Aquest setembre  es compleixen 75 anys del naixement d’aquest escriptor italià, que va ser professor de Llengua i Literatura portuguesa a la Universitat de Bolonya, Gènova i Siena.

Va estudiar a la Universitat de Pisa, Filosofia i Lletres i es llicencià el 1969 amb un tesi sobre el surrealisme a Portugal.  Als anys seixanta, a la Sorbona, conegué l’obra de Pessoa i va ser  durant un viatge a Paris que va trobar, oblidat en un banc de l’estació de Lyon, el poema Tabaqueria d’Alvaro de Campos, un dels heterònims de l’autor Fernando Pessoa. L’obra d’aquest autor el va commocionar tant que, en retornar a Itàlia, va anar a classes de portuguès per poder comprendre millor el poeta. Així naixia una gran fascinació per la llengua i literatura portuguesa i especialment per aquest autor, del qual va acabar sent el  més gran expert, crític i  traductor a l’italià. Sobre Pessoa va escriure a més, un llibre d’assajos, Un baúl lleno de gente, i una comèdia teatral.

Es va casar amb una portuguesa, Maria José de Lancastre, una escriptora especialitzada en Pessoa i el seu amor par Lisboa va fer que combinés la seva residència entre Itàlia i Portugal fins al punt que l’any 2004 se li va concedir la nacionalitat portuguesa i  pels portuguesos Tabucchi era considerat com un autor propi.

Els temes més comuns a la seva obra, especialment en els contes, estan relacionats amb la recerca de la identitat, el viatge, el pas del temps i la mort, la memòria i el record, el món oníric, el desamor, el joc i els seus equívocs, el compromís civil  i la seva preocupació per les minories culturals, sexuals i ètniques. L’altra gran tema és sens dubte, Portugal i la seva cultura present a gairebé tota la seva obra.

Compromès políticament a favor de la llibertat i els drets humans, la democràcia i la llibertat d’informació i expressió. A Itàlia, Tabuccchi va oposar-se a Berlusconi, criticant la seva manera de governar i  va escriure diversos articles sobre els mitjans de comunicació i la concentració del poder mediàtic a Itàlia.

Tabucchi, a part del seu interès per la llengua i literatura portuguesa es donà a conèixer sobretot com a autor de novel·les i contes.

També va practicar el gènere epistolar com en el compendi de cartes sense destinatari: S’està fent més i més tard(2001)

Va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, entre els quals el Corriere della Sera i el diari El País.

La seva obra ha obtingut diversos premis com el Médicis étranger per la seva novel·la Nocturn a l’Índià i el Campiello i el Jean Monnet de literatura europea per Afirma Pereira. L’any 2004 va rebre a Espanya el premi Fancisco Cerecedo de periodisme.

Algunes de les seves obres:

"Piazza d’Itàlia", el va publicar el 1973 i explicava la història des del punt de vista dels derrotats, un grup d’anarquistes toscans.

El 1984 va començar a despertar l’interès del públic amb la seva obra "Nocturn a l’Índia", en el qual el protagonista, a la recerca d’un amic desaparegut a la Índia, va de mica en mica configurant la seva identitat.

La popularitat la va obtenir, amb la publicació de "Afirma Pereira". La novel·la està ambientada a la Portugal feixista de Salazar i narra la transformació ideològica d’un redactor, cap d’una secció de cultura d’un diari, que a punt de jubilar-se fa la seva feina sense complicar-se la vida fins que contracta a un jove com a col·laborador. Aquest li fa veure la necessitat d’implicar-se en el període històric que li ha tocat viure. Aquesta novel·la es va portar al cinema el 1996 per Roberto Faenza amb Marcello Mastroianni.

Uns anys més tard va aparèixer una de les seves obres més inquietants, "El Cap perdut de Damasceno Monteiro", darrera la història del cap decapitat trobat en un parc d’Oporto s’amaga una trama de narcotràfic en la qual hi ha implicats membres de la Guardia Nacional. La revisió del cas real que apareix a l’obra va servir per resoldre l’assassinat d’un ciutadà portuguès.

Traduït a més de 18 llengües, les seves últimes obres han estat "Tristano es mor. Una vida" (2004) i "El Temps envelleix de pressa" (2009). El 2013 va aparèixer l’obra pòstuma, "Per Isabel", escrita dos anys després de "Sostiene Pereira" i aquest 2018 s’ha publicat per primera vegada en castellà la novel·la "El barquito chiquitito" (1978), en que l’autor narra 50 anys de la vida d’Itàlia a partir de la història d’una família.