Paraules per a l'ànima

Recuperem les paraules de l'escriptora i periodista Montserrat Roig:

"Has llegit que tornes a viure a través de la literatura i endevines que això no és sinó un consol, i ben ximple, i anotes que, volent viure és la vida que se t'escapa. Descobreixes que no podem captar el temps en la seva puresa i, tot d'una, el delit de captar el temps en tota la seva puresa t'ha atrapat."
(Digues que m'estimes encara que sigui mentida pàg, 18 )

Montserrat Roig va néixer el 13 de juny del 1946 i va morir el 10 de novembre del 1991. Va néixer i viure durant els anys més grisos del franquisme. Betsabé Garcia descriu així aquella època:

"Barcelona va anar delimitant així dos bàndols nous. D'una banda, la burgesia adepta al nou règim; de l'altra, una classe nova que va aprendre a jugar les regles del joc amb una carta a la màniga: la cultura"
(Amb uns altres ulls, pàg. 15)

El seu pare, Tomàs Roig, era un advocat i home de lletres i la seva mare, Albina Francitorra, era una dona culta que escrivia articles i estava fermament compromesa amb la causa independentista. Montserrat Roig va anar a l'escola de monges de la Divina Pastora.

"Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d'uniforme polidíssim i d'ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminidora classe mitjana. Perdoneu, l'educació mogenca em castrà el meu possible sentit de l'humor"
(Molta roba i poc sabó, pàg. 6)

Però la principal formació la va trobar en l'ambient familiar, molt vinculat a la literatura. Els pares, les sis germanes, el germà, l'àvia, gairebé tothom escrivia a casa seva. La família és molt important per Roig: més endavant, serà el tema al voltant del qual giren totes les novel·les.

Després de les monges va anar a l'institut Montserrat a Sant Gervasi (Barcelona) i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, fundada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany. Els anys següents Roig va representar obres de teatre pels pobles de Catalunya.

L'any 1968 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona on va participar en episodis de resistència al règim de Franco, a través del Sindicat d'Estudiants (la Caputxinada) que van obtenir el suport de molts intel·lectuals de l'època.
Montserrat Roig va anar creant-se una extensa xarxa de relacions amb activistes culturals i polítics com Maria Aurèlia Capmany, Josep Benet, Isabel Clara Simó, Ricard Salvat, Josep M. Castellet, Max Cahner i Salvador Espriu.

Trets característics i comentari d'algunes obres

Va alternar l'assaig, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, la novel·la i el teatre. Amb un especial interès per la recuperació i l'organització de la memòria històrica, la defensa dels drets de les dones i dels homosexuals. Els seus escrits són reivindicatius de llibertat, tot fent incursions en la bellesa, en el món de l'art. Roig va ser, en molts aspectes, una pionera en la defensa d'una sèrie de drets que, aleshores, semblaven impossibles de reivindicar, i que encara avui són una fita pendent.

A les seves novel·les trobem una repetició de personatges, de perfils de persones, dones pobres que viuen soles amb els fills, abandonades per un home, o a la inversa, homosexuals, represaliats de la Guerra Civil Espanyola... Roig va conèixer profundament ambients diferents del que per origen familiar li tocava viure.
Els viatges van ser importants per la seva formació. Va fer llargues estades d'estudi a l'estranger: Bristol (Anglaterra), Glasgow (Escòcia), Arizona (EUA) i Leningrad (Unió Soviètica). 

- "Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (1970)"
Premi Víctor Català. Recull de contes que tracten sobre l'ambient de la burgesia barcelonina del moment, amb tres personatges com a protagonistes, l'àvia Mundeta, la filla Ramona, la neta Mona. També una minyona procedent d'Iznajar (Còrdova) que explica com era el seu poble, un pres que reflexiona, la història de Samsó i Dalila...
Aquest estil de combinar temes diferents plens de referències literàries, cites d'autors internacionals, catalans i clàssics, va ser una gran innovació. 

- "Ramona, adéu (1972)"
Tornen a sortir les tres generacions de dones, les mundetes, àvia, mare i filla, que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments clau de la història de Barcelona des de finals del segle XIX fins als anys seixanta del segle XX.

