Tens ganes de viatjar a la Costa Oest dels Estats Units? Visitar les ciutats de San Francisco, Las Vegas, Los Angeles ? Passejar pels parcs naturals del Yosemite, Sequoia, Vall de la Mort, el Bryce Canyon i el Monument Valley ?

S'aconsella preparar-ho amb temps i molta informació. Aquesta  guia Lonely Planet selecciona els millors itineraris (amb cotxe, avions ..) i assenyala els llocs més interessants i autèntics per visitar, elaborat per experts locals. Dona molta informació de llocs on menjar, dormir amb mapes per situar-los. També informació pràctica per moure’s per la zona.

Prepara’t ja aquest viatge que fa tan temps que desitges !

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Costa Rica és un país exuberant, conegut per les seves platges i frondoses selves tropicals. També és mundialment famosa la seva vida salvatge. Un destí per descobrir tant, si busques natura, relaxació o aventures i acció.

Aquesta guia descriu amb exhaustivitat itineraris i rutes per descobrir els parcs naturals i les casacades, com la de La Paz. Rutes per descobrir les boscos, com el Bosque Nuboso i per fer activitats de surf, snorkel, tirolina i senderisme

Si el vostre interès son els animals, podeu visitar el Parque Nacional Tortuguero on habiten la tortuga negra i la verda. A Sarapiquí podreu observar ocells, i al   Refugio de vida Silvestre Caño Negro, al nord del país, està considerat un lloc d’importància  internacional per la riqueda dels animals que hi habiten: aus migratòries, ossos peresosos, jaguars, pumes, micos congo, llúdrigues, a més d’abundància de peixos.

Inclou informació pràctica del país, i  històrica, política amb més de 60 mapes. També llocs recomanats per menjar, prendre alguna cosa i allotjaments per dormir

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Nova edició d’un clàssic que va marcar un abans i un després en el còmic francobelga

Arthur Même és l'últim representant viu d'una dinastia, que anys enrere era propietària de totes les terres de Mornemont, però que avui, després d'una llarguíssima sèrie de processos judicials, ja no té res. Res? No, encara conserva la propietat dels murs que cenyeixen les infinites parcel·les en què ara es divideix el territori, un territori que Arthur està disposat a recuperar costi el que costi.

En 1978, el llegendari dibuixant Jacques Tardi (El crit del poble) es va unir al creador de Barbarella, el mític guionista Jean-Claude Forest, per a donar vida a una obra inclassificable que va dinamitar els fonaments de la historieta europea. 

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La Molly Wind és un veritable terratrèmol. Té nou anys i viu amb la seva germana Ann a la granja dels seus oncles al sud dels Apalatxes. Li encanta llegir i el seu cavall, en Carson, és el seu millor amic i confident. Per això, quan la seva germana Ann aconsegueix una feina portant llibres a les granges de les muntanyes, la Molly no dubtarà a esforçar-se fins a tenir la seva gran oportunitat i poder seguir els seus passos.

Acompanyada del seu fidel cavall Carson, la Molly i ell viuran incomptables aventures entre boscos, bandits, llibres i molts embolics. I què menys! Què més es podria esperar d’una valenta bibliotecària a cavall i els seus amics?

*Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest llibre ens explica tres casos on la frase “la unió fa la força” demostra que realment funciona. En tres països França, Alemanya i Estats Units, les persones es van mobilitzar en contra de projectes que podien suposar un augment de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, l’explotació d’una mina de carbó a l’aire lliure i la devastació d’un bosc. Exemples d’una lluita que no es pot donar per perduda, perquè les conseqüències del canvi climàtic afecten a tot el planeta. Una breu lectura, però que fa reflexionar.

Recomanat per Sara Codina. Biblioteca Central de Terrassa

En aquest mes de març, mes clau en el reconeixement i la visibilització de la lluita de les dones per a la igualtat, presentem un llibre que explica la vida de disset dones que entre el segle XVIII i principis del XX, van atrevir-se a viatjar pel món per diferents motius, però en cap cas per turisme.

