Anàvem a festivals... ho recordeu? Passejàvem entre escenaris, amb una cervesa a la mà. Quan un grup ens avorria seguíem caminant. Quan algun ens cridava l’atenció ens quedàvem. Així, fa anys, enmig d’un festival de música ben estrany del nord d’Alemanya, vam tenir la sort de descobrir diverses bandes. El festival era la Zappanale, que dedica el 50% de la programació a fer sonar la música del que potser és el compositor més gran de la música popular del nostre temps: Frank Zappa. L’altra meitat del festival és una joia: una mostra de bandes agosarades, de música que està fora de circuits. Aquesta part del festival respon a una pregunta sense resposta als festivals de la nostra terra: on es troba la música arriscada, original, sense patrons, que s’està fent ara? Aquesta pregunta, a part de nosaltres mateixos, la podria fer un hipotètic usuari.

Una temptativa de resposta: ALAMAAILMAN VASARAT. Sota aquest nom ple d'as, que significa “Els Martells del inframon”, es troba un quintet nascut a Finlàndia l’any 1997. Són un saxo, un trombó, un cello, un teclista i un bateria. El líder, Jarno Sarkula, és un barbut saxofonista soprano d’aspecte viking i una personalitat expansiva molt popular al seu país ja que tenia presentava programes extravagants a la televisió (de jocs d’ordinador, per exemple). L’any 2000 van editar el seu primer disc, Vasaraasia, que va ser una sacsejada a l’escena avant-garde europea (existeix!). Prou paraules. Flipeu:

Segons la seva web, Alamailam sonen com: “A poor Chinese immigrant moved to Calcutta for a better life, but finds all the rumours he heard about the graceland to be something else than true. Now he's stuck in a traffic jam in between a million rickshas.” No ho desmentirem.

Aquest és un tema frenètic del seu disc, Maahan, editat al 2007, l’únic que trobem al catàleg, i que ja és part de nostra discoteca sentimental, especialment recomanat per nits en que l’alegria de viure es combini amb danses de celebració, els bàrbars rituals nòrdics amb la dolçor de la bona companyia, l’esperit metalero amb gerres de cervesa de ferro. La música que hi conté, difícilment definible, ells mateixos l’emboiren amb l’etiqueta de “kosher-kebab-jazz”. Ja l’heu sentida, és original i assequible alhora; urgentment contemporània, però arrelada, i beu del folkore europeu més arcaic: polka, tango i sobre tot klezmer (la música de ball dels jueus askenazis de l’Europa oriental sempre farcida de melodies expressives i alegres). Maahan està ple d’estímuls. Amb el tema “Karme toi ruton kaupunkiin” t’agradaria casar-te amb mitja Europa; amb “Huikeiden Lierio” voldries departir amb robots; amb “Kyyhylyy” trauries a ballar a un wombat.

En directe els Alamaailman Vasarat són corporals, exhuberants, aclaparadors, un nervi. El celista distorsiona el seu cello com si fos un guitarrista de Metallica. El trombonista i el saxofonista es persegueixen com si una guerra de martells hagués començat entre ells.

Els Alamaailman Vasarat també fan bandes sonores de films antics (Vampyr, de 1932), estudis d'investigació sonora i uns videoclips narratius espectaculars.

Si poseu el seu nom a Youtube passareu una llarga estona lisèrgica, renovadora. Música amb empenta, gens difosa, encara no descoberta a ca nostra. Maahan és un d’aquells discos que alegren les reunions i exciten la imaginació. La biblioteca pública ha nascut també per ser plataforma d’aquestes formes de la insubmissió i de la llibertat sonora. El món musical resulta més confortable recordant que són contemporanis nostres.

Hem deixat la mort pel final. És el lloc que li correspon.  Jarno Sarkula, el carismàtic líder d’aquesta banda, va morir fa sis mesos, als 47 anys. Va ser músic, va ser presentador jugador, va ser divertit, va ser efímer. Ara que ja escolta, en directe, "els martells del inframon", llarga vida a Jarno Sarkula!