És l'escriptor de les terres de l'Ebre (Mequinensa, Baix Cinca, La Franja 1941- Barcelona 2005).

Jesús Moncada estudià magisteri a Saragossa i exercí la docència durant uns anys fins que el 1966 decidí traslladar-se a Barcelona. De primer es dedicà a la pintura i més tard va entrar a treballar a l'editorial Montaner y Simón, on conegué Pere Calders, que l'animà a escriure i amb qui va mantenir una estreta amistat. En aquesta època es va relacionar amb altres escriptors exiliats com Avel·lí Artís Gener i Xavier Benguerel.

Quan a l'inici dels anys vuitanta tancà l'editorial, aquesta situació va fer que l'escriptor pogués dedicar-se amb més intensitat a la tasca literària, compaginant-ho amb treballs i traduccions per a diferents editorials catalanes.

L'obra literària

Un de les seves primeres publicacions fou Crònica del darrer nom (1971), una narració-reportatge en la qual descrivia la desaparició del poble de Mequinensa sota les aigües del riu Ebre.

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l'entitat organitzadora del premi, el 1973. L'autor reconeix en l'estil d'aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. Més tard, el 1980, va rebre el premi Jacme March amb Narracions de l'Ebre i un any després, el 1981, va reunir aquests primers treballs literaris en el recull Històries de la mà esquerra i altres narracions. El 1985 torna a publicar un altre llibre de contes: El cafè de la granota. Aquestes obres recreen el passat mític de l'antiga població de Mequinensa, soterrada sota les aigües del riu Ebre, temàtica que va reprendre en les seves novel·les i narracions posteriors.

Amb Camí de Sirga, la seva primera novel·la qualificada com a coral, Moncada retrata la història de gairebé un segle de la vila de Mequinensa, consolida un univers personal i mític al voltant de l'antic poble i obté el reconeixement definitiu de crítica i públic com un dels novel·listes més importants de la darrera narrativa catalana, així com el reconeixement internacional ja que la novel·la ha estat traduïda a quinze llengües.

Uns anys després, el 1992, publicaria La galeria de les estàtues, ambientada en una fictícia capital de províncies de l'Espanya franquista i Estremida memòria (1997), que recrea uns esdeveniments succeïts a Mequinensa a les darreries del segle XIX, descriu la repressió social i, en especial, la del poder polític sense contemplacions i amb un punt d'amargura i representa un retorn a l'espai protagonista de la seva obra.

El 1999 va publicar un nou recull de narracions Calaveres atònites amb històries sorprenents, evocadores, humanes des dels ulls d'un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

A Cabòries i estivals i altres proses volanderes (2003) s'apleguen totes les col·laboracions a la premsa, a més d'una narració inèdita, de Jesús Moncada

El Món de Mequinensa

L'obra literària de Jesús Moncada se centra en la geografia —urbana i rural— de Mequinensa, en la història dels anys que van, a grans trets, del 1860 al 1971 d'aquesta vila, i en els comportaments i la psicologia dels seus habitants, tant contemporanis com anteriors.

La narrativa de Moncada es basa en tres mons característics: la mineria, la pagesia i el món fluvial. La seva obra és fruït de les històries, anècdotes i aventures escoltades a la botiga dels seus pares, als cafès o pels carrers, de boca de minaires, menestrals, pagesos i sobretot llaüters, històries entre reals i imaginàries, protagonitzades, en moltes ocasions,  per aquests mateixos vilatans.

Aquesta memòria col·lectiva de Mequinensa és la protagonista principal de la seva obra, que amb la seva gran habilitat narrativa li van permetre  de crear un univers real però amb clares connotacions èpiques que s'ha anomenat mite de Mequinensa.

Al llarg de la seva carrera literària va rebre diversos premis, sobretot per la seva novel·la Camí de Sirga: el Premi Ciutat de Barcelona, el Joan Creixells de Narrativa, el premi Nacional de la Crítica o la Creu de Sant Jordi que li fou atorgada el 2001.