Com pot ser? Hi ha un apartat anomenat “Freak out” i encara no ha sortit el pare dels freaks? Sí, ladies and gentlemen, els freaks han existit tota la vida, com els nerds, però ningú els hi havia donat visibilitat, cos i força artística com FRANK ZAPPA, un home que, més que un músic, és tota una música.

No en va el seu primer disc es diu “Freak out”, que literalment vol dir espantar-se, però també “Monstres fora”. Ell va liderar el moviment dels freaks a California. Cal parlar de moviment, per què ho va ser, igual que ho van ser els hippies, o els mods. Els freaks van existir com a moviment social marginal (con confondre amb els frikis, meres curiositats) i van tenir la sort de comptar amb un compositor iconoclasta, excèntric, brillant i amb un moment en que la indústria discogràfica apostava per experiments com aquest:

Hem escoltat “It can happen here”, del seu disc de debut. Es tracta del primer disc conceptual de la història, i el primer disc doble d’un artista debutant. Encara hi ha qui qüestiona el paper de les discogràfiques? Ara, sense ningú que aposti amb energia pels bojos, tot s’ha uniformat.

Però farem un breu recorregut per la seva estètica més freak. Per definició el freak és allò que estèticament no juga a la bellesa ni a la lletjor, no juga a res, sinó a la seva pròpia llibertat i singularitat. Del doo woop a la música clàssica, si fa falta. Farem un viatge al·lucinant per algunes fites musicals que no tenen família.

 

Acabem de sentir “The Chrome Plated Megaphone Of Destiny“, del disc “We’re only in it for the Money”, una paròdia dels Beatles portada fins al final. Certament, aquesta peça no entrarà al cor de la gent per la mateixa vena, però sí que la eixamplarà.

Seguim amb “Holiday en Berlin, Full-Blown”, una altra peça mig india coquetejant amb la música clàssica.

 

No ens hem sortit encara dels anys seixanta. Saltem a l’any 73 i ens ho passem bomba amb un tema de lírica impossible: el robatori d’un esmorzar a una església. Qui diu que totes les lletres van sobre els mateixos quatre temes. No han sentit Zappa. Go!

I arribem a una de les fites de la música freak: Inca Roads. La peça tracta d’explicar l’aterratge d’uns extraterrestres a Mèxic, i els grans lios que hi ha aparcant la nau espacial i provant el Guacamole. Però la música, paisatgística, eufòrica, rítmica, vibrant, està fora d’òrbita. Si us penseu que tot això ho feien màquines esteu equivocats. Aquí teniu una versió en directe, amb George Duke, Napoleon Murphy Brock, Ruth Underwood y el mateix Zappa. Una de les millors bandes de la història, i un dels moments en que la música ens va fer –a tots- més imaginatius.

Els següents 20 minuts són per flipar. No trobareu res igual. Ortodoxes abstenir-se. O no, al contrari: ortodoxes, sentiu això! Es tracta d’un petit porc anomenat “Greggory Peccory” que ha inventat el temps. Sí, la dimensió temporal! Ens ho explica en un diàleg musical sense precedents, una peça que barreja l’orquestració riquíssima a unes aportacions vocals sense complexos. La vida és única, pensem en sentir la peça. La vida potser és curta, però és molt ampla. Deixeu el que esteu fent, deixeu el telèfon mòbil. Només doneu-li al play:

I ja arribem als anys 80, on els experiments de Zappa agafen una altra volada. Hi ha moltes coses a provar abans de morir-se! No? Doncs sí, uns extraterrestres han vingut a la terra i al·lucinen amb tots els nostres deliris. Al·lucinen tant, deliren tant, que se’ls hi espatlla la ràdio i no poden comunicar-se amb la nau per què els vinguin a recollir. Quedem, com tots nosaltres, confinats a la terra. Aquí va: “The Radio is broken”

Quin estil és això? Pop? Rock? Rock progressiu? Res... freak pur i dur. I ja no podem parar. Encara queda molt per inventar. Per exemple, la melodia contemporània, d’improvisació aparentment casual, sobre un tema importantíssim: una cuina es torna bruscament perillosa, i ganivets i bananes i microones ens miren amenaçants. Però tot això no seria res si no hi hagués la guitarra d’Steve Vai copiant nota per nota el que va cantant la veu principal. Una fita guitarrística al servei del freak.

   

L’estètica és infinita, però tota vida acaba. I així la vida de Frank Zappa, després de més de 70 discos enregistrats, va arribar a la seva fi, abans cinquanta i pocs anys. Una vida prolífica, entregada a la diversió compositiva. Després de passar per la música de Zappa res és igual, ni tan sols les músiques convencionals. Veiem el món més ample, més divers, més profund, més alegre. Per això no és d’estranyar que el seu primer disc pòstum (i han sortit ja més de 10 discos pòstums!) continuï fent-nos ballar el cap. Aquí va “N-Lite”. Per escoltar-la recomano que us estireu al sofà o al llit, a les fosques, nus, i que sentiu aquests 18 minuts sense reaccionar, sense opinar, oblidant-vos de vosaltres mateixos, només deixant que la música faci la seva feina amb la vostra sensibilitat, no fos cas que siguem com som per tenir les finestres del cor tancades.