Fa dos segles Percy Shelley ja havia alliberat a Prometeu de les seves cadenes. El déu artífex del foc, el benefactor de la humanitat a través de la cultura que va comportar el domini de les flames. El déu rebel que escapa de la tutela de Zeus i de la seva tirania, el déu condemnat a ser devorat cent i mil vegades, infinites, per voltors famolencs a les muntanyes del Caucas. Un robatori que el converteix en un heroi antitètic. Aquest foc és cedit als artistes per dibuixar un horitzó més ampli, una realitat per sobre de la realitat, una interpretació dels aconteixements filtrada per la mirada estètica. Aquest foc és lliurat a Arthur Brown, un autor enorme, però conegut per només un tema. Anem a endinsar-nos una mica més en la seva obra. Ell està viu, té 78 anys i és un showman de cap a peus. Esperem que algú li faci un reconeixement apropiat, abans que Caront s’emporti la seva ànima a l’altra riba del riu.

Sí, aquest és el seu tema, número 1 a Anglaterra i número 2 a Estats Units del seu primer disc i banda homònima del 1968, ‘The crazy world of Arthur Brown’. Una cançó produïda per Kit Lambert i Pete Townshend dels Who. Ell va portar el foc al rock, la punta de l’iceberg de tota una carrera artística.

Ens remuntem a la dècada de 1960. Qui hagi vist a Jay Hawkins en acció, a la seva apoteòsica posada en escena del ‘I put an spell on you’, veurà molts paral·lelismes i influències. Arthur no podria existir sense Hawkins, cap dels nombrosos  intèrprets del tema podrien viure sense l’excentricitat de Hawkins. Arthur, però, amb una formació humanista i filosòfica, va dotar les seves performances i cançons de transfons cultural, de contingut crític i més presència teatral per explorar qüestions socials i polítiques.

Amb un ajust dinàmic de la paraula-imatge, els seus moviments espasmòdics al ritme de "Fire" personificaven una espècie de possessió infernal similar a la del ball de Sant Vito, l’anomenada "malaltia de Huntington",   un fenomen social de l’edat mitjana que va portar a dansar a les masses fins defallir hipnòtics i inconscients durant setmanes i mesos. Va ser el ball de la pesta negra, de les epidèmies, dels desposseïts i endimoniats.

‘The crazy world of Arthur Brown’ és un viatge al·lucinogen sense bitllet de tornada, encara ara es considera un dels àlbums experimentals més destacats de la música moderna, una mixtura alquímica de psicodèlia, rock progressiu, demència i extremisme amb registres vocals sobrehumans. A tot el disc no trobem ni rastre de la instrumentació de la guitarra i, paradoxalment, és un treball que animaria a crear hordes ingents de bandes de rock dur i heavy metal.

Com es fa evident, aquest disc és la pedra angular del shock rock, el rock que fa servir la teatralitat en les posades en escena. Són reconeguts artistes en aquest àmbit, el mencionat Jaw Hawkings, Screaming Lord Sutch, The Who (enllaç), experts en destruir instruments a l’escenari, the Move (enllaç), que feia el mateix amb TVs, Jimmy Hendrix (enllaç) i el famós show on va cremar la seva guitarra, The Doors (enllaç) o Iggy Pop (enllaç), mestres del contorsionisme. Més tard, Alice Cooper (enllaç) refinaria aquesta tendència amb trucs de màgia, il·lusionisme i elaborats efectes especials, i Marylin Manson (enllaç) renovaria i torbaria el show. Veiem alguns exemples:

Aquí la germanor, una mica decrèpita i encantadora, d’Arthur Brown i Alice Cooper en el 50è aniversari del tema ‘Fire’:

Així és com Arthur es va basar en l’imaginari dels bruixots africans, més que en l’elegància d’Astaire, en la poesia improvisada, el free jazz i en la dualitat que s’expressa en deïtats separades. L’àlbum va ser dissenyat per tenir dues cares per escoltar segons l’estat d’ànim. Si et volies submergir en una energia fosca tenies un costat, si volies un de més lleuger tenies l’altre. Però la segona cara va ser compromesa pel negoci musical i censurada afegint unes quantes covers.

