La doctora Teresa Arnandis, científica y divulgadora, coneguda a les xarxes com a LadyScience explica en aquest llibre com funciona el cos humà, a través dels diferents aparells i sistemes, que organitza per les tres funcions essencials: nutrició, relació i reproducció.

Es un llibre pràctic i dinàmic, que planteja com una aventura de les diferents cèl·lules i òrgans per aconseguir un sistema que funciona coordinat. Dona molts consells per cuidar-te i estimar més el teu cos.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest és un llibre de ciència  que, de manera amena i divulgativa, explica com funciona el sistema immunitari. La Dra. Saroyan aconsegueix fer entenedors conceptes mèdics sobre el complex sistema que ens defensa de les malalties, també sobre el  funcionament del cos i la seva relació amb l’entorn. Aporta idees per introduir canvis al nostre dia a dia que faran guanyar salut i benestar a mig i llarg termini. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

"Si els clixés ruralistes són falsos, també ho són els clixés urbans" pàg. 370 'Refer l'imaginari rural... i l'urbà' . Marina Garcés, secció Converses.

Les Nacions Unides van designar el 1r dilluns d'octubre de cada any com a Dia Mundial de l'Hàbitat per tal de reflexionar sobre el dret bàsic de tots a un habitatge habitual i sobre l'estat dels nostres hàbitats.

En el llibre que et presentem L'altre món rural de Rosa Cerarols i Joan Nogué es fa una avaluació i estudi dels canvis que s'estan experimentant en el món rural a Catalunya.
Aquest assaig està dividit en tres grans grups: contextos, experiències i converses, en què diferents estudiosos ens en parlen.
És a partir del confinament del març de 2020, a causa de la pandèmia, que es va veure que moltes persones van decidir anar al poble on tenien la 2a residència. 
Tanmateix no és tan fàcil accedir a un habitatge en els pobles, ja que la majoria estan en males condicions i ni els propietaris ni l'administració té els mitjans econòmics per a adequar-los i fer-los habitables. De tot això i més és el que volen transmetre les diferents persones que han participat en l'elaboració d'aquest estudi.

"L'escola de pastors és molt més que una formació. És un any de la vida d'unes persones que comencen a caminar per fer realitat un somni i que deixen que les acompanyem." pàg. 271 'L'escola de Pastors i Pastores de Catalunya', secció Experiències.

És un assaig que obre d'esperança i il·lusió el retrobament amb la natura amb respecte i amor.
De segur que t'agrada!

Recomanació de Lourdes Escrigas Casas. Biblioteca Joan Oliva i Milà.
 

Des del 1992 i amb un munt d’interessants espectacles focalitzats a un públic infantil, però amb el resultat que agraden a petits i grans, en Claudi, en Toni, en Jordi i en Carles tenen uns espectacles que ens fan bategar el cor, perquè es veu que son espectacles fets amb el cor. Records, anècdotes tan properes que desperten certa melancolia, que ens recorden l'alegria de ser nens, o l'alegria i il·lusió que es sent quan deixem treure el nas a aquell infant que tots tenim  a dins. Un concert , una obra de teatre...? Un espectacle.

[extret del blog menuts i ganàpies].

Els seus discs estan a la mateixa alçada gràcies per exemple, a col·laboradors de qualitat com Aleix Tobias o Xavi Lozano. Fan escoltar cançons als petits on els infants les viuen però, els grans les sentim i ens quedem de pedra amb aquests sublims temes que ens fan no tocar de peus a terra quan els veiem passar.

Recomanat per Marc de Blas de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers

Una de les dones fatals més icòniques del cinema

Sorprenent, dual i directa són alguns dels adjectius que s'escauen a El demonio de las armas (Gun Crazy, 1950). El títol del film havia de ser Deadly is the female, però es va canviar en favor d'un Gun Crazy menys problemàtic entre el gènere femení.

Malgrat que va ser un fracàs en la taquilla, la pel·lícula es considera actualment una petita joia gràcies als crítics de la revista Cahiers du cinema, que van recuperar-la de l’oblit relatiu de la sèrie B. Per política d'estudi i economia de mitjans, El demonio de las armas havia de ser una pel·lícula més, però els talents implicats van aconseguir un resultat molt superior. Als títols de crèdit apareixen noms com el del director, Joseph H. Lewis (amb més trenta anys de carrera a Hollywood), els guionistes com Millard Kaufman i MacKinlay Kantor (que eren la façana del black-listed Dalton Trumbo) i un parell d'actors amb ganes de triomfar. El multipremiat Victor Young es va encarregar de la fantàstica banda sonora.

La història es basa en un relat breu que MacKinley Kantor va publicar al The Saturday Evening Post i que sembla inspirat en les figures dels fugitius Bonnie i Clyde. Es tracta, per tant, de cinema negre al pur estil de les pel·lícules de lladres i policies que es transforma en una road movie: anem seguint als protagonistes per diferents ciutats i paisatges de l’Oest Mitjà estatunidenc. La direcció àgil i directa de Joseph H. Lewis s'adapta perfectament a les necessitats del guió. Ell mateix afirmaria posteriorment que sabia què volia filmar i com ho volia fer, que es va limitar a donar dues instruccions clares als actors i rodar. A més, Lewis va aportar un gran coneixement tècnic de l’entorn cinematogràfic que va fer possible la confecció d’escenes com la de l’atracament al banc, admirada entre els professionals del cinema, que està filmada en un únic pla seqüència que resulta sorprenent tant per la seva naturalitat (els diàlegs són improvisats) com pel punt de vista de l’acció que ofereix a l’espectador.