Són històries de dones que van sortir de l’esfera privada domèstica i van gaudir de la llibertat i la descoberta de destinacions exòtiques i llunyanes darrere dels seus objectius, malgrat les dificultats, les crítiques i els prejudicis (i en molts casos els perills) per la condició del seu gènere.

L’autora ens presenta a través de capítols curts, acompanyats per imatges i cites, la vida d’aquestes dones inquietes, apassionades, moltes intel·lectuals i totes elles valentes. És un llibre amè, en el qual cada historia pot llegir-se de manera independent.

Elisenda Albertí ens apropa cada protagonista, la contextualitza, aquí es nota la seva feina de documentació prèvia i, amb un llenguatge narratiu proper ens connecta amb la vida d’aquella viatgera.

Com a curiositat, una de les protagonistes és Mary Livingstone, exploradora incansable, que va tenir un paper intens però eclipsat totalment al costat del seu famós marit, el doctor David Livingstone. També trobem a Mary Kingsley, que va inspirar el personatge de Katherine Hepburne a la pel·lícula La reina d’Àfrica, dirigida per John Huston. I en la selecció apareixTeresa Ametller, l’única catalana del recull, filla del famós empresari de xocolates, a qui se’ns presenta com una dona lliure i intrèpida que viatjava per motius comercials.

Aquest llibre dona rellevància aquestes viatgeres que, cadascuna a la seva manera, van ser pioneres i un referent per les que van venir després.

Recomanat per Marta Mans. Bib. Can Pedrals. Granollers.

Apulia (Puglia, en italià) és la regió del sud del país -que forma el taló de la bota italiana- amb encantadors pobles al costat de la mar, els seus 800 quilòmetres de costa, boscos frondosos i oliveres i una cuina diferent que és el seu senyal d'identitat. És una zona plena de llocs secrets idonis per itineraris amb cotxe o amb bicicleta.  

És una regió plana i agrícola, vorejada per una llarga costa que alterna precipicis d’arenosa amb extenses platges de sorra. Es banya en les mars Adriàtic i Jònic, els dos d'aigües color verd maragda i blava, i al llarg del seu litoral es poden trobar el llegat dels normands, espanyols, turcs, sueus o grecs. La nova cuina llegendària —la seva cucina povera— : l'oli d'oliva, el raïm, els tomàquets, les albergínies, les carxofes, els pebrots, el salami, els bolets, les olives i el peix fresc sempre estan en la taula. Per tot arreu trobarem orecchiette (pasta amb forma d’orelles), servides amb bròcoli o ragú, cobertes del fort formatge de la zona: la ricotta forte.

Compta amb  un patrimoni artístic molt ric, com els carrers medievals de la capital . Bari, i la espectacular ciutat de Leece, una joia del Barroc i Galantina, amb la basílica de Santa Catarina. La guia ofereix àmplia informació de les ciutats i dels llocs emblemàtics per visitar. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Yasmina Reza és una dramaturga francesa reconeguda amb els més prestigiosos guardons com el Molière, el Laurence Olivier, el Theater Houte i el Tony.

Aquest volum de teatre reunit recopila tres obres de teatre seves que han estat traduïdes al castellà: “Arte”, "Tres versiones de la vida. Una comedia espanyola”, "Un dios  salvaje i una obra inèdita "Bella figura". A través de totes elles, l’autora ofereix retrats incisius i crítics de la societat contemporània amb diàlegs aguts i situacions que posen de manifest les tensions humanes que han aconseguit captar l'atenció del públic i la crítica teatral.

L’obra de Reza ha estat reconeguda internacionalment, sent traduïda a més de trenta-cinc idiomes i sent representada en diversos països amb gran èxit. A més, la seva capacitat per explorar temes com l'amistat, les relacions humanes i altres qüestions existencials amb un toc d'humor i profunditat ha consolidat la seva reputació com una de les dramaturgues més rellevants del panorama teatral actual i sens dubte estem davant d’un llibre imprescindible a qualsevol biblioteca de referència d’obres de teatre.

