria ressó en totes les filmografies nacionals de l’època. Del grup format per Truffaut, Rivette, Röhmer i Chabrol, Godard és sense dubte el més influent.

Nascut el 1930, Jean-Luc Godard es va traslladar a estudiar etnologia a Paris durant l’adolescència. Freqüentant la Cinemathèque Française i els cineclubs parisencs  va descobrir  la seva autèntica vocació, i a principis dels 50 va entrar a treballar a la revista Cahiers du Cinéma, dirigida per André Bazin, com a crític. Allà coneixeria la resta dels directors del grup, fervents cinèfils com ell, amb moltes ganes de revolucionar l’academicisme que a parer seu dominava l’escena cinematogràfica  francesa.

 

Si la Nouvelle vague es caracteritza per una revolució formal – plans inestables propers al reportatge, producció reduïda, localitzacions naturals, i il·luminacions naturalistes- i de contingut – la soledat de l’individu, les trampes petit-burgeses, els temes morals sense judici de valor-, el cinema de Godard els toca tots i els porta a l’extrem. Fent de la llibertat de creació principi i final de la seva carrera, Jean-Luc no només es preocupa de mostrar retrats exteriors, sinó que introdueix moltes vegades el seu jo en la narració. Amb els anys ha anat evolucionant cada vegada més a un cinema més experimental, tan allunyat en la forma com en el contingut de tota convenció artística, que ha esdevingut ininteligible.

Venerat i odiat a parts iguals, Jean-Luc Godard ha transcendit la persona per esdevenir símbol. Capaç del més excels i també del més miserable, pocs realitzadors han sabut avançar-se al seu temps com ell, i pocs poden alhora ser considerats com a tan influents.

 

  Més cerques al catàleg Aladí:

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

"Per parar-me, crec que m'haurien de disparar al cap"

Nascut el 1937, Sir Ridley Scott, era fill d’un militar i durant la seva infància va viure a diversos llocs d’Anglaterra degut a la feina del seu pare. Va estudiar al Royal College of Art de Londres i al seu curtmetratge de graduació ‘A boy and a bycicle’, seguia al seu germà en bicicleta a la sortida de l’escola. Al curt també va participar el seu pare. La pel·lícula, filmada en blanc i negre, és un revelador projecte inicial en la seva carrera cinematogràfica, ja que introdueix un considerable ús d'efectes visuals que passaran a ser motius típics en la seva obra posterior.

Primer curtmetratge de Ridley Scott:

 

SI el vols veure sencer: https://www.dailymotion.com/video/xr7nv1

Al seu cinema fa servir a la il·luminació, la fotografia, la creació d'ambients i la sincronia amb la música i el so com a "actors" addicionals que contribueixen a l'experiència total de l'espectador.

Scott va debutar al cinema l’any 1977 amb ‘Los duelistas’ i va guanyar el Premi a la Millor Òpera Prima del Festival de Cannes. Les seves dues pel·lícules següents van ser ‘Alien, el octavo pasajero’ (1978) i ‘Blade Runner’ (1982), que ràpidament es van convertir en clàssics del cinema de ciència-ficció i en referents per a altres creadors del gènere.

Scott ha dirigit 26 pel·lícules i malgrat que el seu vincle amb la ciència-ficció ha dirigit altres tipus de pel·lícules que també han estat icòniques i multi-premiades com ‘Thelma& Louise’ o ‘Gladiator’, amb la qual va aconseguir el Premi Òscar a la Millor Pel·lícula, entre altres. Ha estat nominat al Premi Òscar a Millor Director tres vegades però no l’ha guanyat mai.

