Yukio Mishima

 

Candidat al Premi Nobel en tres ocasions, és el creador d’una extensa obra literària caracteritzada per una gran bellesa i sensibilitat on es barreja la tradició japonesa amb l’estètica moderna. Crític, assagista, poeta, dramaturg i novel·lista, és considerat part de la segona generació d’escriptors de postguerra juntament amb Kōbō Abe.

Nascut en una família de classe mitjana-alta de Tòquio l’any 1925, Mishima va separat de la seva família durant la seva primera infància i educat per la seva àvia Natsu, de caràcter turbulent, amb tendències violentes i amb aspiracions aristocràtiques en tan que procedia d’una família vinculada als samurais de la era de Tokugawa.

Estudiant de l’elitista escola Peers, va ser un gran lector d’Oscar Wilde, Rilke i de Tachihara Michizō entre altres clàssics japonesos i als dotze anys va començar a escriure les seves primeres històries. L’any 1944 va poder publicar el seu primer relat El bosque en todo su esplendor a la prestigiosa revista literària, Bungei-Bunka (Cultura literària).

Mishima va veure frustrats els seus somnis de convertir-se en pilot kamikaze quan el van considerar incapacitat per combatre a la Segona Guerra Mundial a causa del que semblaven uns símptomes de tuberculosi.

Obligat pel seu pare a estudiar Dret a la Universitat de Tòquio, que s’oposava a l’interès del seu fill per la literatura, Mishima va continuar escrivint d’amagat durant les nits, sota la protecció de la seva mare. Tot i que va iniciar una prometedora carrera de funcionari al Ministeri de Finances al cap d’un any ho va deixar per dedicar-se plenament a la literatura després d’obtenir l’aprovació del seu pare.

L’any 1948 arribaria la seva primera novel·la Ladrones, però Confesiones de una máscara va ser l’obra que el consolidaria com a escriptor amb només 24 anys. En les seves obres s’hi veu reflectida l’interès per la mort, la sexualitat i la política.

Inscrit ideològicament en el nacionalisme de dretes, es va allistar a les Forces d’Autodefensa del Japó de l’exèrcit japonès i més endavant va fundar la Tatenokai, una milícia privada formada per joves estudiants patriotes que practicaven les arts marcials. Durant anys va practicar entrenaments físics de forma regular i va arribar a dominar el kendō, l’art marcial japonés modern de l’esgrima.

També va ser actor a les pel·lícules Karakkaze Yarō , del director Yasuzo Masumura, Yukoku, dirigida per ell mateix, Domoto Masaki i Kurotokage, dirigides per Kinji Fukasaku i Hitokiri dirigida per Hideo Gosha.  

El 25 de novembre de 1970 va entrar acompanyat de quatre membres de la Tatenokai al quarter general de la Divisió Oriental de l’exèrcit de Tòquio i va llegir un manifest dirigit als soldats per animar-los a portar a terme un cop d’estat per restaurar el poder de l’Emperador. Al veure que fracassava en les seves intencions es va suïcidar amb el ritual del seppuku, obrint-se el ventre d’un tall.

El mateix dia, Mishima havia enviat a l’editor la quarta i última novel·la La corrupción de un ángel  que tancava la tetralogia El mar de la fertilitat composta pels altres tres títols, Nieve de primavera, Caballos desbocados i El templo del alba. Amb ella deixava un testament literari en el qual denunciava la decadència espiritual i moral de la societat japonesa.

L’any 1985 el director Paul Schrader va dirigir la pel·lícula Mishima: A Life in Four Chapters un recorregut per la vida d’un dels escriptors més influents de la literatura japonesa del segle XX.