Sílvia Pérez Cruz
Sílvia Pérez Cruz, una veu fràgil però poderosa
Per entendre l’art de Sílvia Pérez Cruz cal saber que el 15 de febrer de 1983, el dia que va venir al món a Palafrugell (Girona), va nevar a la costa empordanesa. Un fet tan inusual que ja presagiava la singularitat de la criatura. Durant els dos primers anys de vida no va deixar dormir la seva mare ni una sola nit i sembla que va començar a regularitzar el descans als 3 anys, quan la van portar a l’Escola de Música de Rita Ferrer.
Com a instrument la va atreure sempre el piano. També la guitarra i el saxo. El violí, no, deia que tocar-lo la posava molt trista. hiperactiva i hipersensible. Així era i així continua sent.
Als 12 anys la música va deixar de ser per a ella una teràpia o un entreteniment i es va convertir en una vocació. Va ser com una fogonada. Va passar just el dia que el seu pare la va portar a cantar a una taverna de Palafrugell amb nom d’havanera, La Bella Lola. Va cantar Alfonsina i el mar:
Per a ella va ser una gran revelació:
“Allí va passar alguna cosa. Vaig notar que, encara que no era ningú, les emocions passaven a través de mí. Però no les meves, sinó les dels altres. I a mi això em feia bé. Va ser el meu primer bolo pagat. Vaig sentir que era la meva professió”.
La cançó triada, obra mestra amb lletra de Félix Luna, música d’Ariel Ramírez i veu de Mercedes Sosa en l’enregistrament original, mostra tots els pilars estètics i filosòfics que persegueix des de llavors Sílvia Pérez Cruz. Aquesta cançó no solament és un homenatge a la poeta argentina Alfonsina Storni, sinó que narra una història de dolor i lluita portada al límit de la desesperació. L’Alfonsina real no es va endinsar lentament al mar sinó que es va suïcidar llençant-se des d’una escullera.
A la Sílvia, la passió per la música li ve de família: Glòria Cruz es va enamorar de Càstor Pérez la primera vegada que el va veure cantar. A més de casar-se, van formar un duo musical que va ser tan efímer com el seu matrimoni. Junts van compondre algunes cançons que després rescataria la Sílvia, la seva segona filla, com Vestida de nit:
L’obsessió de Càstor Pérez amb l’havanera va començar el 1977. Al llarg de la seva carrera va formar part de grups dedicats al gènere com Port-Bo, Duet, L’Empordanet i Cubacant. L’obsessió es va transformar gairebé en monomania a partir del 1989, quan va ser designat coordinador dels Estudis de l’Havanera a Espanya, cosa que li va fer multiplicar conferències, exposicions, col·loquis, publicacions, composicions i viatges, sobretot a Cuba.
La Sílvia el veia poc, però sempre eren trobades intenses. “He cantat amb ell molt poques vegades. Era el meu duo preferit, quin feeling! La música era la nostra connexió”, tal i com podem veure en aquest vídeo, interpretant el bolero de Maria Teresa Vera “Veinte años”, al Centre Cívic de Palafrugell:
La Sílvia remarca que: “poc abans de morir sí que vam parlar molt, de manera profunda. Vam anar plegats a Portugal i a Cuba. Van ser viatges inoblidables”.
Un infart posà fi a la vida de Càstor Pérez el 2010. Va ser el 10 de novembre, un dia abans de fer 55 anys. No va ser casualitat que el primer disc en solitari de la Sílvia es titulés 11 de novembre, celebrant no la mort sinó el naixement del seu pare. Es va publicar el 2012, tal i com ens explica ella en el documental “11 de novembre”:
Des de llavors, sota el seu nom, ha publicat la banda sonora de Domus. Cerca de casa (2016):
i també Vestida de nit (2017), Farsa (2020) i Toda una vida, un día (2023), a més d’un treball de gran profunditat amb Raúl Fernández Miró, Refree (Granada, 2014) i un altre en viu amb Marco Mezquida (MA. Live in Tokio, 2020):
Independentment de l’embolcall sonor que l’acompanyi, la nuesa inconfusible de la seva veu sempre et fa saber que és ella qui canta:
Al contrari que la seva mare, la Sílvia va optar per impulsar la seva carrera després de quedar-se embarassada, als 24 anys, de la seva única filla, a la mateixa edat que la seva mare la va tenir a ella. No volia que es repetís la història. Va decidir criar la seva filla com a mare soltera i artista en actiu.
«Més que qualsevol premi, el meu orgull més gran és haver pogut dedicar-me a la música i ser mare alhora. Em vaig assabentar del meu embaràs estant a Mèxic. Vaig pensar: “Ja no em contractaran mai”. No va anar així. L’amor es va imposar a l’abisme. Em va fer més artista. Em vaig dir: “El que has de fer t’ho has d’inventar”. I això és una cosa que m’agrada, inventar. Sóc molt de matriarcat, de dones que tiren cap endavant.»
Crec que hi ha dos conceptes essencials que porten a entendre l’obra de l’empordanesa: el temps i la fragilitat.
Encara que hi ha exemples sobrats en tots els seus discos, potser és a l’últim, Toda una vida, un día, on es recull més clarament el seu univers: el treball està dividit en cinc moviments que representen les etapes de la vida: infància, joventut, maduresa, vellesa i renaixement. Aquest és el vídeo de la primera cançó del disc Toda una vida, un día: Sony Musica (2023):
Aquest 2025 farà 42 anys, i ella se sent en disposició de mirar endavant i enrere amb equidistància. Les seves reflexions sobre el temps són constants en totes les entrevistes que fa. En vull destacar algunes, les més definitòries:
“Reivindiquem la bellesa de totes les edats. Ens fixem només en una joventut molt primerenca. Tinc amics que se senten grans abans d’hora, que se’ls ha passat l’arròs amb 26. Alguna cosa falla. Ens perdem artistes que han arribat a una maduresa de discurs. Tots passarem per aquí i necessitem referents”.
“Ara em sento en l’edat que tinc, però vinc de sentir-me més gran del que era. Sóc molt intensa. Vull aprofitar el temps. No perdre temps en els interludis”.
“Quan canto entenc alguna cosa d’aquest món estrany, i recordo qui era, la nena, i recordo també la que seré. El temps s’atura quan canto. Un concert és una petita vida, un ritual en el qual ens diem que estem vius, que no és poc, perquè a vegades ens sentim molt morts, o molt sols.”
Si encara voleu saber-ne més, a través del catàleg Aladí de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, podreu trobar els discos d’aquesta artista empordanesa que us podreu emportar en préstec amb el vostre carnet d’usuari però mentrestant no us arriben, des de la Xarxa de Biblioteques de Terrassa, hem fet una selecció d’algunes de les seves cançons:
