Emilia Pardo Bazán (1851-1921). Poeta, periodista, crítica, traductora, contista, novel·lista i dramaturga, és una de les figures literàries més importants de la segona meitat del segle XIX espanyol.

Va néixer el 16 de setembre de 1851 a A Coruña en una família aristocràtica que li va proporcionar una infantesa feliç i una educació acurada. Filla única del matrimoni format per José Pardo Bazán i Amalia de la Rúa, fou una gran lectora i una escriptora precoç.

El 1868 es casa amb José Quiroga Pérez Deza, amb qui tindrà tres fills: Jaime, Blanca i Carmen. L’any següent el pare d’Emilia és nomenat diputat a Corts pel Partitdo Progresista i la família es trasllada a Madrid. Quan el partit es dissol i la situació política es complica, decideixen refugiar-se a França.

Des d’allí, Emilia viatja a Anglaterra, on aprèn l’anglès i llegeix a Shakespeare. A Itàlia visita museus i s’amara d’art. A Viena gaudeix de les òperes de Wagner i comença a estudiar l’alemany.

El 1873 la família torna a Madrid. Emilia contacta amb Francisco Giner de los Ríos, s’interessa per la filosofia krausista, estudia a Plató i a Kant i descobreix els novel·listes espanyols contemporanis: Juan Valera, José María de Pereda, Benito Pérez Galdós i Pedro Antonio de Alarcón. Llegir-los perfilarà la seva vocació novel·lística.

L’obra d’Émile Zola, a qui coneixerà personalment, la impressiona profundament. El 1879 publica la seva primera novel·la: Pascual López, autobiografía de un estudiante de medicina. El 1881 apareix la segona: Viaje de novios. Sota el títol La cuestión palpitante (1883) publica un recull d’articles sobre el naturalisme, corrent literari francès que ella introdueix a Espanya, que suscita tota mena de crítiques i polèmiques. Quan el marit li demana que abandoni la literatura, la parella es separa amistosament.

La tribuna (1883) és una novel·la de caire naturalista que defensa els drets de les dones que treballen en una fàbrica de cigars. Al llarg dels anys, Emilia rebrà molts comentaris malèvols moguts per l’enveja i el masclisme.

Llegir a Dostoievsky la trasbalsa i l’estimula a escriure la seva novel·la mestra, Los pazos de Ulloa (1886), que suposa la seva consagració definitiva. La madre naturaleza (1887) n’és la continuació. Totes dues s’inspiren en paisatges i gent gallecs i també són naturalistes.

Estudia i treballa de forma incansable per ser econòmicament independent. Pronuncia conferències, escriu articles diversos, molts d’ells sobre la dona espanyola amb un enfocament marcadament feminista. El 1889 publica la novel·la Insolación, que escandalitza per descriure clarament el desig eròtic de la protagonista. Del mateix any és Morriña. Totes dues s’ambienten a Madrid i se les considera més realistes.

Autora d’una vasta i variada obra literària, va escriure nombrosos contes i novel·les curtes, apunts autobiogràfics, obres de teatre, cròniques de viatges i un epistolari molt significatiu, del que destaquen les seves cartes a Pérez Galdós. Va dedicar dos llibres a la gastronomia espanyola i va elaborar estudis biogràfics diversos.

Va morir el 12 de maig de 1921 a Madrid, als seixanta-nou anys.

Sabies que…

• A les seves novel·les A Coruña rep el nom de Marineda.
• El 1908 el rei Alfons XIII li atorga el títol de comtessa de Pardo Bazán en reconeixement al seu valor literari.
• Va ocupar diversos càrrecs com la presidència de la secció de literatura de l’Ateneo de Madrid (1906) i la càtedra de llengües neollatines de la Universidad de Madrid (1916). 
• No va ser admesa a la Real Academia de la Lengua Española perquè l’entrada estava vetada a les dones.
• La seva residència d’estiu, las Torres de Meirás (A Coruña), va ser comprada a les hereves de l’escriptora el 1938 per la Junta Pro Pazo del Caudillo amb la finalitat de lliurar-la a Franco per al seu ús privat.
• Va mantenir una intensa i llarga relació literària i amorosa amb Benito Pérez Galdós. Es professaven una admiració mútua i els unia una amistat íntima que queden paleses en la correspondència que es conserva.