Juan Marsé

Poques vegades un escriptor aconsegueix connectar amb els protagonistes de les seves històries. Un dels escriptors de novel·la social de la postguerra ens ha deixat, el 19 de juliol de 2020.

La vida de Juan Marsé ha estat complicada. Va néixer a Barcelona el 8 de gener de 1933 com Juan Faneca Roca. La seva mare va morir en el part, i el seu pare, taxista de professió, en una de les seves carreres va conèixer el matrimoni Marsé que no podia tenir fills, i va decidir donar-lo a aquesta parella en adopció.

Els carrers costeruts dels barris del Guinardó i del Carmel a la Barcelona de la postguerra són els escenaris de la derrota, dels somnis frustrats i de les ferides sense cicatritzar on va créixer Juan Marsé.

Literàriament, poques vegades va sortir d'aquest món de joves desenganyats, burgesos envilidors, obrers sense futur, delinqüents i policies sense redempció possible. Les seves històries s'expliquen mitjançant la memòria i la imaginació del nen que ho va veure tot.

En el marc de les tendències del realisme social, les seves primeres novel·les "Encerrados con un solo juguete" (1960) i "Esta cara de la luna" (1962) tracten temes relacionats amb les conseqüències de la guerra civil sobre la joventut.

"Una de les veus literàries més extraordinàries i atractives de la literatura castellana contemporània"

Amb "Últimas tardes con Teresa" (1965), Marsé va tenir un èxit immediat i tot gràcies a una obra que descriu els amors d'una dona benestant amb un murcià dels barris baixos barcelonins i que constitueix un pretext per esbossar el contrast entre dos móns socials.

Una de les seves millors obres, "Si te dicen que caí" (1973) –títol agafat d'un vers de l'himne de la Falange– és una reconstrucció vívida dels anys 40 a través de les històries d'uns trinxeraires barcelonins, plena de violència i degradació social. "Una novela explosiva en lo político, psicológico y erótico", en paraules de Mario Vargas Llosa.

"Rabos de lagartija" (2000) segueix aquesta línia i sense deixar de banda els barris de Barcelona, el temps de la postguerra i els personatges que ho van perdre quasi tot, ens deleix amb la tendresa i l'encís de dos personatges: el gos "Chispa" i Rosa.

Autodidacte, se sent molt orgullós d'haver estat aprenent de joier amb només tretze anys. Com va reconèixer en el discurs d'entrega del premi "Miguel de Cervantes 2008", això li va permetre portar un sou a casa i alliberar-se de l'escola, on no li van ensenyar res de profit, només cantar el "Cara al sol" i resar el rosari tots els dies.

També va treballar com a traductor i periodista i és el creador de personatges inobidables com "Pijoaparte", "Jan Julivert" o "Joan Marés".

  Búsquedas en el catálogo:

  Selección de webs:

  También te puede interesar:

  Ir al estante:

Fecha de creación 20-07-2020 Última actualización 20-07-2020