Scott és conegut pel seu entusiasme pel format DVD i proporciona comentaris d'àudio i entrevistes per a totes les seves pel·lícules sempre que sigui possible i va ser un dels pioners en fer servir l’estratègia del ‘Director’s cut’. Ho va fer per primera vegada amb ‘Blade Runner’ i degut a l’èxit de la nova versió, va tornar altres de les seves pel·lícules com ‘Legend’ i ‘El reino de los cielos’

Tot queda a casa

Ridley Scott es va començar a interessar pel cinema gràcies al seu oncle-avi Dixon Scott, que va ser un pioner de les cadenes cinematogràfiques i va obrir diversos establiments a Tyneside. Un d’ells encara és obert a Newcastle.

El seu germà petit, Tony Scott, va protagonitzar el seu primer curtmetratge i també es va convertir en un conegut director de cinema. L’any 1973 van formar la seva productora Ridley Scott Associates (RSA) on van començar fent anuncis per televisió com el fer per la marca de pa Hovis o el primer anunci d’Apple dels seus ordinadors Macintosh.

 

 

 

 

El passat mes de setembre, Scott va estrenar a HBO Max la sèrie Raised by Wolves, de la qual és productor executiu i va dirigir els dos primers capítols. El seu fill Luke Scott, continua la nissaga familiar i també participa de la primera temprada de la sèrie dirigint els capítols 3,4 i 10. Va dirigir la seva primera pel·lícula el 2016 i ha treballat amb el seu pare com a director de segona unitat a ‘Exodus’ i ‘Marte’. També és el director del curtmetratge ‘The Last Supper’ que serveix de pròleg a ‘Alien Covenant’

 

L’altre fill de Scott, Jake i la seva filla, Jordan, també són realitzadors. La seva actual parella, l’actriu Giannina Facio, ha aparegut en totes les seves pel·lícules des de ‘Tormenta blanca’, excepte a ‘American gangster’ i ‘Marte’. 

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

“Es fàcil dirigir i actuar al mateix temps. Hi ha una persona menys amb la que discutir"  

“Supervivent, lluitador, controvertit, polèmic, cosmopolita, apàtrida, polifacètic i genial. Qualsevol d’aquestes definicions es podria aplicar a un cineasta inclassificable com Roman Polanski, marcat pel misteri i la tragèdia”
Extret de La fantasía del atormentado. Ediciones JC, 2005.

Polanski, de pares polonesos, va néixer a Paris el 1933, però es va traslladar amb la seva família a Polònia als tres anys. Allà van patir les atrocitats de la Segona Guerra Mundial: la seva mare va ser assassinada a Auschwitz i el seu pare empresonat a Mauthausen-Gusen, Austria. Als nou anys sobrevivia en el camp gràcies al seu enginy: buscava menjar, va trobar on refugiar-se i va aconseguir evitar que el capturessin. Als 12 anys, i després de retrobar-se amb el seu pare, ja havia descobert el refugi del cinema i passava hores als cinemes evadint-se a un altre món. Amb el temps va decidir dedicar la seva vida al cinema.

No hi ha cap dubte que Polanski és un dels directors de cinema més famosos del món, però no sempre per les raons adequades. A la seva vida hi ha hagut tanta tragèdia com en una obra de Shakespeare: la mort de la seva mare a Auschwitz, l’assassinat el 1969 de la seva dona Sharon Tate, embarassada de vuit mesos, a mans de la secta de Charles Manson i la seva detenció el 1977 acusat de mantenir relacions sexuals amb una nena de tretze anys.

En moltes ocasions, la mala fama de Polanski ha enfosquit el fet que és un dels millors directors de cinema del món, amb una visió profundament inquietant, però amb un toc d’humor negre i molt personal.

 

Polanski i les arts

El director sempre ha reconegut en els seus films la suma de moltes i variades influències: literàries, pictòriques, teatrals,...

Algunes de les obres literàries que Polanski ha adaptat al cinema:

Gran entès en música, li concedeix una gran importància en els seus films, motiu pel qual sempre que pot, tria als millors compositors del moment per les seves bandes sonores.