- "El temps de les cireres (1977)"
Premi Sant Jordi. L'escriptora crea un personatge que és una dona a través de la qual explica tota la història. La Natàlia Miralpeix torna a Barcelona, després d'haver viscut dotze anys a l'estranger, pocs dies després de l'execució de Salvador Puig Antich. A l'ambient es respira la cruesa de la dictadura franquista, no hi ha llibertat d'expressió, ni partits polítics que surtin a la llum. Tot és gris i sòrdid.

- "L'hora violeta (1980)"
Aquesta novel·la tanca la trilogia iniciada amb les dues anteriors històries de la família Ventura (les mundetes) i els Miralpeix-Claret. Tot i que els personatges de la família Ventura ja apareixien a Molta roba i poc sabó.
La història comença amb la petició de Natàlia a la seva amiga Norma, escriptora, a qui demana que llegeixi uns documents sobre la seva mare i una amiga i a partir d'aquí escrigui una història. Montserrat Roig utilitza la recerca que fa Norma sobre la vida d'aquestes dues dones per introduir temes del moment històric que ella viu: la crisi del moviment comunista, els dubtes de les feministes en aplicar les seves teories. També introdueix relats sobre supervivents dels camps de concentració alemanys, un tema que ha treballat per publicar Els catalans als camps nazis.
Podríem dir que aquesta novel·la és un compendi del capital intel·lectual de Roig, tant per l'estil, descriptiu, acurat, com per la maduresa amb què exposa les idees, utilitzant els personatges ficticis.

- "L'òpera quotidiana (1982)"
Novel·la amb una tècnica narrativa molt estudiada i treballada que contrasta amb el llenguatge directe, oral. Els personatges canten àries en soledat com a les obres de Verdi, desconcertats i somiadors, i intenten inventar-se una nova vida perquè la que tenen és insatisfactòria.

- "L'agulla daurada (1985)"
Novel·la, reportatge periodístic i anàlisi històrica. Amb aquesta obra va rebre el Premi Nacional de Literatura Catalana. Roig va viure dos mesos a l'antiga Unió Soviètica, convidada per Edicions Progrés de Moscou, amb la finalitat d'escriure un llibre sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Està dividida en tres parts:
"Segon Rasputín". Primera aproximació al país, a les pedres i a les persones. Roig intenta entendre l'ànima russa a partir dels referents literaris, com el poeta Puixkin, mentre ha de suportar l'intèrpret a qui anomena "segon Rasputín".
"Petersburg". Segueix amb el descobriment de la ciutat, el carrer on vivia Dostoievski, els jardins d'hivern...
"Les criatures de l'infern". Roig coneix finalment l'ànima russa a través dels supervivents del setge dels nazis a la ciutat de Leningrad i se n'enamora.

- "La veu melodiosa (1987)"
La mare de l'Espardenya, un noi que un dia perd el seu nom, mor poc després del part i el nen queda en mans del senyor Malagelada, el seu avi. L'aspecte del nen i l'ambient de la postguerra a Barcelona fan que l'avi decideixi crear un paradís limitat per les parets de casa i els mots de la literatura. Quan arriba l'edat d'entrar a la universitat, descobreix un present que no té res a veure amb el que li han ensenyat.

- "El cant de la joventut (1989)"
Recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit. Utilitza un llenguatge poètic. Cada paraula, cada expressió té un objectiu determinat, està carregada de simbolisme.

- "Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991)"
"Aquests papers són el resultat dels apunts, potser contradictoris, potser ambigus, que he anat fent en llibretes disperses al llarg dels anys que porto publicant novel·les i narracions. I, també, del fracàs que he sentit alguna vegada quan m'han entrevistat: em preguntaven de tot menys sobre el meu ofici".
(Montserrat Roig: "Advertiment als lectors", dins Digues que m'estimes encara que sigui mentida.

- "Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert (1992)"
Recull d'articles pòstums.

- "Els catalans als camps nazis (1977)"
Impulsat per Josep Benet, és el llibre més impactant de l'autora. Trenca  amb el silenci imposat pel Franquisme sobre els qui, després de la derrota de 1939, van patir l'infern de la deportació.
Mostra excel·lent de la pràctica periodística i documental de primer ordre. Roig escriu amb passió, identificant-se amb el dolor dels supervivents i revoltant-se contra el nazisme.