Més informació:

• Yasmina Reza a les biblioteques

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Joan Yago (Barcelona, 1987) és un dels dramaturgs més prolífics i interessants de l’actual panorama teatral català. Les seves obres es caracteritzen per inspirar-se en fets històrics i socials, sempre des de la ironia i el sentit de l’humor.

Cofundador de la companyia La Calòrica, Yago és el dramaturg habitual de la companyia. Però a més, Yago ha destacat per obres d’èxit com You say tomato, un divertit musical de petit format (Premi Serra d’or de la crítica 2016), o Sis personatges – Homenatge a Tomàs Giner, una proposta de metateatre documental innovadora que es va poder veure a l’Espai Lliure l’any 2018.

Entrevistes breus amb dones excepcionals, va ser escrita i publicada l’any 2016. Una primera versió que ja es va poder veure al Thêatre Ouvert de Paris l’any 2022. L’obra arriba per fi a Catalunya programada pel Teatre Nacional de Catalunya, del 29 de febrer al 31 de març de 2024, en una versió reescrita per l’autor i dirigida per la Mònica Bofill.

El text ens presenta un programa de televisió on cinc dones, amb estils de vida peculiars, que existeixen realment, són sotmeses a entrevistes fictícies per una presentadora punyent que furgarà en les seves vides.

L’autor aborda els diferents posicionaments, temes i qüestions existencials al voltant de la identitat, del gènere, i de les diverses visions de la humanitat de dones amb perfils contraposats, des d’una mirada fresca i irreverent.

Una obra divertida però que  ens fa reflexionar sobre vides tan reals com inversemblants, en un món on hi ha tants punts de vista com persones.

Escolta l'obra sencera: Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago

Més informació:

• Un espectacle excepcional de Joan Yago al TNC. Santi Fondevila. Diari Ara. Crítica de teatre. 6/03/2024.
• Les dones estrambòtiques de Joan Yago, de Martí Figueres. Núvol.com. 06/03/2024.
• Balañà, Bofill, Gil, Gorina... Andreu Martín. El Temps de les arts. 04/03/2024.

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

Els nens també tenen dret a gaudir de la música, no creieu? I per defecte els pares també en gaudiran.

Roger Canals, és un polifacètic pel que fa als nens: canta, toca la guitarra, és educador, animador i també és músic de Jazz i Dixieland!

Quants milers d'històries s'han inventat per fer empassar gola avall autèntiques boles de menjar de la boca de les criatures... Se'n podrien fer unes memòries... En el temps del fast food i les preses del dia a dia, quan no és fàcil menjar sa i tranquil i no només els adults, sinó tota la família, aquestes cançons que ens canten les bondats d'una dieta equilibrada, variada i gustosa, que ens animaran a triar els millors productes del mercat, que pregonen les bondats de la fruita i la verdura per a créixer adequadament, són com un plat de seny i rialles. Mai ensenyar a menjar bé, a alimentar-se com cal, ha resultat tan didàctic, amè i divertit com en aquest disc.

De la rumba a la salsa, del funk al rock, del swing a la sardana, rimes divertides i melodies que enganxen. Composades i interpretades per Roger Canals i Cia (XXL) amb arranjaments de Jordi Roma.

Més informació:

• Roger Canals a les Biblioteques
• Pagina web de Roger Canals

Recomanat per Marc de Blas. Bib. de Ponent.Sabadell

 “Mai de la vida no havia vist un paper tan terrible: un d’aquells dibuixos desmanegats i extravagants culpables de tots els crims artístics.

[…]

El color és repugnant, gairebé vomitiu; un groc ardorós i brut, estranyament esboirat per la llum del sol.”

El 23 de març de 1885 l’escriptora Charlotte Perkins Gilman, de 25 anys, va donar a llum a la seva filla Katherine. Després del naixement de la nena, Gilman va experimentar una depressió severa, i el seu metge li va receptar descans llarg i aïllament social com a tractament. Aquesta experiència personal la va utilitzar per a la trama de "El paper de paret groc", publicada el 1892, com a crítica contundent d'aquests tipus de tractament. El fet que la base sigui autobiogràfica afegeix profunditat emocional i autenticitat a la narrativa. Aquest relat es considera un dels millors de la literatura feminista, gòtica i de terror del S. XIX.

