Enguany commemorem el centenari del naixement de la filòsofa i narradora Jean Iris Murdoch, nascuda a Dublín el 15 de juliol de 1919. També es compleixen dues dècades de la seva mort, esdevinguda a Oxford el 8 de febrer de 1999.

Filla única d'una parella anglo-irlandesa protestant, Hughes Murdoch i Irene Richardson, es va criar a Londres, on la família es va traslladar quan era molt petita. Amb el pare, funcionari i gran amant dels llibres, i la mare, dotada pel cant, que abandonà en casar-se, formaren una família feliç.

Iris va rebre una educació progressista. Va estudiar al Froebel Institute de Londres, a la Badmington School de Bristol i al Somerville College d'Oxford, on es graduà en Mods and Greats (Filologia Clàssica, Història Antiga i Filosofia). 

Milità breument al Partit Comunista i durant la II Guerra Mundial va treballar com a interina al Ministeri d’Hisenda i per a les Nacions Unides en camps de refugiats de Bèlgica i Àustria.

El 1947 va cursar un postgrau a Cambridge per aprofundir en els seus coneixements de filosofia moderna. Des de 1948 fins a 1963 exercí com a professora de filosofia a Oxford, activitat que abandonà per dedicar-se exclusivament a les lletres.

A Oxford va conèixer John Bayley, amb qui es casaria el 1956. Formaren un matrimoni d'intel·lectuals (ell era crític literari) i no tingueren fills. Les diverses relacions que Iris va mantenir abans i durant el seu matrimoni amb altres homes i algunes dones no varen impedir que continuessin junts fins a la seva mort. Un dels amants va ser el premi Nobel Elias Canetti. La fascinà tant que li va inspirar alguns dels seus personatges masculins de naturalesa tirànica.

Des dels inicis de la seva carrera, fou una escriptora molt prolífica. Va escriure vint-i-sis novel·les, una considerable obra poètica, assajos i articles sobre filosofia i adaptacions teatrals d’algunes de les seves novel·les, representades amb èxit.

El seu primer llibre fou un assaig sobre Sartre: "Sartre, romantic racionalist" (1953, “Sartre, un racionalista romántico”). Plató li va interessar al llarg de tota la vida. A "El Fuego y el sol. Por què Platón desterró a los artistas" (1977) resumeix la seva intimitat amb els diàlegs platònics alhora que fa una defensa aferrissada de l'art. L'assaig "La Soberanía del bien" (publicat en anglès el 1970 i recentment editat en castellà) exposa l'essència de la filosofia moral d'Iris Murdoch.

Les seves són novel·les morals. Plantegen dilemes, de vegades molt profunds, però en clau de comèdia, a l’estil de Shakespeare. Abunden els diàlegs i l’estructura per escenes. L’autora aprofita elements propis del trhiller i del fulletó i és hàbil manejant la trama i ficant-se a la pell dels personatges masculins.

“Abans d’escriure la primera frase tinc un esquema general i moltes notes, cada capítol està planificat. Després, deixo que l’escriptura s’inventi a si mateixa. Una idea porta a una altra. Al principi hi ha possibilitats infinites, la possibilitat d’escollir quina classe de gent són, quin tipus de problemes tindran. Sobretot s’ha de reflexionar sobre els seus valors, la seva moralitat, els seus dilemes morals”.

Els seus temes són universals: el bé i la seva vulnerabilitat, l’amor en totes les seves modalitats i etapes, l’absència de Déu i el poder de l’amor i de l’art per substituir-lo i la presència funesta del passat a les nostres vides.

Són novel·les intel·lectuals i properes alhora, i estan escrites amb un llenguatge molt acurat. El 1954 va publicar la primera, “Under the Net” (“Bajo la red”). Va causar estranyesa, però fou ben rebuda. Es tracta d’una obra força madura en la qual ja es perfilen totes les seves obsessions.

Altres títols dels primers anys són: “The Flight from the Enchanter” (1956, “Huyendo del encantador”), “The Sandcastle” (1957, “El Castillo de arena”) i “The Bell” (1958, “La Campana”).  Entre 1968 i 1978 la seva producció literària resulta prodigiosa. Entre d’altres, publica: “ Bruno’s Dream” (1969, “El Sueño de Bruno”), “The Black Prince” (1973, “El Príncipe negro”), “Henry and Cato” (1976, “Henry y Cato”) i “The Sea, the Sea” (1978, “El Mar, el mar”), guanyadora del Premi Booker i considerada la seva novel·la més reeixida.

Als anys 70 ja era una escriptora popular al Regne Unit. Als 80 era coneguda arreu. El 1987 va ser distingida com a Dama de l'Orde de l'Imperi Britànic. El 1995 emmalaltí d'Alzheimer. El seu marit en va tenir cura fins al final. Li va dedicar dues obres, "Elegía a Iris" i "Iris y sus amigos", en què es basa la pel·lícula "Iris", dirigida per Richard Eyre el 2001. 

Brillant, insaciable, emocional, espiritual, excèntrica i independent, Iris Murdoch va destacar en dues disciplines de difícil confluència, la filosofia i la literatura. Avui dia, la seva defensa de la novel·la com espai dramàtic d'investigació moral continua vigent.