Arthur Brown es va guanyar la fama per l’espectacularitat dels directes. La seva extensa carrera té moments summament brillants. Segurament, va ser un dels primers artistes a jugar amb foc en escena i a pintar-se la cara com un cadàver, l’anomenat "corpse paint". Les seves pintures de guerra, el gust per l'esotèric, un casc flamejant demencial i unes vestimentes sempre estrafolàries no van deixar indiferent a l’Anglaterra conservadora del moment. L’Arthur sempre anava un pas més enllà amb la seva provocació. Una vegada va optar per aparèixer nu sobre escena, el que va originar ser empresonat a terres italianes. Però a França, una dona gran li va dir feliçment “Per fi a la meva vida he vist dos homes nus, primer el meu marit i ara Arthur Brown”. Conta una altra història que sota aquesta màscara i aquesta imatge de malson acabada de sortir de l’infern el mateix Jimi Hendrix es va espantar i els seus managers el van fer fora d’una gira conjunta.

Després d’aquest primer disc, va fundar la banda Kingdom Come amb la que va gravar tres àlbums d’estil progressiu. Amb aquesta nova formació també va fer posar el crit en el cel prenent un camí anticomercial, jugant amb les avantguardes del moment amb el truc escènic de crucificar-se. Volia simbolitzar la naturalesa finita del temps quotidià, –horitzontal–, i l'essència atemporal humana, –vertical–. Però no va ser prou entès.

 

 

Veiem les enormes similituds estètiques amb la banda de black metal noruec Gorgoroth:

Després d'això, va entrar en diversos recessos espirituals i de meditació. Brown va tornar a l'escola per estudiar dansa, disciplina, autoobservació i la correlació de la música i el moviment. Finalment, va fer tot un treball experimental en l’ús de la música per curar, mitjançant cançons d’improvisació. En integrar la música i la teràpia, Brown havia aconseguit combinar les seves dues vocacions.

A dia d'avui Brown segueix treballant i actuant. Va guanyar el premi de showman de l'any de la revista Classic Rock el 2005 i no ha parat de treure discs i fer col·laboracions amb altres artistes. Tals of Mystery and Imagination de The Alan Parson Project compta amb Arthur a "The Tell-Tale Heart" (enllaç). Altres importants col·laboracions han estat amb Klaus Schulze, Die Krupps, George Clinton (Parliament i Funkadelic), Hawkwind, Robert Calvert, Kula Shaker, Bruce Dickinson o The Darkness (enllaç). Cal comentar que Brown va aparèixer també a la pel·lícula dels Who ‘Tommy’ (enllaç) en el paper de mossèn. Els britànics Cathedral (enllaç) van gravar una versió de "Fire", Prodigy (enllaç) una altra i així ens podríem passar llunes i solsticis.

Encara balla com un mestre africà, es belluga com una serp als escenaris, es deixa emportar per la música i el seu cos respon com el primer dia. "The carzy world of Arthur Brown"

Encara vol escriure el millor àlbum de tota la seva vida, creuar fronteres, categories, límits, encara vol ser pioner i ni el confinament li ha tret les ganes. Aquí una peça que van interpretar per recaudar fons per als músics a Help Musicians , un dels grans sectors colpejats per la pandèmia.

El preuat documental ‘Everything is now’ està per arribar però no ha recaudat el fons necessari a la plataforma d’Indiegogo , així que haurem d’esperar i desitjar long life to god of Hellfire!!!!

“La pintura en blanc i negre intentava aproximar-se a la imatge del cap d’un mort. Les banyes serien del déu Pan, de Satanàs o de les batalles nòrdiques vikingues. Aquests elements iconogràfics van sorgir per il·lustrar la imatgeria de les cançons que estava escrivint.”

Arthur Brown