El so del futur: la música de les esferes
El so del futur: la música de les esferes
Igual que la ciència-ficció, la música ha emprès el camí cap a la nova era. Sintetitzadors, loops, intel·ligència artificial, màquines de dimensions diminutes capaces de ganyar els Grammy i substituir el cervell humà. La perícia, l’habilitat creativa, ja no són facultats desitjables: els ritmes que escoltem sorgeixen de patrons de dades sobre optimitzades i cantants ficticis. Tot això ens recorda a 1984, una obra mestra distòpica que enguany ha fet 75 anys: una obra que parla del control social, que vaticina l’edat de la postveritat; un temps en què el domini de l’opinió pública i el relat emocional és més important que els fets i les evidències, un món de mentides.
Revisitar la ciència-ficció i la seva música ens fa aterrar a les melodies de Kubrick amb un Strauss que es va convertir encara més immortal amb la seva èpica clàssica. Les bandes sonores dels films més remarcables ens transporten a mons imaginaris, personatges memorables i escenes fascinants amb atmosferes immersives.
Qui no recorda l’escena final de Blade Runner amb el replicant Roy Batty formulant les seves darreres paraules? Possiblement, el soliloqui més recordat de la història del cinema. La banda sonora va ser originada pel mestre de l’ambient i new age, Vangelis. La música electrònica més recent s’ha farcit de sonoritats pròpies del compositor grec i les seves evocacions galàctiques.
Si pensem en música del futur no podem oblidar l’after punk, amb la seva càndida, però radical visió d’un món per venir. És el cas dels Kraftwerk, pioners de la música electrònica pura. Dos músics de formació clàssica que abandonen els instruments tradicionals per divagacions improvisades, sons estilitzats i abstractes.
Tenim molt present músics com ara David Bowie, el Ziggy Stardust androgin que al 1972 enregistra el seu cinquè àlbum d’estudi “The Rise and fall of Ziggy Stardust and The Spiders from Mars”. Una òpera rock que narra la redempció d’una societat apocalíptica a través de l’alter ego del músic, un alienígena que es converteix en una estrella del rock.
L’icònic artista, no només estava lligat a la ciència-ficció a través de la seva lírica, també el trobem actuant a pel·lícules del gènere portant la fantasia a un segon nivell. Les més recordades són “L'home que va caure a la Terra” (1976) i “Laberint” (1986).
La compositora Delia Derbyshire, segurament menys nombrada als mitjans, va ser corealitzadora de la banda sonora de ‘Doctor Who’, la primera sèrie de televisió que va tenir un tema musical interpretat únicament amb instruments electrònics. Una cinta mono fent servir generadors de soroll blanc filtrat.
Per acabar, us deixem amb la inspiradora i rockabilly cançó “Human fly” de la banda de punk “The Cramps”, presentada dos anys abans del mític i esgarrifós film de David Cronenberg, “The fly”.
Els referents són inabastables, il·limitats, interessantíssims, petjades d’història meravelloses que es van traçant fins a compondre un mapa policromat, interespacial, de música que esquitxa de focs artificials el firmament; llums terrestres, llums perdudes en l'atmosfera, objectes voladors en òrbita que marquen una cadència del demà.
