El silenci com a melodia subterrània, un degoteig elèctric, intermitent, de sons cacofònics; la paraula com a virus, el paroxisme penetrant del soroll fet música tentacular. Quaranta anys del primer bram d’Esplendor Geométrico, tota una revolució a l’escena de la música industrial postpunk.

Una banda controvertida des dels inicis, amb el nom prestat d’un manifest de l’escriptor futurista Marinetti que tenia com a títol “L'esplendor geomètric i mecànic, i la sensibilitat numèrica”. L’afinitat amb les avantguardes de fa un segle no és ideològica de manera conscient, però sí que té la latència del culte a la màquina. Les màquines defineixen el perfil del nostre temps, una era industrial sense límits, ara robòtica i virtual, un temps on el cíborg és la mesura de totes les coses.

Esplendor beu de projectes amb una idiosincràsia inèdita, com ara la de Kraftwerk, un duo de formació clàssica que a la dècada de 1970 revolucionen el món de la creació sonora, abandonen els instruments i s’inicien en les composicions electròniques.

Els seus inicis arrenquen de l’escissió d’Aviador Dro. Una separació violenta a causa de la desavinença musical. Aviador estava desfilant per un so massa pop, comercial i naïf. Tenien 17 anys i un disc entre les mans.

Esplendor Geométrico emergeix com un cop sec al monopoli cultural de l’anomenada “Movida”, un projecte original i anòmal a la contra de l’hedonisme conformista originat pel suposat discurs alliberador de la moguda i la mal anomenada època de transició, el germen dels temps que encara vivim. Els anys vuitanta van respirar vitalitat, una necessitat palmària de crear i experimentar damunt del desert negre que havia deixat la dictadura, una crida a la rebel·lió de la que només queden cendres.

La música d’Esplendor respira ritualisme, respon a la concentració dels sentits amb una mena d’hipnosi, una experiència del moment present, que cerca no pensar en res més que l’aquí i l’ara. És un viatge a través dels límits del so per les melodies atonals, les textures i les qualitats del so. És una reivindicació de la mística del silenci, l’autèntic embrió de la música, el vacuum d’on emergeix tot, la no matèria, l’amorfisme de la gran explosió que origina el temps i el moviment, la vida.

La banda incorpora elements corrosius de l’art performatiu més radical, com ara l’accionisme vienès, i es deixa seduir per altres formacions com Cabaret Voltaire, Coil, White house o Throbbing gristle: un submón musical per provocar sense cap mena de pudor amb totes les eines de què disposa la música: les lletres, la imatge, l’escenografia, els sampleigs sonors. Tot i els referents d’artistes molt basats en l’art conceptual, Esplendor Geométrico obeeix a altres tensions més rudes, menys intel·lectuals.

Aquesta manera de fer música interpel·la el sentit de l’humor, la ironia, amb la necessitat d’educar l’oïda. És l’estètica del grotesc. Té la funció primitiva del mantra purificador, d’enverinar la ment per depurar-la. Actua amb una finalitat tribal, el so es converteix en una eina per atrapar els límits del món, amb entitat pròpia, paral·lela, i generar la substància sonora, la genètica del material rítmic. Si el món és un caos, cal crear música adequada a aquest caos en el que vivim.

El que diferencia Esplendor d’altres formacions electròniques habituades al hieratisme escènic és una coreografia no deliberada més punk i orgànica, amb una intensitat vital animal que va directa a l’estómac.

Esplendor, sense saber-ho, creen la música del futur, en la cerca activa d’una música no deutora del rhythm and blues o del rock and roll. De la cultura underground, dels sintetitzadors i les sonoritats d’altres tradicions, de les seqüències mecàniques i aritmètiques, dels ritmes en bucle i la descontrucció sorgeixen projectes locals com els Za!

I sí, tot aquest periple era per crear una pista de ball a casa. Aparteu les taules i cadires, poseu-vos la mascareta si heu convidat el veí a fer el cafè o feu-lo fora, ventileu, premeu el play amb llums roges per escoltar aquesta confessió: Moscú está helado. Vacuna Sputnik V et necessitem!

"La música neix, en part, com una imitació de la natura però també com un conjur."
Ramón Andrés