Novel·lista, dramaturg, assagista i filòsof, l'obra del qual va plantejar l'alienació i el descontentament que va patir l'ésser humà a la postguerra. Abans que cap altra cosa, Camus va ser un home de lletres, en el sentit més ampli de l'expressió, per les seves aptituds personals per la llengua des que era petit, pel seu interès en conrear tots els gèneres (poesia, teatre, assaig i novel·la), i especialment pel seu desig d'alleugerir i enaltir, mitjançant la paraula, la vida dels homes i les dones del seu temps.

El seu pare va morir en combat durant la Primera Guerra Mundial, quan Camus encara no havia fet un any. Va ser llavors quan ell i la seva mare, vídua amb només vint-i-cinc anys, es van traslladar a un barri obrer d'Argèlia. Camus era un bon estudiant i va obtenir una beca pel liceu argelí que el va portar a la Universitat d'Argel, on va estudiar filosofia. Va ser també un bon esportista que destacà al futbol, però la tuberculosi va truncar les seves ambicions.

És en aquest moment quan va posar la seva atenció a la literatura, llegint els clàssics francesos i a escriptors d'esquerres i, de fet, es va unir breument al Partit Comunista Argelí l'any 1935, abans de treballar com a periodista pel diari socialista Alger Républicain. També va estimar profundament el teatre: va escriure, produir i actuar pel Théatre du Travail. Poc abans de publicar les seves novel·les més admirades, va escriure l'obra teatral "Calígula" (1938), però no va ser portada a escena fins 1945. En aquesta obra assistim a la transformació d'un tirà –molt conegut a la Història per la seva bogeria– en un filòsof que vol donar a conèixer una veritat terrible: els homes moren sense ser feliços. Calígula arremet contra tots els valors establerts, fins i tot es vesteix de Venus per ser adorat com una deessa. La seva cerca de l'impossible el portarà a establir el terror a l'Imperi. Ell mateix serà víctima del seu propi sistema.

El teatre per Camus era una pràctica apassionant. A la seva Argèlia natal, va fundar un grup de teatre amb vocació revolucionària i popular. Quatre són les obres de teatre que va escriure: després de la ja mencionada Calígula, Camus va publicar "El malentès" (1944), "El estado de sitio" (1948) i "Los justos" (1949).

Amb 25 anys es va traslladar a França. Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, es va unir a la Resistència durant l'ocupació alemanya i va treballar com editor del diari parisí clandestí Combat. En el decurs d'aquesta tumultuosa època va acabar la seva primera i més famosa obra: "L'estrany" (1942). La novel·la segueix al jove argelí Meursault, acusat dhaver disparat un àrab. No és la naturalesa del crim el que ofèn al tribunal sinó el fet que no vulgui penedir-se. A Meursault se'l considera infrahumà i un perill per la societat arran del seu inconformisme, i aquesta indiferència emocional i la seva alienació  el portarà a la mort. El sentit de l'absurd i la descripció del món com una absurditat componen una temàtica recurrent a l'obra de Camus, d'aquí que se'l consideri un novel·lista existencialista, a l'igual que el seu amic Jean-Paul Sartre.

"La cremada del sol em feria les galtes, i he sentit com les gotes de suor se m'acumulaven a les celles. Era un sol igual que el del dia que vaig enterrar la mamà, i, com aleshores, era el front sobretot que em feia mal i totes les seves venes em bategaven a l'una sota la pell. Mogut per aquesta creamada que ja no podia resistir, he fet un moviment cap endavant. Sabia que allò era estúpid, que no aconseguiria d'alliberar-me del sol si em desplaçava d'un pas. Però he fet un pas, només un pas endavant. I aquesta vegada, sense incorporar-se, l'àrab ha tret el ganivet i me l'ha ensenyat al sol. La llum ha incendiat l'acer, i era com una llarga fulla espurnejant que em toqués al front. En el mateix instant la suor amuntegada a les meves celles ha lliscat de sobte i m'ha cobert les parpelles amb un tel tebi i espès. Els meus ulls estaven ofuscats darrera aquesta pantalla de llàgrimes i de sal. No sentia sinó els címbals del sol percudint sobre el meu front, i, indistintament, l'espasa brillant que brotava del ganivet, encarada a mi. Aquella espasa roent em corroïa les celles i penetrava en els meus ulls adolorits. Aleshores tot ha vacil·lat. La mar ha carrejat un buf espès i ardorós. M'ha semblat que el cel s'obria en tota la seva extensió per deixar que plogués foc. Tot el meu cos s'ha tibat, i he crispat la mà sobre el revòlver. El gallet ha cedit, he acariciat el ventre polit de la culata, i ha estat allí, amb el soroll alhora sec i ensordidor, que tot ha començat. M'he espolsat la suor i el sol. He comprès que havia destruït l'equilibri del dia, el silenci excepcional d'una platja on jo havia estat feliç. Llavors he disparat quatre vegades més contra un cos inert on les bales s'encastaven sense que es notés. Van ser com quatre cops breus, amb els quals trucava a la porta de la desgràcia."

L'estrany (1942), pàg. 74-75.

"L'estrany" acabarà sent la primera obra d'una nova era de la literatura –i de la vida– que serà coneguda amb el nom d'Existencialisme. Aquest serà el punt de referència i de contrast a l'hora de situar la línia i l'estil de Camus.  La incertesa produïda pel ritme social en canvi permanent i els terribles conflictes bèl·lics, l'angoixa i l'afany d'absoluts, junt amb el convenciment de la seva impossibilitat, van provocar en molts pensadors respostes molts diferents a les subscrites pels filòsofs precedents. Tanmateix, Camus mai va voler ser inclòs a les files dels existencialistes, i així ho va declarar en moltes ocasions. Considerava que no creure en Déu no era suficient per situar-se a l'escola, i sobretot, assegurava no apreciar la raó, fonament dels sistemes filosòfics.

A l'assaig filosòfic "El mite de Sísif " (1942), Camus abunda en la seva exploració de l'absurd i de la cerca fútil de significat en un món incomprensible. Ens presenta una sèrie de dualitats paradoxals, com l'asseveració del gran valor que té la vida, la qual, malgrat tot, malbarata el fet que la mort la converteixi en una absurditat. De tot això, es dedueix que, per sobreviure, és millor abandonar qualsevol ambició i centrar-se en el dia a dia.

Camus tenia fe en la bondat inherent de l'home, i així ho va deixar palès a la seva obra "La pesta" (1947). Un retrat al·legòric de l'ocupació nazi de França en el que els ciutadans de la ciutat argelina d'Orà pateixen una plaga de rates i se'ls ailla del món exterior. El triomf final de l'esperit humà és el resultat de la decisió unilateral de treballar plegats en comptes de buscar solucions personals. Una obra que es converteix en una gran metàfora de la pulsió de mort que porta a l'home a destruir els seus semblants. En aquest sentit, Camus adopta una narració impersonal i objectiva per donar major autenticitat al testimoni d'un narrador (Rieux), l'anonimat del qual es manté fins al final.

Amb "Los justos" (1949) Camus posa en escena un grup de socialistes revolucionaris a la Rússia de 1905 i planteja els límits morals de l'acció política. Dos anys més tard, amb "L'home revoltat" (1951), Camus torna a reivindicar una llibertat absoluta com exigència perquè la revolució no suplanti la rebel·lió. Per ell, la rebel·lia reclama unitat, és creadora i busca la superació contínua. Per contra, la revolució desitja totalitat, és nihilista, i només actua amb l'esperança d'arribar a ser i només sap destruir.

"La revolta metafísica és el moviment pel qual un home es dreça contra la seva condició i la creació entera. És metafísica perquè discuteix els fins de l'home i de la creació. L'esclau protesta contra la condició que li és imposada dins del seu estat; el revoltat metafísic protesta contra la condició que li és imposada en tant que home. L'esclau rebel afirma que en ell hi ha alguna cosa que no accepta la manera com el tracta el seu amo; el revoltat metafísic es declara frustrat per la creació. Tant per a l'un com per a l'altre, no es tracta solament d'una negació pura i simple. En tots dos casos, en fecte, trobem un judici de valor en nom del qual el revoltat es nega a aprovar la pròpia condició.

L'esclau que es dreça contra el seu amo no es preocupa, remarquem-ho, de negar aquest amo en tant que ésser. El nega en tant que amo. Nega que ningú tingui el dret de negar-lo a ell, esclau, en tant que exigència. L'amo és privat del seu poder en la mateixa mesura que no respon a una exigència que negligeix. Si els homes no poden referir-se a un valor comú, reconegut per tots en cadascú, aleshores l'home és incomprensible per a l'home. El rebel exigeix que aquest valor sigui clarament reconegut en ell mateix perquè sospita o sap que, sense un tal principi, el desordre i el crim regnarien en el món. El moviment de revolta apareix en ell com una reivindicació de claredat i d'unitat. La rebel·lió més elemental expressa, paradoxalment, l'aspiració a un ordre."

"L'home revoltat" (1951), pàg. 39-40.

L'autor critica totes les ideologies que justifiquen la mort, tant el cristianisme com el seu substitut materialista, el marxisme-leninisme, que fa de la Història la nova divinitat. Com alternativa, Camus proposa una tornada al pensament mediterrani, és a dir a la reflexió basada en la realitat concreta, la cerca de la claredat i la mesura.

L'interès de Camus per la justícia i les seves preteses manifestacions legals sorgeix a la novel·la-monòleg La caiguda (1956), el protagonista de la qual (Jean-Baptiste Clamence) es presenta davant d'un desconegut com a "jutge penitent".

La mort inesperada de Camus, en un moment de plena evolució, significà una pèrdua terrible i inestimable. Després de ser guardonat amb el Premi Nobel l'any 1957, Camus va declarar a un periodista: "La meva obra encara no ha començat". Només tenia quaranta-cinc anys.