I fins aquí el film noir. Perquè el veritable leitmotiv de la pel·lícula és l’amor, un amor turbulent entre els dos protagonistes, l’Annie Laurie (Peggy Cummins) i Bart Tare (John Dall), alhora que la seva increïble obsessió cap a les armes. Bart és un home que des de nen s’ha sentit atret per les pistoles, però que gràcies al seu entorn s’ha mantingut en el camí «recte». Tot va bé fins que, afortunadament pels espectadors, topa amb l’Annie, una de les femme fatales més icòniques de la història del cinema. Guapa, rossa, seductora i perillosa. És normal que en Bart caigui als seus peus i que, quan s’acaben els seus estalvis, es deixi arrossegar cap a una més profitosa carrera criminal. Gràcies a Freud podem resoldre fàcilment l’equació entre pulsió sexual, armes i compenetració de la parella, però cap teoria freudiana pot explicar com la química entre ells dos va més enllà del guió de Dalton Trumbo per materialitzar-se en escenes com la de l’hotel (amb un Bart que gira l’esquena als seus principis morals) o la de la fugida de l’atracament (quan han acordat separar-se i, en el darrer segon, són incapaços de fer-ho).

L'any 1998 Gun Crazy va ser escollida per la Library of Congress per ser conservada al National Film Registry. I si m’ho permeteu, com a bibliotecària que soc, si la Library of Congress diu que aquesta pel·lícula és «culturally, historically, or aesthetically significant», això va a missa!

Crítica elaborada per la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

L’atracció entre l’amor i la mort que empeny a l’abisme

Podríem definir l’esplèndida Vértigo (Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958) considerant la força del que és intangible: l’amor, el desig, l’enigma, la mort, la culpabilitat i els remordiments derivats dels actes que se succeeixen de forma dual durant tota la pel·lícula.

Podríem dir que la pel·lícula és una bellíssima obra d’art per la seva estructura, que crea mons paral·lels que s’inclouen un dins de l’altre, com cercles concèntrics que tanquen l’argument en escenaris indefectiblement abocats a la mort.

Hitchcock mostra una duplicitat encoberta de persones i situacions que semblen el mateix, però que no ho són. Presentats des de l’aparença, amaguen la crua realitat. Aquest és un dels factors que dificulta la identificació i, en alguns punts, la comprensió d’una trama sovint d’una aparença versemblant que amaga un acte obscur. Un dels moments àlgids d’això és el judici on s’aclareix que la mort de Madelaine Elster és una acció portada pel seu malestar psicològic. En aquesta sessió es desqualifica deliberadament Scottie, se l’ignora i es desconfia d’ell per tenir una acrofòbia (por a les altures) que l’impossibilita ser responsable dels seus actes. És important observar com ha funcionat perfectament la trampa que ha preparat Gavin Elster, el marit, que ha utilitzat la malaltia del protagonista com a escut per amagar la seva intenció real: sortir indemne de la mort deliberada de la seva esposa, amb la seva fortuna en una butxaca i la llibertat en l’altra. Ningú desconfia de l’assassí inconfés, sinó que, ben al contrari, se l’acompanya en la pèrdua per la seva viduïtat. Mentrestant, Scottie s’enfonsa més i més en l’abisme de la seva culpabilitat. És el triomf de la llei, però no de la justícia.

Per altra part, a Vértigo la mirada de la càmera combina els primers plans en les mirades dels intèrprets: James Stewart i Kim Novak, que encarnen a Scottie i Madelaine / Judi. Els seus ulls tenen un paper protagonista. Cal destacar també, les vistes àmplies que el film ofereix durant els interessants passeigs per San Francisco. Aquestes mirades nítides i atmosfèriques aporten una frescor fèrtil i pacífica a la pel·lícula. Els bells paisatges de l’esplèndida ciutat de la costa oest dels Estats Units, i també dels seus voltants, emmarquen una trama francament complexa. La ciutat està present i ofereix la bellesa i amplitud de les seves avingudes, la majestuositat del pont Golden Gate, el gèlid Fort Point, l’oceànica badia de Sant Francisco o els edificis culturals emblemàtics. Als afores de l’urbs, trobem el tradicional poble espanyol amb l’església de Sant Joan Baptista i el seu campanar, testimoni silenciós d’un gran frau, animat només pel so melancòlic de les campanes.

Vértigo és una apassionant història d’amor portada al límit pels seus personatges tancats en un laberint; no poden fer cap pas enrere perquè no hi ha alternativa al passat, però els seus passos endavant només els aboquen a l’infortuni. L’amor viu exposat a la vista de tothom i alhora està amaga. Fins i tot el desconeixen els mateixos protagonistes. És un amor del qual no podran fugir si no és a través d’un destí tràgic.

Aquesta passió delirant amaga la perversió de l’assassinat. Hi ha una clara i intel·ligent superposició de diferents relats mitjançant la falsificació de sentiments i emocions. Amb la seducció com a motor que es converteix en obsessió en la recerca del veritable amor, els personatges estan abocats a caure dins d’una espiral on intentar trobar la certesa que posi ordre a la seva vida.

Crítica elaborada per Rosa Serra de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Petites píndoles d’un amor (sense sucre)

Una parella acaba la seva relació. En ple dol per la separació, Joel descobreix que Clementine s’ha sotmès a un experiment científic i l’ha esborrat de la seva memòria. No té cap record d’ell. Ensorrat i dolgut, decideix fer el mateix. Quan comença el procediment, però, això no li serà tan fàcil. El seu amor per Clem i l’empremta que li ha deixat impedeixen que pugui oblidar-la. Joel intentarà aturar aquest procés per recuperar-la. Al marge de l’argument, la producció presenta altres aspectes molt més interessants.

Gràcies a l’enginy del guionista Charlie Kaufman, autor del llibret de Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, Spike Jonze, 1999), Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Michel Gondry, 2004) va aconseguir l’Oscar al millor guió original, i va ser reconegut amb altres premis i nominacions en diverses categories dels Bafta i els Globus d’Or. La col·laboració amb Michel Gondry, que afrontava la seva segona pel·lícula després de treballar en la direcció de videoclips per la MTV, va donar com a resultat una obra en què els gèneres es confonen. Olvídate de mi és un drama, una comèdia romàntica de ciència-ficció, una obra independent o de cinema de culte. Tot cap en un mateix sac.

