Aquest mes de novembre es commemoren els 100 anys del naixement de l’escriptor Joan Perucho (1920-2003), nascut a la vila de Gràcia de Barcelona.

El 1940 comença la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i inicia també la seva vocació literària col·laborant en diverses publicacions universitàries i a la revista Ariel, apareguda el 1946, on publica articles sobre literatura i art. L’any 1948 s’incorpora a la carrera judicial després de guanyar-ne les oposicions.

L’any 1947 es dona a conèixer com a poeta amb Sota la sang, al qual seguiren Aurora per a vosaltres (1951), El Mèdium (1954, Premi Ciutat de Barcelona 1953) i El país de les meravelles (1956). Més endavant, influït pel surrealisme i per la plàstica de Tàpies i de Ponç, amb connotacions simbolistes, evoluciona cap a una poesia més nua i esquemàtica: Quaderns d’Albinyana, Itineraris d’Orient (1986), Cendres & diamants (1991) i Les fronteres de l’espai i del temps (2001).

Com a narrador, s’inicia el 1952 amb Diana i la mar morta, prosa poètica, el 1956 publica el conte Amb la tècnica de Lovecraft i altres contes, títol que ja suggereix el món literari que caracteritzarà la seva obra posterior, on combina també elements literaris i històrics : Llibre de cavalleries (1957), Les històries naturals (1960), Les aventures del cavaller Kosmas , Discurs de l’Aquitània i altres refinades perversitats (1982), Pamela (1983), La Guerra de la Cotxinxina (1986), Els emperadors d’Abissínia (1989), entre altres.

Entre els anys 60 i 80 es dedica principalment al periodisme, col·laborant regularment a diverses publicacions com  La Vanguardia, Destino, El Món, Avui, Diari de Barcelona...Va ser director literari de l’editorial Tàber, on publicà diverses compilacions d’articles sobre art, gastronomia i costums, temes que junt amb els viatges, la música, el cine i els mites són una mostra de l’àmplia cultura de l’autor.

Com a crític d’art es converteix en una referència de l’activitat artística a la Barcelona dels seixanta, sobretot per la seva relació amb artistes plàstics com Joan Miró i amb pintors del grup “Dau al set” Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart, amb qui comparteix temes com la màgia i l’esoterisme. Com a crític va estudiar la cultura pop dels anys seixanta, amb el còmic, la ciència ficció o el pop-art.

El món d’en Perucho

L’element fantàstic és l’eix fonamental d’una gran part de l’obre de Perucho i li permet treballar la imaginació fins a límits insospitats. En les seves obres trobem una barreja desconcertant de passat i present, de misteri i realitat, garbellat amb humor i imaginació. Un altre element característic de la seva narrativa és l’erudició, a l’autor li agrada jugar amb les citacions literàries, amb personatges reals al costat d’altres d’inventats, aquest és el joc que estableix l’autor amb els lectors en les seves novel·les.

De Les històries naturals, Julià Guillamón afirma: “és una novel·la culta escrita com si es tractés d’una novel·la popular, que recupera l’esperit de les lectures juvenils, de les historietes il·lustrades i del cinema fantàstic d’abans de la guerra”

Els seus volums d’articles periodístics semblen narracions ja que mantenen el mateix to fantàstic: Roses, diables i somriures (1965), Històries apòcrifes (1974), Els balnearis (1976), Botànica oculta (1980) i Museu d’ombres (1981).

Perucho, al llarg de la seva trajectòria ha conreat gairebé tots els gèneres literaris, ha estat traduït a més de 20 idiomes i ha estat guardonat amb diversos premis: Ramon Llull el 1981, Creu de Sant Jordi 1991, Premi Nacional de Literatura 1995, Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona 2001 i Premio Nacional de las Letras Españolas 2002.