Declaració del Polanski sobre el cinema

“Si sóc un eclèctic és perquè m'agrada el cinema. Jo vaig molt a cinema i de vegades m'agrada, d'alguna manera, reproduir el plaer que experimento davant unes imatges. El meu desig de fer cinema ve d'aquí i de cap altre lloc. En primer lloc cal haver vist i estimat pel·lícules per sentir el desig de fer cinema.”

 

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

“Los sueños verdaderamente importantes son los que tienes cuando estás despierto”

David Foster Wallace deia que és difícil saber si David Lynch és un geni o un idiota, però la perspectiva que el temps ens aporta sembla reforçar la primera de les hipòtesis que plantejava l’escriptor nord-americà.

L’any 2019, l’Acadèmia de Hollywood va lliurar a David Lynch l’Oscar honorífic. A aquest premi, ara s’afegeix el reconeixement equivalent que el Festival de Sitges atorga a les figures més destacades del cinema fantàstic.

La filmografia del singular cineasta exhibeix un estil fàcilment identificable, un segell particular que s’aprecia al llarg de la seva obra, tot i ser força heterogènia. Poc s'assemblen entre si els arguments de les diferents pel·lícules que ha realitzat, però a totes es percep la seva empremta. Als països anglosaxons fins i tot s’ha consolidat l’ús del terme “lynchian” per definir tot allò que té unes característiques pròpies dels ambients que es recreen als seus films.

Com apuntava Dennis Lim a David Lynch. The Man From Another Place (2015), el major assoliment del cineasta és haver introduït en el gust majoritari una estètica essencialment avantguardista. Aquest tret l’ha convertit en un dels professionals més influents del cinema.

Lynch detesta la interpretació -no l’artística sinó l’analítica- de les seves pel·lícules, com si considerés absurd descodificar les idees que s’assimilen de manera subconscient i irracional. Tot i així, no deixen de publicar-se assajos que aspiren a desxifrar el seu univers.

Les històries que narra assoleixen una atmosfera suggestiva, amb imatges que exploren l’efecte de l’evocació i trames construïdes des d’un onirisme de vegades gratificant, sovint pertorbador.

El conjunt de l’obra esdevé un món misteriós, enigmàtic, captivador. El món del gran David Lynch.

Masterclass de David Lynch a la Escuela Universitaria de Artes TAI de Madrid:

 

  Més cerques al catàleg Aladí:

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

"La càmera menteix tot el temps, 24 vegades per segon"

En paraules d’Albert Galera, escriptor de cinema i director del Festival de Terror de Molins de Rei: “De Palma és conegut pel gran públic gràcies a títols universals com Scarface (El precio del poder, 1983), The Untouchables (Los Intocables de Eliot Ness, 1987) o Mission: Impossible (Misión Imposible, 1996) i per haver treballat amb les principals estrelles del moment: Robert De Niro, Al Pacino, Nancy Allen, Michael Caine, Angie Dickinson, Sissy Spacek, Kirk Douglas, John Cassavetes, Amy Irving, John Travolta, Melanie Griffith, Tom Cruise, Nicolas Cage, Bruce Willis, Tom Hanks i un llarg etcètera. Però més enllà de tot això, l’obra fascinant «depalmaniana» inclou altres joies del gènere com Sisters (Hermanas, 1972), Carrie (1976) o Raising Cain (En nombre de Caín, 1992). I, es clar, la constant aproximació hitchcockniana que només pot portar la signatura de De Palma o, el que és el mateix, de mestre a mestre, amb títols tant irresistibles com Obsession (Fascinación, 1976), Dressed to Kill (Vestida para matar, 1980), Blow Out (Impacto, 1981), Body Double (Doble cuerpo, 1984), Snake Eyes (1988), Femme Fatale (2002) o Passion (2012). Excentricitats indispensables com Phantom of the Paradise (El fantasma del Paraíso, 1974), i altres títols fonamentals com Carlito’s Way (Atrapado por su pasado, 1993) o The Black Dahlia (La dalia negra, 2006)”.