La pel·lícula és caòtica i té pinzellades surrealistes. Per començar, no segueix l’ordre cronològic de la història d’amor entre els protagonistes, sinó que la reconstrueix en sentit invers amb el recurs constant al flashback. Se’ns mostra la seva relació per capítols o petites píndoles (sense sucre) de les fases del procediment de neteja selectiva en el cervell del Joel. L’element de ciencia-ficció queda difuminat i en un segon pla, com a subtrama a càrrec d’uns actors secundaris a l’altura dels principals.

Pel que fa a l’estètica i el muntatge, el film s’allunya absolutament dels contes romàntics, previsibles i convencionals, que podem veure per televisió les tardes del cap de setmana i que una servidora confessa haver consumit sense cap mena de recança. No sempre fa sol, ell i ella no són rics ni perfectes: són personatges més reals que han de treballar i tenen problemes com tothom. A més, a la pel·lícula trobem metàfores i simbologies que, sense resultar extremadament difícils d’interpretar, requereixen l’ús de la nostra substància gris, que està mig adormida després del dinar del diumenge.

Sense dubte, sorprèn l’elecció dels actors protagonistes. Aquí recau precisament el principal atractiu del film. La curiositat de veure Jim Carrey i Kate Winslet fora de la seva zona de confort es veu recompensada amb unes interpretacions més que creïbles, molt reeixides i gens sobreactuades, que també van ser reconegudes amb premis i elogis de la crítica especialitzada, a la qual em remeto per ser una opinió autoritzada. Ni ganyotes d’Ace Ventura: Un detective diferente (Ace Ventura: Pet Detective, Tom Shadyac, 1994), ni vestuari d’època victoriana. Una estranya combinació que funciona. Potser perquè Carrey i Winslet són tan diferents com Joel i Clementine, d’aquí ve l’encert del càsting. Un actor encasellat en papers còmics, quasi grotescos, i una actriu anglesa feta a la mida dels personatges de Jane Austen, es posen en la pell d’un jove tímid i introvertit i d’una noia estrambòtica, impulsiva i inestable, amb look Madonna dels anys vuitanta. Si, és possible. O, si més no, aquesta estranya parella t’ho fa creure.

Crítica elaborada per Susana Ros de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Amor, tendresa i una mica d’intriga

| Crítica elaborada per Antoni Curós de la Biblioteca Marc de Vilalba (Cardedeu) en el marc del projecte Escriure de cinema

Estrenada l’any 1990, Ghost (Jerry Zucker, 1990) va tenir un èxit de taquilla aclaparador només explicable avui en dia pel fet que descriu una història d’amor del més pur estil romàntic propi del gust d’aquella època. La història, segurament ensucrada en excés pels temps actuals, canvia de rumb (i t’enganxa fins al final) just quan estàs pensant que és una més d’aquest gènere tan embafador.

Es tracta d’una parella jove molt enamorada que compleix tots els canons del romanticisme idíl·lic del gènere: qualsevol paraula és motiu de joia per part dels dos, no hi ha discussió ni desavinença possible, els defectes de cadascun són sistemàticament ignorats per l’altre, tots dos es necessiten constantment per sentir-se feliços... Són la Molly (Demi Moore) i en Sam (Patrick Swayze). Ella és una artista terrissaire novella i ell un executiu d’èxit. Amb l’ajut d’un bon amic aparent, en Carl (Tony Goldwyn), acaben d’arreglar un loft a Nova York on viuen amb la idea de casar-se ben aviat. Tot és felicitat fins que són assaltats una nit quan tornen a casa després de sortir del teatre. En el decurs de la baralla entre en Sam i l’assaltant, se sent un tret. A continuació, veiem una seqüència molt original que representa d’una manera molt elegant, i diria que molt cinèfila, l’arribada de la mort. En aquest moment, tot fa un gir inesperat cap al suspens i la intriga, que es barregen amb la història d’amor (que continua, però que perd el protagonisme absolut que tenia). Bruce Joel Robin va guanyar l’Oscar de 1990 per aquest guió.

La seqüència mostra que en Sam està forcejant amb el lladre i se sent un tret. En la següent seqüència es veu el lladre que escapa corrent perseguit per en Sam, fins que aquest el perd de vista i torna on ha quedat la Molly. En arribar, es veu a ell mateix en braços de la Molly, ferit mortalment pel tret que havíem sentit. En aquest moment, ell i els espectadors sospiten que en realitat en Sam està mort. 

Quan en Sam és portat a les urgències d’un hospital, trobem una altra seqüència memorable. El director ens mostra el desconcert d’en Sam amb la seva nova situació vital. Aquest nou estatus de mort es reafirma quan parla amb un altre home que només ell veu i també quan observa com una persona que acaba de morir a la llitera que té davant surt del seu propi cos. És un fenomen que han descrit moltes persones que han estat ressuscitades amb èxit d’una aturada cardíaca i és una de les experiències properes a la mort més relatades. Podem pensar que el director vol donar una certa credibilitat a la figura del Sam fantasma i a l’existència d’un més enllà després de la mort. A partir d’aquest moment, hem d’acceptar que la presència del Sam només serà visible pels espectadors. 