La història ens explica la vida d’una dona (no en coneixem el nom, és la narradora) que pateix una depressió postpart. En John, el seu marit, un metge respectat, decideix "curar-la" confinant-la a una habitació amb paper de paret groc, on ella passa els dies aïllada. Tot i que ell creu que fa el que és millor per la seva dona, en realitat, la seva actitud paternalista i autoritària és la causant de l'empitjorament de la salut mental d’ella.

A mesura que la trama avança, es revela la lluita de la protagonista contra la depressió, mentre s'enfonsa en la seva bogeria i perd la seva identitat enmig de l'opressió, la inactivitat i l’aïllament imposat. A aquesta època es considerava que la dona no tenia capacitat d’opinar i decidir sobre ella, el seu cos ni el seu destí; els homes de la família (el pare, el marit) decidien què era el millor per a ella. La transformació de la protagonista al llarg de la història reflecteix les conseqüències devastadores de l’anul·lació de la identitat i la falta d'independència.

Una figura significativa a l’obra és la de la Jennie, la germana d’en John. Actua com a còmplice del seu germà en el confinament de la protagonista, encara que mostra compassió i empatia cap a ella. Jennie encarna la complexitat de les dones en la societat patriarcal, ja que, malgrat ser una figura femenina, també està subjecta a les mateixes limitacions imposades pels homes.

Gilman vol denunciar les restriccions de gènere i els rols tradicionals imposats a les dones a la societat patriarcal del seu temps. I ho fa amb un relat breu, esfereïdor i, alhora, captivador.

Més informació:

• El paper de paret groc a la Viquipèdia
• El paper de paret groc a Stroligut, revista de literatura catalana i en català

Recomanat per Eva Torné: Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. 

Què és una rotonda dins les grans urbs i enmig de les grans àrees circulatòries? Potser un oasis corpori i conceptual que alegra alhora que fa més visuals els tombs dels conductors. Ara, qui s’anava a imaginar que darrere la soledat d’aquestes obres d’art tan inspiradores s’amaga un calvari digne del propi Berlanga. La Jove valenciana Candela Sierra és l’autora d’aquest magnífic relat que ens explica focalitzat en la jove escultora Brisa a partir dels seus primers dies de feina, el dia a dia en una petita empresa que es dedica a fer rotondes. Molt enginyosament veiem com la vida de tots els treballadors s’entrelliga i es contamina passant per totes les etapes, tòpics, i nivells de poder, com si d’un micro poble es tractes amb tots els seus ets i uts: uns que s’aprofiten i uns que es deixen fer, uns que treballen i uns altres que no, uns que s’emporten la gloria i uns altres que la pateixen... però per sobre de tot un entorn patriarcal que intimida i condemna. Un Cámera cafè cruel perquè segur que és tristament extrapolable a la vida real.

Candela utilitza un dibuix del tot original, figuratiu i acolorit, amb aspecte de collage i un toc naïf absolutament seductor.

L’obra va guanyar el V Premi València de Novel·la Gràfica i hauria de ser de lectura obligada en totes les feines, es un identificador de cretins de primer ordre.

Esperant ja els propers i prometedors títols de la Candela.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà

"Parece que fuera es primavera" de la l'escriptora italiana Concita de Gregorio és un llibre dur, colpidor, descarnat però també esperançador i lluminós. Escrit en primera persona, la mateixa escriptora que exerceix de protagonista i víctima de la història, és un text que ens parla d'uns fets ocurreguts el 2011 i viscuts per Irina Lucidi. La novel·la descriu el dolor que viu la Irina quan el seu ex marit s'emporta les dues filles que tenen en comú, les fa desaparèixer no se sap on, ni com, ni quan, i es suicida, avisant-la prèviament a través d'una nota concisa on la informa que no han patit i que mai més les tornarà a veure. Violència vicària en majúscules. Trencament brutal, esquinçament, dolor sense pal·liatius, absència, tot això s'esdevé en la vida d'una mare que malda per sobreviure. El llibre va de la insistència de la Irina perquè el cas no caigui en l'oblit, però també de la seva sortida del pou amb l'ajuda d'un home bo amb qui sent que a fora és primavera. 