De Palma forma part de la generació de cineastes sorgit del ‘New Hollywood’ (també conegut com ‘American New Wave’ o ‘The Hollywood Renaissance’) , i es declara un gran admirador de directors com Alfred Hitchcock i Jean-Luc Godard. Les seves pel·lícules mai deixen indiferent i sovint s’han vist envoltades de controvèrsia.

 

 

De Palma experimental

 

De Palma interpreta Hitchcock

 

El terror segons De Palma

 

L’Star System al servei de De Palma

 

Els millors thrillers de De Palma

 

De Palma i la guerra

 

  A les biblioteques trobaràs:

De Palma experimental

 

De Palma interpreta Hitchcock

 

El terror segons De Palma

 

L’Star System al servei de De Palma

 

 

Els millors thrillers de De Palma

 

 

De Palma i la guerra

 

Sobre Brian De Palma

Brian de Palma / Marcial Cantero
Brian De Palma por Brian De Palma / Samuel Blumenfeld y Laurent Vachaud

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

"Una pel·lícula no és un moviment polític, ni un partit o fins i tot un article. És només una pel·lícula. El màxim que pot aspirar és donar veu a la indignació pública."

Amb 84 anys, Ken Loach continua fent el cinema social i compromès que va iniciar com a documentalista a la BBC als anys setanta, combatent el tatcherisme.

Hereu del Neorealisme, del documental britànic i del Free Cinema, comparteix amb aquests estils i moviments la idea de mostrar les realitats socials i les vides de les classes treballadores.

La seva principal preocupació és la gent: considera als marginats, als dèbils, als exclosos.

Els seus protagonistes són treballadors, antiherois, eterns perdedors, supervivents del sistema. Vol mostrar l’interior de les persones i la seva força. El problema no és en l’individu, sinó en la pressió de la societat i el sistema cap a aquest.

Guanyador de dues Palmes d’Or al festival de Cannes, Ken Loach és sense dubte un del grans director de la història del cinema britànic.

 

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Quan Manoel de Oliveira va complir vuitanta anys encara li quedaven vint-i-set més de vida, però ell no ho sabia. Potser si ho hagués sabut hauria baixat una mica el ritme frenètic de pel·lícula per any que va rodar fins a la seva mort; cada any, devia pensar, seria l’últim i cada pel·lícula, també; com resistir-se llavors a seguir filmant, si cada vegada podia ser l'última? I així, any rere any, pel·lícula a pel·lícula, la filmografia de Manoel de Oliveira conté més de cinquanta títols. Reptem des d’aquí a qualsevol cineclub del país a que s’atreveixi a fer un cicle integral, a veure si hi ha nassos.

A banda de celebrar la prolífica carrera i extrema longevitat del director portuguès, la seva experiència i la dels directors octogenaris que us hem presentat ens pot ser molt útil:

  • No deixis per demà el que puguis fer avui. Però tampoc et passis de productiu, a veure si el demà serà més llarg del que et penses.
  • Tens cinquanta anys i encara no has fet res? Cap problema! Potser encara no estàs ni a la meitat de la teva vida.
  • Tens cinquanta anys i has fet tantes coses que no semblen una vida, sinó tres? Doncs comença a afluixar si no vols que al teu biògraf li agafi un cobriment de cor. Ves deixant de fer coses, a poc a poc. Deslliura’t del que et pren temps. Abandona el que menys t’agrada. I comença a no fer res.
  • Això també és aplicable als trenta i als quaranta, no ens malinterpreteu.
  • I per acabar: si amb sort ens podrem jubilar als setanta, no patim. Als setanta comença una nova vida!

 

Trailer de Tren nocturno a Lisboa (Bille August, 2014)

 

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Data de creació: 28/10/2020 Última actualització: 18/11/2020