La història continua amb un Sam fantasmagòric que descobreix que l’assalt no havia estat casual i que el seu amic Carl no és aigua clara. El seu amor per la Molly l’obliga a buscar la manera de fer-li saber que corre perill , d’intentar intervenir per estalviar-li qualsevol mal. Per això recorre a l’Oda (Whoopi Goldberg), una falsa mèdium que no creu en l’existència d’aquest més enllà, tot i que en treu un bon profit econòmic. Aquest personatge representa la contradicció entre el que li diu la raó al principi del contacte amb en Sam (incredulitat, por...) i el que expressa al final de la pel·lícula. Potser tot plegat és una proposta perquè almenys tinguem el dubte sobre l’existència de la transcendència després de la vida terrenal. La Whoopi borda un paper gens fàcil, atès que el seu personatge ha de transitar de la comèdia al drama amb molta credibilitat i eficàcia. Va rebre l’Oscar a la millor actriu secundària per aquest treball.

Una altra seqüència destacable és quan, mitjançant el cos de la mèdium, la Molly i en Sam s’acaricien i es besen. És un regal del director per la Demi i en Patrick, que poden lluir els seus dots d’actors, especialment ell. Expressen el seu amor sense utilitzar l’erotisme fàcil i amb grans dosis de tendresa quan s’acomiaden definitivament. També avui en dia podríem veure la possibilitat que es fes l’ullet al lesbianisme, perquè són les dues dones (la Molly i l’Oda que figura que és en Sam) les que protagonitzen l’escena d’amor. 

Cal ressaltar que els personatges que apareixen com a males persones en morir són arrossegats cap a les tenebres per figures fosques i malèfiques, mentre que en Sam és un bon jan que va cap a una llum esplendorosa quan deixa definitivament el nostre món. Això, com la història d’amor, és massa simple, però cal reconèixer que és bonic. Una altra cosa és si hi ha un més enllà o que sigui tan proper al nostre món real...

No puc deixar d’esmentar el tema musical Unchained Melody, que acompanya les escenes més amoroses de la pel·lícula. Desperta bones sensacions encara trenta anys després.

| Ghost (Jerry Zucker, 1990)
 

Després d’un accident, una gosseta recorda els diferents amos que ha tingut al llarg de la seva vida i als quals ha estimat incondicionalment, omplint d’innocència i de llum totes les cases en les que ha viscut. Així, a través dels ulls de la Marona ens endinsem en les vides, amb les seves alegries i les seves misèries, de les diferents famílies.

Un conte fantàstic ple d’amor, emoció i tendresa que és un homenatge a la mascota de la directora. I, a la vegada, proposa un exercici de gran llibertat creativa a través d’una meravellosa animació directament inspirada en les avantguardes artístiques.

Las vides de Marona (L’Extraordinaire Voyage de Marona, 2019) és un llargmetratge d’animació de la directora, escriptora i productora d’origen romanès, Anca Damian (Cluj-Napoca, 1962), que també ha dirigit la pel·lícula d’animació Crulic, camino al más allá (Crulic - drumul spre dincolo, 2011). Guanyadora del Gran Premi del Públic al Festival Internacional de Cine de Gijón i Menció Especial del Jurat al Festival Européen du Film Fantastique de Strasbourg.

> Què n’ha dit la crítica?

"Un conte modern d’una gran poesia i ple d’invencions visuals ." Véronique Cauhapé (Le Monde)

“Il·lustracions vibrants que recorden les pintures impressionistes de Matisse i expressionistes de Grosz o Dix.” Jordan Mintzer (The Hollywood Reporter)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

Premi a la Millor Direcció del Festival de Cannes de 1997, és la història a ritme de tango de dos homosexuals de Hong Kong que se’n van a l’Argentina a començar a nova vida, però que resulta impossible.

Filmada a base de llums saturades i neons explosius, Wong Kar-Wai, director sovint titllat d’esteticista, basteix aquí un melodrama clàssic d’amor, sexe i traició, cru com l’ambient de la pensió on habiten els dos protagonistes.

“No he rodat una pel·lícula gai, sinó una història d’amor” Wong Kar-Wai.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

La veu en off

Un apunt sobre la còpia que ens ha arribat de La dama de Shangai (The lady from Shangai, Orson Welles, 1947): no és la versió de l’autor, que ni tan sols apareix en els crèdits com a director. Algunes fonts parlen de fins a seixanta minuts retallats en el metratge final, però no entrarem en suposicions. També seria especulatiu trobar paral·lelismes i correspondències entre la trama de la pel·lícula i la biografia personal dels dos protagonistes. Ens circumscriurem a la versió del film disponible per allunyar-nos de les argumentacions agosaradament especulatives.

La dama de Shangai comença amb la imatge d’un vaixell travessant el pont de Brooklyn amb Manhattan al fons i una veu en off que confessa: «Si hagués sabut com acaba aquesta història mai l’hauria començat.» I com comença la història? Es veu un primer pla de la cara d’una dona encisadora i la mateixa veu en off que anteriorment havíem escoltat i que confessa: «Des del moment en què la vaig veure, no vaig poder pensar en una altra cosa que no fos en ella.»

L’argument de la pel·lícula pot semblar exagerat, melodramàtic o fins i tot paròdic. Un jove mariner, idealista i somiador, Michael O’Hara (Orson Welles), es veu embarcat en una aventura perquè se sent fascinat per una dona enlluernadora, Rosalie-Elsa Bannister (Rita Hayworth). Rosalie resulta l’esposa d’un acabalat advocat criminalista, Arthur Bannister. La trama s’embolica quan el soci de l’advocat, un inquietant personatge anomenat George Grisby, proposa que Michael signi la confessió d’haver mort Bannister i usar el document per simular una mort accidental.

La contradicció entre el que diu la veu en off del protagonista i com actua el personatge protagonista es fa força palesa. Per exemple, Michael entén de seguida que la dona de la qual s’ha enamorat és una mentidera. Sembla desvalguda, però du amagada una pistola a la seva bossa. Més endavant, ell s’assabenta també que està casada amb un advocat milionari. La veu en off diu: «No m’agraden les relacions amb dones casades.» Al cap de poc, en canvi, ell accepta l’oferta que li fa l’advocat d’enrolar-se com a mariner en la tripulació del seu iot. El mateix Michael es pregunta: «I que i feia jo en un creuer de luxe? [...] Doncs és ben clar, anava al darrere de Rosalie. [...] Tot i que jo no ho volia reconèixer. M’inventava mentides. I després me les creia». Podríem dir que hi ha dos Michael, el personatge Michael que viu en el seu núvol i l’altre Michael, el de la veu en off, que reflexiona de la seva experiència i ens explica com el van pescar en aquesta enrevessada història.