El llibre ens presenta un pupurri de personatges que giren al voltant dels fets, persones que són interpel·lades per una mare que intenta trobar un espai que identifiqui el que li ha passat. Com se l'anomena a la mare a qui li han sostret les filles? I és que de vegades el nom sí que fa la cosa.

Més informació:

• Concita De Gregorio a les Biblioteques
• Fitxa
• 'Parece que fuera es primavera', el relato del dolor y la fuerza de una madre  

Recomanat per Mònica Mimó. Bib Antoni Tort. Castellar del Vallès. 

La Charity va néixer a la Muntanya. La Muntanya es un lloc on la pobresa està present a tot arreu. Les persones que viuen a la Muntanya només viuen per sobreviure amb les poques coses que els hi don la natura i malviuen entre ells. La Charity va ser adoptada per el senyor i la senyora Royall, i vivien en una caseta vermella de North Dormer. La Charity creix allà i es converteix en una bonica dama. Quan Charity comença a estar cansada de viure en North Dormer i no sap que fer amb la seva vida apareix el jove Harney. Efectivament, els joves s’enamoren i passen una sèrie de girs en la història que fa que el final sigui sorprenent. Es novel·la que enganxa des del primer moment i es llegeix molt bé com totes les obres d’Edith Wharton.

Més informació:

• Edith Wharton a les Biblioteques

Recomanat per Carme Sanuy. Bib. Central. Terrassa. 

Novel·la de l’escriptora Elizabeth Von Arnim publicada en el 1921. Es una novel·la clàssica on trobem molts aspectes personals de l’escriptora. Es impressionant com anem descobrint el perquè Vera va donar fi a la seva vida a través del transcurs de la vida de Lucy Entwhistle. Ens detalla el maltractament psicològic d’una manera exemplar. El mal tractador psicològic d’avui també existia abans i Elisabeth ens ho narra d’una manera que sembla que siguem nosaltres mateixos els que patim aquest copejament. Al lector no li agrada el personatge masculí Everard Wmyss, el maltractador, però està tan ben narrat i tan ben escrit que el retrata d’una manera apassionada i no pots parar de llegir el que pensa i fa aquest personatge. A Lucy l’estimes i l’abraçaries però, es clar, com a lector no pots. Impregnada de terror psicològic, alguns trets gòtics, i la mà experta d’Elizabeth alhora d’escriure.

Més informació:

• Elizabeth Von Arnim a les Biblioteques

Recomanat per Carme Sanuy. Bib. Central. Terrassa. 

Basada en una novel·la de Richard Matheson, autor de relats de ciència-ficció clàssics com "Soy leyenda" o "El hombre menguante", el director de cinema Jeannot Szwarc dirigia aquesta pel·lícula l'any 1980 amb Christopher Reeve, Jane Seymour i Christopher Plummer.
En aquesta història Reeve interpreta a un escriptor anomenat Richard que l'any 1972 rep l'estranya visita d'una senyora gran que li entrega un rellotge i li demana que torni amb ella. Dies després durant una estada en un hotel, es queda fascinat amb el quadre d'una actriu de principis del segle XX. Quan ho investiga descobreix que es tracta de la mateixa senyora que li va portar el rellotge, derivant en una obsessió que el portarà a intentar viatjar en el temps a través de la hipnosi, vivint així una intensa història d'amor durant l'any 1912.

Més informació:

• Jeannot Szwarc a les Biblioteques

• Jeannot Szwarc a la viquipèdia

Recomanat per Núria Munt. Bib. Àngel Guimerà. Matadepera. 

