Novel·lista, poetessa, assagista i articulista. Una de les escriptores de la Generació del 27  i del grup de Las Sinsombrero.

A causa de la seva delicada salut, no va anar a escola. La seva mare, que era mestra, la va instruir a casa. Va créixer en un ambient liberal que la dotà de personalitat independent, àmplia cultura literària i autonomia de pensament.

“Desde niña me interesó siempre lo que era y lo que podría llegar a ser”.

Amb nou anys es traslladà a viure a Madrid, on estudià escultura a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Allí va conèixer Valle-Inclán i el pintor Timoteo Pérez, amb qui es casaria.

Entre 1918 i 1922 va connectar amb els grans corrents de pensament i avantguarda literaris: Ortega y Gasset, Unamuno, Juan Ramón Jiménez… i es relaciona amb la bohèmia literària dels cafès madrilenys.

El 1930 publica la seva primera novel·la Estación. Ida y vuelta i el 1936 el llibre de sonets A la orilla de un pozo, amb pròleg de Juan Ramón Jiménez.

Esclatada la Guerra Civil, Chacel signa el Manifiesto de la Alianza de Escritores Antifascistas para la Defensa de la Cultura i col·labora amb la premsa republicana. El seu marit serà el responsable de l’evacuació dels quadres del Museu del Prado i ella treballarà com a infermera. Més tard, marxa a l’estranger amb el seu fill Carlos i passa una temporada a Grècia en companyia de l’amiga i també escriptora Concha Albornoz. Les hostatjà l’escriptor Nikos Kazantzakis.

Acabada la guerra, el matrimoni s’exilia a Amèrica. Va viure a Río de Janeiro i a Buenos Aires, on es vincula a la revista Sur. Publica Memorias de Leticia Valle (1946) i La Sinrazón (1960), una novel·la introvertida i analítica, d’alta volada intel·lectual, que palesa el seu món personal i el seu entorn.

A principis dels 70 torna a Espanya, on s’instal·la definitivament a la mort del seu marit. Durant la Transició fou reivindicada per la generació dels novíssims (Pere Gimferrer i Ana Maria Moix). El reconeixement oficial li va arribar en plena vellesa creadora i el 1987 li fou atorgat el Premio Nacional de las Letras Españolas.

Entre els seus assajos destaquen: La Confesión (1971), Saturnal (1972) i Los Títulos (1980). A Novelas antes de tiempo (1980) recull les novel·les inacabades. Desde el amanecer (1972) és una autobiografia dels seus primers deu anys de vida. Els diaris Alcancía. Ida y vuelta (1982) són una mostra de la seva autoexigència i la seva curiositat intel·lectual. Rebañaduras (1987) recopila els seus articles de crítica literària.

Molt ben considerada per la crítica, Rosa Chacel fou un èxit de minories entre el públic lector. Els temes que aborda a les seves obres són la naturalesa essencial de la dona, la relació dona-llibertat, els efectes del poder i del voler, els corrents literaris del segle, la creació poètica i la realitat històrica del moment.

Una escriptora intel·ligent, que treballa amb el que diu i amb el que no diu, sincera i conscient de si mateixa.

“La realidad era yo en mi pequeñez, sin más arma que mi inteligencia, sin más capital que mi voluntad y mi perspicacia, mi capacidad de juicio para buscar mi propio destino”.