Quan comença el creuer, els personatges principals interaccionen entre imatges carregades de simbolismes. Els diàlegs també fan girs inesperats de vegades. Com quan en Michael li diu a l’Arthur: «No m’agrada jutjar sense conèixer el desenllaç.» En un altre moment, quan acaben de desembarcar a Sant Francisco, la mateixa veu en off diu amb admirable lucidesa: «Viure enganxat en un ham et fa perdre la gana. [...] És sorprenent el que un idiota com jo pot arribar a engolir.»

Una escena ubicada durant una l’escala al Carib està carregada d’al·legories. La pel·lícula avança com en un diari de bitàcola que va advertint del rumb ineludible dels destins dels protagonistes. Veiem que tots aquests dobles jocs, mitges veritats i enganys no poden acabar bé, però la narració ens continua creant interès. Com a les tragèdies gregues o a les obres de teatre, ben conegudes per Orson Welles, de William Shakespeare. En una excursió amb caiacs, se’ns mostren els protagonistes parodiats pels animals que anem trobant: Rosalie-Elsa és una serp, Michael és un lloro i Grisby és un cocodril. Més endavant, trobem la cèlebre historieta que el mariner explica als seus amfitrions, que es fan retrets mentre es prenen un còctel: «Un capvespre [...] vaig veure l’oceà enfosquit per la sang [...], per aquells taurons enfollits que es devoraven entre si. [...] L’exaltació de l’assassinat transportava en l’aire la fortor de la mort. [...] No havia vist mai res semblant, fins aquesta nit.» Els tres personatges, Grisby, Arthur i Elsa, escolten la magnètica història relatada per Michael, que acaba afegint amb la dicció característica de l’actor: «I saben una cosa? Cap dels taurons va sobreviure aquella nit.»

Aleshores es trenen els fils que fins aquell moment semblaven solts. Arthur, el marit, es fa l’orni com si mirés cap una altra banda, intencionadament. El soci, Grisby, es referma en les seves inquietants confidències i vol convèncer Michael que signi una declaració on confessi que ell ha mort Arthur: si no localitzen el cos, si no hi ha cadàver, no el podrien arrestar. A canvi, cobrarà una bona suma de diners amb la que planeja fugir amb la seva amant. Una altra escena mítica és la trobada romàntica de la parella a l’aquari de Sant Francisco. Els moments sentimentals s’alternen amb els humorístics, les rialles dels nens es barregen amb el relat preocupant sobre com Michael ha de resoldre l’encàrrec de Grisby. Els personatges estan envoltats per les ombres amenaçadores dels pops gegantins, les tintoreres salvatges i les tortugues porugues que estan a l’altra banda dels vidres de l’aquari. Es percep com si hi hagués alguna cosa no acabés de quadrar. Els fets es precipiten i no ho fan de la manera que s’esperava. Tot es complica. Michael acaba detingut i imputat en la mort de dues persones (una d’elles és el mateix Grisby) amb tots els indicis en contra. Bannister es fa càrrec interessadament de la defensa de Michael, al qual el jurat declara culpable. Entre el paroxisme, la incomprensió i l’atordiment per una sobredosi de pastilles, arreplegades per poder sortir de la sala de judici, el protagonista s’ha refugiat a la sala d’una òpera xinesa, en el món de les ombres xineses, el mim i la música estrident, dissonant, incomprensible. La persegueix la seva estimada Elsa Bannister, que aconsegueix enviar-lo discretament a un indret solitari i abandonat.

La trama infernal ens arrossega fins a desembocar a la casa dels bojos d’un parc d’atraccions. En Michael agafa consciència de com han jugat amb ell mentre es passeja per les diferents estances de la casa de la por i del riure del parc d’atraccions, com si es passegés per l’interior de la seva ment, i es deixa caure pel pendent del tobogan de la vida, conscient del seu destí. L’han ben enganyat i ja només pot esperar el pitjor.

Quan es troben a la cèlebre sala dels miralls màgics, Elsa i el seu marit comencen a disparar-se entre si, mentre cauen esberlats els miralls i cauen els dos personatges ferits de mort. Michael s’adona que ha estat a punt d’acabar devorat com els altres tres personatges, «taurons embogits per la sang pròpia, devorant-se entre si». Mentre s’allunya del parc atraccions, abandonant l’Elsa, que està mortalment ferida a terra, la veu en off d’en Michael exclama: «Aquesta vegada no vull perdre. [..] La única manera de no ficar-se en problemes és envellir. [...] Espero viure tant que arribi a oblidar-la.»

Podríem dir que La dama de Shangai és un flashback, on la veu en off d’en Michael O’Hara, l’antiheroi, ens confessa que ha entès la seva història i ha perdut la innocència. De cop, ha topat amb la realitat.

Crítica elaborada per Sebastià Forns de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Les empreses encarregades de la compravenda de matèries primeres mouen 17 bilions de dòlars a l'any, és a dir, un terç de l'economia global. No obstant, desconeixem d’on procedeixen. Javier Blas i Jack Farchy expliquen  un dels  aspectes menys coneguts de la globalització: les activitats de les empreses que compren, acumulen i venen els recursos del planeta.
Aquesta és la història d'un petit grup d'empresaris que es van convertir en els principals actors de l'economia internacional. Sota la mirada dels reguladors i han pres part en la sociopolítica de molts països del món per tal de poder garantir que les mercaderies arribessin als mercats occidentals.  