Per a mi sempre serà un plaer de recomanar-vos l’adaptació reeixida d’una obra literària de qualitat. La recomanació d’avui és una versió cinematogràfica del drama més aclamat de la literatura francesa, el Cyrano de Bergerac escrit per Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918).
Si el Cyrano de Bergerac (1990) dirigit per Jean-Paul Rappeneau, interpretat per Gerard Depardieu (Chasteurós, 1948 -  ), ens mostrava un cavaller acomplexat per la panxona i un nas de volada notòria, sense defectes de caràcter ni aparença més enllà dels límits que ell mateix s’imposava, el Cyrano (2021) de Joe Wright (Londres, 1972 -  ), adaptació de l’obra homònima (2018) de teatre musical dirigida per Erica Schmidt, ens dóna un motiu plausible d’aquest dany que un mateix es procura. L’elecció de Peter Dinklage (Jersey Shore, 1969 -  ) per al paper protagonista confereix al personatge una causa per justificar l’enamorament incapaç de transcendir els propis sentiments: un defecte físic notori. Les al·lusions al nas del cavaller, tan presents al drama original i les adaptacions més convencionals, han mudat en un cop de puny que no admet discussió. El nanisme —i també qualsevol altre defecte físic que surti del cànon anatòmic acceptat— marca la diferència entre els homes dignes de ser estimats per una dona de gran bellesa i aquells altres que han d’acceptar la incapacitat de merèixer aquest amor. Hom podria objectar que l’amor no es mereix sinó que es dóna, i els motius perquè sigui ofert no són sempre evidents ni han d’encaixar per força en un mercat materialista de relacions humanes. A la realitat, mai com al nostre temps, la gent ben plantada i atractiva no havia tingut tantes ocasions d’aparellar-se amb cònjuges pastats. Encara que al segle XVII les possibilitats d’arribar al casori des de l’atracció física no eren tan determinants, costa poc de posar-se al lloc del personatge creat per Rostand, perquè fins i tot William Shakespeare, a cavall entre els segles XVI i XVII, quan afaiçona la figura del rei d’Anglaterra Ricard III Plantagenet, el fa desgraciat en l’amor, car la dama que ell pretén el rebutja a parts iguals pels defectes morals i físics, com si la seva deformitat —a la vida literària— fos l’excusa per congriar un caràcter pervers. En el cas d’aquest Cyrano, el dèficit de presència corporal li representa un mur per a l’expressió dels afectes. En canvi, quant al caràcter, aquesta mancança no li pren res en bondat, coratge ni generositat.
Peter Dinklage i Haley Bennett (Fort Myers, 1988 -  ) donaren vida a la parella protagonista (Cyrano i Roxanne) als escenaris, sota la direcció de Schmidt i, a la gran pantalla, amb Wright. Teniu al davant un drama musical d’època molt ben equilibrat. De vegades els films musicals enfarfeguen de tanta estona com els actors canten i no fan més que cantar. Per contra, es pot dir que Cyrano no cau en aquest defecte. El guió de Schmidt i la drecció de Wright reïxen a presentar una història ben lligada, amb diàlegs mordaços dins els límits de la bona educació i confidències en ambients de llum vellutada. Les manifestacions de rivalitat, tírria o menyspreu tenen reservats uns escenaris més llòbregs o, si es fan en entorns ben il·luminats, l’ofensor paga la pena del ridícul. La partitura ha estat escrita per Aaron Dessner i Bryce Dessner, membres del grup de rock The National i autors de la versió teatral amb Schmidt. Les peces musicals, siguin de cant o dansa, entren als diàlegs amb naturalitat, com un recurs per expressar amb contingut afegit el que les paraules simples no gosen dir. Remarco la bellesa de les coreografies de dansa i combat. Unides als exteriors i el vestuari, donen un embolcall d’acompanyament per embadalir l’auditori. En síntesi, una pel·lícula a l’estil de les grans produccions que ha merescut elogis, per bé que no ha estat premiada amb guardons principals ni ha gaudit d’un gran èxit comercial. A desgrat del dèficit que ha generat, sóc de l’opinió que amb els anys guanyarà valor i esdevindrà un film de culte entre els amants del cinema musical i d’època.
