Teatre de l'absurd: Beckett i Ionesco cara a cara

El teatre de l’absurd és un moviment literari, que sorgeix després de la Segona Guerra Mundial, resultat de la situació de confusió, dubtes i pors, després d’un conflicte tan dramàtic. Basat en la filosofia existencialista d’Albert Camus i Jean-Paul Sartre, el terme va ser encunyat per Martin Esslin, als anys 60 del segle XX, a l’assaig “El teatre de l’absurd”.

Els seus màxims exponents són Samuel Becket,  Eugène Ionesco, Jean Genet, Tom StoppardArthur AdamovHarold Pinter, Stanislav Stratiev i Alfred Jarry. A casa nostra, en llengua catalana destaca la dramatúrgia de Manuel de Pedrolo.

Les característiques del teatre de l'absurd són:

  • Abandonament deliberat de l’estructura  dramàtica tradicional, plantejament, trama i desenllaç que es substitueix per una estructura alògica i insignificant sèrie de situacions, relacionades a través d’un estat d’ànim o emoció.
  • Rebuig del llenguatge lògic, seqüencial i repetitiu. En canvi, utilitza un llenguatge repetiu, dramàtic, sense connexions lògiques, generant un ambient  imaginari i oníric.
  • L’escenografia té un paper molt important perquè dona un ambient fantàstic, de somni tant com a contrast com a complement del diàleg, reduïts a la mínima expressió. Els personatges són esquemàtics, estereotipats amb poc diàleg i repetitiu.
  • Les temàtiques són la desorganització del moment, mostrant el caos, la confusió, l’abús de poder dels rics sobre els pobres, les desigualtats de la societat que desemboca en una crisis de valors col·lectiva.
  • El públic té un paper important, ha de fer un anàlisi de la representació, dels  temes tractats a l’obra.

 

Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989)

Autor irlandès, màxim representant del teatre de l’absurd juntament amb Ionesco. Beckett trenca amb les tècniques tradicionals, implantant les característiques del teatre de l’absurd:  existencialisme, exploració de la  soledat, la insignificància humana, el dubte,  l’humor satíric, etc.

La seva obra va ser extensa, tan en dramatúrgia, com narrativa i poesia. Després de 1945, la seva obra va ser en francès, abandonant la seva llengua materna, l’anglesa. Les obres de teatre destacades són “Esperando a Godot”, “Final de partida”, “Los días felices”, “Acto sin palabras”, en narrativa destaquen: “Molloy”,” Innombrable”,” Malone muere”,” Murphy, Primer amor”. L’any 1969 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

"Com més gent em trobo, més feliç soc. Amb la criatura més insignificant, un aprèn, s'enriqueix, assaboreix millor la seva felicitat."

Tot esperant Godot Samuel Beckett

És l’obra més famosa d’en Beckett, considerada una de les obres més representatives del teatre de l’absurd. Va ser escrita l’any 1948, publicada en 1952 i representada, per primera vegada a París, l’any 1953. L’obra té dos actes. Amb un escenografia mínima, simbolitzant un paisatge erm, solitari. Al primer acte, dos personatges esperen, hieràtics, es parlen però sense mantenir una conversa. Al segon acte, s’incorporen tres personatges, igual, esperen, xerren, tenen diàlegs inconnexes i repetitius. L’obra acaba i en Godot no ha arribat. Beckett va voler donar al personatge imaginari d’en Godot el simbolisme de Déu, la paraula “God” en anglès, significa “Déu”. L’obra reflecteix el pur existencialisme, éssers sense futur, esperen algú que no coneixen. Les seves vides no tenen un sentit, transmeten un nihilisme latent.

Eugène Ionesco (Slatina, 1909-París,1994)

D’origen romanès va ser el creador i màxim representant del teatre de l’absurd, juntament amb Samuel Beckett. Va ser un dels dramaturgs més singulars i innovadors del segle XX,  va traslladar a l’escena tècniques expressives del surrealisme, utilitzava un humor satíric i incisiu. Va obrir nous camins al teatre en un societat  fragmentada  i plena estereotips.

La seva producció teatral va ser amplia, destacant de la seva obra: “La cantant calba”, “ La lliçó, les cadires”, on els personatges parlen amb éssers que no existeixen, “El rinoceront” i “ El nou llogater”, entre d’altres. També va escriure sobre la teoria del teatre de l’absurd.

"Les ideologies ens separen, els somnis i la angoixa ens uneixen"

La cantant calba Eugène Ionesco

Estrenada l’any 1950, va ser la primera obra dramàtica d’Eugène Ionesco. Des de 1957 l'obra va ser interpretada ininterrompudament al Théâtre de la Huchette de França sent guardonada amb el premi Molière d’Honneur l’any 1989. L’obra té sis personatges, dues parelles, un bomber i una assistenta. Tots sis viuen situacions quotidianes, absurdes, on evidencien els greus problemes de comunicació, a través dels diàlegs van donant visibilitat als problemes existencials de la humanitat: pessimisme amb sàtira, barrejant els extrems: l’alegria, la tristesa, l’amor, la indiferència, la realitat i la ficció. L’escenografia és minimalista, només sis cadires, un petit moble i un rellotge que tampoc funciona com cal, simbolitzant que el temps com a mesura, tampoc existeix. L’obra reflecteix els sentiments del període d'entreguerres, la confusió, l’existencialisme provocant la incomunicació, éssers incompresos sense futur.

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Data de creació: 20/03/2019 Última actualització: 12/04/2019