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

L'elaboració de documents de cobrament i pagament requereix un coneixement de legislació vigent. Amb aquest manual coneixeràs la normativa mercantil i fiscal aplicable a les diferents operacions financeres, i aprendràs a confeccionar aquests documents; a més,  i a analitzar  els mètodes i funcions de control de la tresoreria i els càlculs corresponents a la seva gestió. Inclou exercicis resolts i activitats d'autoavaluació. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest manual explica les normes que regulen l'actuació de l'auditor o signatura d'auditoria, la seva planificació i problemàtica i la documentació de treball necessària que ha de servir per redactar l’informe d'auditoria.
A més, s'estudien els procediments de control intern d'una empresa que ha de revisar l'auditor, i s'assenyalen les avaluacions realitzades en aquest àmbit i les limitacions del control intern. Finalment, inclou els bases per aconseguir conèixer les empreses, la comunicació amb elles, en el sentit més ampli, inclosa la comunicació verbal, establint la importància del lideratge i les habilitats socials i personals necessàries per a integrar-se en un equip de treball. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquesta és la història de la Nel, una noia mexicana a Madrid, que ha de recollir les cendres del seu germà Diego, que es va tirar per un balcó. Amb un monòleg, la Nel repassa la història dels dos germans a Mèxic, criats per l’avia mentre la mare treballava a Espanya. Descriu l’arribada a Madrid, ciutat que no van entendre ni els va acollir, el seguit de feines que han hagut de fer com immigrants per guanyar-se al vida. 
Una novel·la dura, on veiem l’evolució de la protagonista, que rep els cops de la vida. Un relat feminista, anticolonial que reivindica les seves arrels mexicanes i critica el racisme. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Una novel·la que combina suspens, sàtira i que aconsegueix mantenir l’atenció del lector i que ens fa reflexionar sobre el mon d’avui

Una gran plataforma comercial  que monopolitza i controla molts àmbits de la vida dels ciutadans, és considera com una empresa d'èxit. La protagonista, Delaney Wells es presenta a un dels llocs de treball perquè vol canviar des de dins les pràctiques abusives de l’empresa sobre la vigilància de les persones. Però els ciutadans estan d’acord amb cedir gratuïtament les seves dades a canvi de serveis? preferim que algú altre prengui decisions per nosaltres?

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Des del prestatge avui us presentem aquesta guia visual. Conté 100 rutes repartides per tot el món, pensades per a fer en bicicleta. Sri Lanka, Menorca, Escòcia.... podrem escollir ciutat i continent per pedalar sense aturador!

Podrem fer la ruta “Kentucky Bourbon Trail” on farem una ruta per carretera per les destil·leries de la zona de Kentucky.

Al Japó podem fer una ruta per ponts que connecten les diferents illes, el darrer dels quals és un dels ponts sospesos més grans del món amb més de 4 km de llargada.

De cada itinerari en trobarem el mapa, els quilòmetres, el desnivell i el tipus de superfície. També ens recomanen gastronomia local, incidències climàtiques o recomanacions artístiques locals.

També obtindrem un enllaç al web de l’editorial on podrem descarregar les rutes en format GPX per poder-les descarregar al telèfon mòbil.

Més informació:

• Cicloturisme a les Biblioteques
• Ruta pels ponts de Shimamami Kaido al Japó

Recomanat pel Prestatge de turisme. 

Don’t stop believing

“El amor lo puede todo, la fe mueve montañas, no hay mal que por bien no venga, mientras hay vida hay esperanza… Bueno, algo tienen que decirte”, concluye Aileen Wuornos después de su condena a muerte.

Por mucho refrán buen rollista al estilo de Mr. Wonderful con el que pretendan adoctrinarnos, la vida no es fácil, especialmente si has crecido en un ambiente desestructurado donde la marginalidad y los abusos están a la orden del día. Ese es el caso de la protagonista de Monster (Patty Jenkins, 2003), un biopic de la primera serial killer femenina. Prostituta desde los trece años y desencantada de su existencia, le da a Dios su última oportunidad antes de quitarse la vida. El todopoderoso le responde enviándole a Selby. Enseguida, ambas establecen una relación en la que cada una representa un apoyo emocional, un ancla, un motivo para continuar. Lee se erige en la protectora y proveedora de su joven compañera mientras Selby “se deja querer”.

Para Lee la vida ha sido como la noria gigante, roja y amarilla, que admiraba en su infancia. Anheló subir a ella pensando que sería el viaje de su vida. Cuando por fin lo consiguió, vomitó antes de dar la primera vuelta. Nombrada Monster por su grandiosidad, la noria apabullaba con su tamaño: ¿cómo no temerla y admirarla a la vez? Sin embargo, solo hacía aquello para lo que había sido diseñada: girar monótonamente en el sentido de las agujas del reloj.

Al igual que la noria, ¿está nuestro destino diseñado de origen? ¿Es el mal como concepto puro una característica del ADN o somos una pizarra en blanco y el tránsito al lado oscuro lo provoca un entorno hostil? Wuornos tenía todas las papeletas para pertenecer al segundo grupo. Y lo inevitable llegó: diferencias con la ley, hurtos, peleas, robos y, finalmente, asesinato.

Patty Jenkins nos invita a presenciar en su ópera prima como la vida de Lee se desmorona paso a paso, aunque luche denodadamente por reconducirla, a veces con ingenuidad, como cuando pretende escalar de prostituta a secretaria, comprarse un coche y una casa y disfrutar del "american way of life" sin que su pasado sea un obstáculo.

