T’agraden els Skatalà? Balles amb Dr. Calypso? Has sentit mai a Kortatu? Què t’inspira Bob Marley? D’on ve la música de Manu Chao?

Reggae, sempre reggae. Més de 50 anys d’història. Aquest any Bob Marley, el jamaicà més famós del món, faria 77 anys, però el reggae no és només Marley. Naveguem 8.000 km a l’Oest, per l’oceà Atlàntic fins arribar al mar Carib, la muntanyosa illa de Jamaica.

"Qui ets per jutjar-me la vida que visc? Sé que no soc perfecte, i no aspiro ser-ho. Així que abans d’apuntar-me amb el dit, assegura’t de que les teves mans estiguin netes".

Judge not (1962), Bob Marley & The Wailers

Abans de la globalització de la indústria musical, les músiques estaven lligades a pobles i cultures diferents. Podem parlar de la bossa nova del Brasil, el fado de Portugal, el tango de l’Argentina i l’Uruguai o l’ska i el reggae de Jamaica, aquests darrers uns dels últims gèneres inventats genuïnament al segle XX.

El reggae del terme ‘ragga’ (esparracat) prové de l’ska i del rocksteady. L’ska és un gènere musical que, a la vegada, procedeix del rhythm and blues, un estil de música popular afroamericana dels anys 1940 original dels Estats Units a partir del blues, el jazz i el gòspel. La mateixa base musical que va servir per al sorgiment del rock‘n’roll i tots els seus derivats. Mentre que l’ska té un ritme ràpid i alegre, i la seva difusió coincideix amb les albors de la independència del país i subsegüents anys d’optimisme després de més de 30 anys de dominació britànica, el rocksteady ja té una cadència més lenta. El reggae emergeix d’aquest compàs més lent, d’una mirada crítica, en un context social i polític convuls, una Jamaica violenta i dividida en bàndols. De l’entusiasme i èmfasi del moment a l’ocàs de la il·lusió càndida: s’aferma un pas endavant en la lluita del poble negre. No oblidem que d’Àfrica van partir més de 60 milions d’esclaus al continent americà i altres parts del món, una etapa fosca de la nostra història de la que hem defugit massa aviat per la seva esglaidora foscor.

El reggae està influenciat pel moviment “black power” popularitzat als Estats Units, principalment, però a Jamaica van notar que aquest moviment estava massa polititzat, calia espiritualitzar-lo. Ho van fer a través de dos camins: la religió i la música; el rastafarisme i el reggae. El terme ‘rastafari’ prové de la fusió de “ras” (Príncep) i “Tafari” Mokonnen, nom que tenia Haile Selassie I, emperador d’Etiòpia reconegut com l’encarnació de Déu. Els rastafaris concebien el cannabis com a element sagrat, un vehicle conciencial i espiritual per trobar-se amb el jo més profund i crear un vincle diví, còsmic. És per això que abunden les fotos de Bob Marley amb aquesta planta sacramental.

El reggae simbolitza el batec del poble negre, la percussió de les arrels africanes, el cop de tambor per la llibertat i la lluita, un cop de realitat sense dolor. És una música rebel, un cant de pau i d’unió. Les lletres de Bob Marley estan farcides de clams per la justícia. La darrera cançó que va cantar damunt d’un escenari abans de morir de càncer al 1981 va ser la tan corejada ‘Get up, stand up’. Un himne per tots els pobles oprimits, un cant pels drets humans.

Però, com deiem, el reggae no és només Bob Marley & The Wailers, van contribuir a consolidar el gènere Prince Buster, Desmond Dekker, Peter Tosh, Jimmy Cliff, Black Uhuru, Steel Pulse, Rita Marley, Millie Small, Bunny Wailer, Sister Carol, Sister Nancy, Lucky Dube, Judy Mowatt, Eddy Gant i un encara més llarg etcètera. Si qui més recordem és en Robert Marley és per la seva personalitat carismàtica, la seva energia radiant als escenaris, les lletres punyents i inconformistes, però a la vegada suaus i ballables. Va ser la veu que va internacionalitzar el reggae, un gènere que va donar pas al dub, al dancehall, el reggaeton o el més conegut per nosaltres reggae fusion. Que la música no pari!