Cal que ens situem a finals del segle XIX en l’època romàntica en la seva màxima esplendor, amb Wagner, Verdi i Puccini regnant als teatres d’òpera de tota Europa i Mahler, Schumann i Brahms a les sales de concert. Sí que és veritat que músics com Frederic Chopin ja començaven a investigar i intentar canviar les formes de fer música més majoritària del moment com les simfonies o les òperes, llargues i ostentoses, per buscar en formats més breus i intimistes com ara el nocturn, l’arabesc o el preludi.

Va ser, però, Claude Debussy qui va mostrar-se més interessat a accentuar els canvis i buscar un camí diferent, primer de tot intentant buscar nous timbres musicals, donant així veu als instruments menys habituals en aquell moment com l’arpa o l’oboè i combinant-los de manera innovadora per generar noves sonoritats.

Amb un ús accentuat de les dissonàncies i emprant escales pentatòniques o l’escala de tons, properes a les músiques orientals, o successions de 4 i 5 paral·leles, pròpies de la música medieval, van aconseguir un llenguatge diferent.

Però quin paral·lelisme hi havia amb la pintura impressionista que es presentava defensora dels esclats del color i de la llum? Doncs els músics impressionistes van plasmar-ho amb un so brillant, esclatant i sensible al mateix temps.
Si els pintors fugien de les formes ben definides i del traç concret i les línies passaven a ser pinzellades gruixudes, en la música es perdia la melodia clara optant per seqüències d’acords disposades amb ritmes poc habituals.
Que els romàntics buscaven explicar històries i posar en relleu les emocions i els sentiments profunds de l’home, els impressionistes oferien climes i atmosferes contemplatives en les quals trobaven calma i serenitat.

Les temàtiques també van canviar, de contar les lluites del poder polític o els desenganys a què portava l’amor romàntic es va passar a observar la pluja tot prenent un cafè, prendre consciència de la bellesa d’un paisatge o copsar la suau remor de les onades del mar. I tot amb una sensibilitat que va fer que les indicacions de piano (fluix: p) o pianíssim (molt fluix: pp) arribessin a ppp o fins i tot pppp.

Quan estigueu una mica atabalats per com ha anat el dia o senzillament tingueu ganes d’asseure-us al sofà amb tranquil·litat, intentant prendre distància de la voràgine del dia a dia, prenent consciència del moment i apreciant la bellesa de la vida, poseu els impressionistes a l’equip de so i deixeu-vos portar; quedareu gratament impressionats!!