Presionada por su amante, Lee vuelve a la prostitución, y es entonces cuando se produce el punto de no retorno. Un cliente la ataca con violencia, la agrede sexualmente y amenaza su vida. En una escena catártica en la que la noria gira a mil revoluciones, Aileen se deja ir, dispara con rabia y rencor por una vida de sufrimiento. Como espectadores, perdonamos su violencia desmedida al entender la necesidad de castigar a su agresor, de compensar y devolver el mal recibido, pero no tardaremos en abandonarla a su suerte cuando una descontrolada Monster, deseosa de conservar a su lado a la única persona que le ha mostrado cariño, empieza a sentirse acorralada, sin rumbo y vuelve a asesinar indiscriminadamente.

Charlize Theron ganó un Oscar, un Globo de Oro y otros premios reconocidos por su interpretación, reflejando de manera realista a una Wuornos destartalada, poco atractiva y vigorosa en sus ademanes. Aun así, parece que su mayor mérito no es actoral, sino que residió en atreverse a prescindir de lo que se consideraba su mayor baza: su belleza. La actriz engordó y mostró fealdad. Se rumorea que lo hizo para disgusto de los productores ejecutivos, que pensaban que tendrían en cartel la historia de una lesbiana sexy.

Sin embargo, lo que la directora pretendía con su primer largometraje era centrarse en la mente y psique de este carácter peculiar. Jenkins es una directora poco prolífica que escoge cuidadosamente sus proyectos. Después de Monster, estrenada el año 2003, no rodó otra película hasta Wonder Woman (Patty Jenkins, 2017).

El otro puntal de la historia es Selby, amante de Lee. Aunque Christina Ricci interpreta bien a este personaje, queda eclipsada por su compañera. Con una larguísima trayectoria a sus espaldas cuando participó en Monster con 23 años, Ricci consigue representar el papel de lesbiana reprimida y niña caprichosa que necesita, o más bien exige, la protección de su compañera.

Monster es una película triste y desesperanzadora que solo nos permite dos momentos en los que pensamos que el amor triunfará. Ambos están subrayados por magníficas canciones: la siempre esperanzadora Don’t stop believing, que nos acompaña en la pista de patinaje, y Crimson and Clover, que suena durante la escena del motel en la que se produce por fin la consumación física de su relación. El trébol carmesí no ofrece la suerte necesaria para un cuento con final feliz.

Para finales felices mejor recurrir a Mr. Wonderful.

Crítica elaborada per Eva Nuñez de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Estimar algú i acceptar-lo tal com és

El protagonista de la pel·lícula Leaving Las Vegas (Mike Figgis, 1995) ha entrat en una espiral d’autodestrucció de la qual ja no pot escapar. El fet desencadenant va ser que la seva dona el va abandonar i va endur-se el seu fill. Aquest va ser un canvi inesperat en el rumb de la vida de Ben Sanderson (Nicolas Cage), el qual va focalitzar la seva vida a partir d’aquell moment cap a un únic objectiu destructiu: submergir-se en l’alcohol, fins al punt que va decidir anar-se’n a Las Vegas per morir ofegat de tanta beguda. Un suïcidi premeditat a la Ciutat del Pecat, envoltat de llums hipnotitzadores, joc desenfrenat i beguda a totes hores.

Enmig de la voràgine de Las Vegas i de l’alcohol, Ben troba Sera (Elisabeth Shue), una bella i jove prostituta que ell s’imaginarà com un àngel. Sera és una ànima solitària com Ben. Està encadenada a una relació sàdica i malaltissa amb el seu proxeneta, Yuri, que està barrejat en negocis foscos: quan pressent que la seva mort s’apropa per mà d’uns mafiosos armats, Yuri fa fora Sera abans que arribin.

Nicolas Cage i Elisabeth Shue van ser nominats als premis Oscar pels seus papers a la pel·lícula, però només ell el va acabar guanyant.

Ben i Sera són dues ànimes solitàries i torturades que s’estimen i s’accepten amb totes les conseqüències. Quan estimem, hem d’aprendre a acceptar l’altre tal com és, no l’hem de voler modelar com va fer Pigmalió. Fins a quin punt ho hem de fer? Quin és el moment, si n’hi ha un, en què hauríem d’intervenir en els actes de la persona que estimem si veiem que s’està autodestruint?

Al llarg de la pel·lícula veiem diferents escenes on es mostra Sera en un primer pla, mentre ella explica el que ha viscut i el que sent per Ben. L’espectador no veu mai el seu interlocutor, possiblement un terapeuta. Així, l’espectador s’endinsa en primera persona al patiment, l’angoixa i la soledat d’aquesta jove. Com si es dirigís directament a l’espectador quan parla, interpel·lant-lo, per dir-li que potser al seu voltant hi ha algú que està tan sol i que pateix tant com ella, que potser podria allargar-li la mà.

La història que ens explica la pel·lícula està basada en una novel·la autobiogràfica de John O’Brien, que es va suïcidar l’any anterior al de producció del film.

L’any 2002 el grup espanyol Amaral fa referència a Nicolas Cage i a la pel·lícula en la seva cançó Moriría por vos, que forma part de l’àlbum Estrella de mar. Molts de nosaltres encara recordem una frase molt repetida de la cançó: «Como Nicolas Cage en Leaving Las Vegas».

La primera escena de la pel·lícula ens mostra en Ben al supermercat, amb ulleres de sol, que du un carro fins al capdamunt de begudes alcohòliques. Són litres i més litres d’alcohol, amb els perills que comporten, així que ja intuïm que la caiguda al pou serà profunda. Com més avall es cau, més difícil és tornar a la superfície.

En un parell d’escenes veiem un taxi amb un cartell al damunt que du la foto de Mike Figgis, el director de la pel·lícula, i el nom de la seva productora Red Mullet.

Hi ha una escena del film en la qual veiem com en Ben fa la maleta per anar-se’n a viure amb Sera. Hi ha una inconsistència amb les quantitats d’alcohol del got: en una mateixa seqüència el got està gairebé mig ple, després està gairebé buit i finalment el veiem ple quan se’l beu. Podria ser un descuit si van fer diferents preses de l’escena, però també podria ser un joc de perspectives (el got el pots veure sempre mig ple o mig buit), o potser tot forma part dels deliris d’en Ben, causats per l’alcohol, que hem anat experimentant en altres ocasions al llarg de la pel·lícula.

En una escena que té lloc a una piscina, al fons de la qual està en Ben bevent d’una ampolla, se’ns mostra clarament que ell s’està ofegant psicològicament a causa de l’alcohol. Veiem un tros de l’escala de la piscina, la sortida, i veiem Sera que baixa: ella podria ser el seu salvavides si ell decidís aferrar-s’hi, però sembla que el seu àngel, com Ben la considera, ha fet tard. El protagonista ja està massa enfonsat, la foscor del fons del pou on es troba és massa densa i compacta per trobar-hi una fina escletxa de llum.

L’última escena que comentarem és la d’en Ben al Casino, a la taula de jocs. La música s’atura, un dau giravolta a l’aire, no sabem què sortirà. Es fa referència a les circumstàncies atzaroses de la vida, a tot allò que no podem controlar.

En resum, la pel·lícula ens fa reflexionar sobre els perills de l’alcohol, sobre la nostra actitud quan un entrebanc s’interposa en el nostre camí, sobre els fets atzarosos que ens anem trobant, sobre l’amor i el fet d’estimar algú i acceptar-lo tal com és, sense haver d’interpretar un paper davant d’aquesta persona. La pregunta que ens fem al llarg de tota la pel·lícula és: ¿com actuaríem o hauríem d’actuar per ajudar a un ésser estimat que es trobés en una situació d’autodestrucció com el protagonista de la pel·lícula? Podríem ajudar-lo encara que s’hi negués?

Crítica elaborada per Gemma Rosas de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Ves amb compte amb el que desitges

El graduado (The Graduate, Mike Nichols, 1967) destaca per l’originalitat del seu guió, per la seva banda sonora, i, sobretot, pel seu sorprenent final. En Benjamin i l’Elaine aconsegueixen fugir junts, ¿però això els fa feliços? És evident que no ens trobem amb el típic final ensucrat de les comèdies romàntiques que estem acostumats a veure, sinó d’un desenllaç ambigu, molt subtil i proper a la crua realitat de la vida.

Abans d’analitzar l’escena final, caldria parlar de les escenes anteriors que li serveixen de contrapunt, sobretot pel que fa al ritme. Per impedir el casament de l’Elaine, en Ben condueix a tota velocitat el seu impecable Alfa Romeo cap a Santa Bàrbara. A prop del seu destí, es queda sense benzina. Abandona el cotxe. Corre a peu fins a arribar a la descomunal església presbiteriana on es troba l’Elaine. Entra per la porta de darrere i, des de dalt, amb el gest d’un Crist crucificat, crida com un boig el nom de la noia. En un primer moment, ella no reacciona, però després de contemplar els rostres desencaixats de ràbia dels seus pares, decideix córrer cap a ell. La tensió ambiental arriba al seu clímax quan irromp la violència física: en Benjamin colpeja el pare de la núvia per desfer-se d’ell, que el té agafat, i la senyora Robinson bufeteja la seva filla. Finalment, els dos joves aconsegueixen escapar gràcies a l’enginy de Ben, que bloqueja la porta d’entrada de l’església amb una enorme creu, i a la sort: la parella aconsegueix pujar a un autobús molt oportú que troba durant l’escapada.

El ritme frenètic de la fugida contrasta amb l’aparent calma de l’escena final a l’autobús. És una calma només aparent, ja que, com veurem, està carregada d’una gran tensió psicològica. L’escena a l’església és un acte impulsiu i extrem que necessàriament ha de marcar les vides dels dos. Hi ha un context social al qual els personatges, a partir d’ara, s’hauran d’enfrontar. I Mike Nichols no vol maquillar aquesta realitat. La parella no es fa cap petó en cap moment, ni s’abraça. Tampoc és aplaudida amb fervor per un públic que l’observa entendrit. Ben al contrari, el panorama és molt diferent. En Ben i l’Elaine pugen suats a l’autobús. Ella va vestida de núvia i ell vesteix informal, amb una samarreta i un anorac mal posat. Amb l’excitació de dos nens entremaliats, es dirigeixen als seients del final del vehicle per poder veure des d’allà si els segueixen. No hi ha cap viatger amable que els convidi a seure al costat. Ni cap somriure còmplice. Només hi ha el silenci i molts ulls que se’ls miren de fit a fit, alguns d’ells amb una certa hostilitat, amb mirades acusadores, com si fossin intrusos que ocupessin un lloc que no els pertanyés.

La càmera mostra, a través d’un primer pla, un únic i molt breu intercanvi de mirades. Uns segons d’eufòria compartida que deixen pas a uns quants somriures discrets i intermitents. Primer somriu ella. A continuació ho fa ell. Aleshores ella busca la mirada d’ell, però no la troba perquè en Benjamin està totalment absent. De sobte, han anat a parar al territori de la insatisfacció. En Ben i l’Elaine estan junts. No obstant això, es troben sols, cadascú amb si mateix, provant d'encaixar aquesta nova insatisfacció que neix, paradoxalment, del fet d’haver aconseguit allò que volien. Caldria recordar en aquest punt aquella famosa cita d'Oscar Wilde: “Ves amb compte amb el que desitges, perquè es pot fer realitat”.

Ja dins de l'autobús sona The sounds of silence, la mateixa cançó que Nichols va triar pel començament de la pel·lícula. El cercle es tanca. Allà se'ns mostrava un Benjamin que travessava, profundament apàtic, la cinta transportadora de l’aeroport de Los Angeles. És com si ara tornés a la primera casella de joc, però aquest cop amb l’Elaine. “El silenci és com un càncer que s'expandeix”, com diu la cançó de Simon & Garfunkel.

Crítica elaborada per Mar Miras de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.