El guió estableix un passat comú per als dos protagonistes: amics de la infantesa i units per les confidències, així com afinitats comunes per les arts, la literatura i les converses de qualitat. Ella l’admira, a més a més, pel seu coratge militar i la destresa amb les armes, però ell no sap com expressar els seus sentiments. Aquesta incapacitat el perjudica, car la Roxanne i un jove soldat, el Christian,  s’enamoren —superficialment—només de veure’s al foyer d’un teatre. El jove va destinat a la companyia del Cyrano, que és oficial de les tropes d’elit del rei de França, i la noia li demana que el tracti bé. La descoberta de l’afecte correspost entre els dos joves trenca el cor del protagonista principal. No obstant això, desitja per sobre de tot la felicitat de la seva enamorada, i ajudarà el Christian a consolidar el festeig amb unes meravelloses cartes d’amor.
Kevin Harrison (Nova Orleans, 1994 -  ) fa el paper d’un enamorat poc dotat per a la paraula i aquesta mancança permet de reproduir moltes de les situacions còmiques de l’obra original, perquè la Roxanne no encaixa en un rol de figa-flor ni s’acontenta amb ser l’objecte de desig. Ella en vol més, exigeix que li desvetllin emocions amb la paraula i les accions més enllà dels clixés. Desitja casar-se per amor i rebutja el matrimoni de conveniència que li proposa un noble d’edat madura, malgrat ser òrfena i no tenir un ral. L’assetjament  d’aquest home l’empeny a un casament precipitat amb el Christian i la venjança del rival passa per enviar la companyia del Cyrano a la guerra i, amb ell, tots els seus soldats, també el flamant nuvi, que no té temps ni de consumar el matrimoni. D’embolic en embolic, de duel en duel, verbal o esgrimit, la narració avança, amb un elenc de secundaris espectacular per expressió facial i timbre de veu. Esmento Ben Mendelsohn, triat per al rol del noble pretendent de la Roxanne, i Monica Dolan, que fa el paper de dama de companyia de la jove. Amb recança m’abstinc de citar-los tots, perquè no acabaria.
Quan quasi tot és dat i beneït, i només manca esperar el retorn o la mort, entre les privacions del front, el Cyrano troba temps per escriure cada dia a la Roxanne i tramet les cartes com si les escrigués el Christian. Les circumstàncies del festeig i el casori, unides a l’ajut que ha rebut per guanyar el cor de la Roxanne, minen la confiança del Christian, el qual es veu consumit per la inseguretat i la gelosia. L’adaptació de Wright és molt explícita a l’hora de reflectir la transformació de l’amistat en rivalitat a causa d’aquests equívocs i presenta canvis notoris amb l’obra de Rostand i l’adaptació de Jean-Paul Rappeneau. Mentre la versió més fidel mostra un Christian madur que anima el Cyrano a confessar la veritat, a l’adaptació de Wright i Schmidt veureu un Christian desesperat. Ja no morirà a la guerra per una fatalitat, ans hi deixarà la pell en una càrrega suïcida per reivindicar-se com un home d’honor i alhora aplanar el camí per a l’amic que tant l’ha afavorit.
El recurs al defecte físic per justificar la renúncia a expressar l’enamorament significa, en darrer terme, una falta d’orgull: creure que els altres no saben estimar de debò i solament un mateix atresora l’amor autèntic separa el Cyrano de la Roxanne. A l’escena final, Roxanne confirma el que ja s’intuïa des del festeig amb el Christian: si bé la bellesa corporal pot atraure l’atenció, no la fa enamorar, ni es decideix per la passió o pel desig que hi posa l’home, ans per les emocions que li sap desvetllar amb una conversa interessant i culta. A la fi, descobreix l’amor no declarat gràcies a la recitació de memòria de la carta de comiat d’en Christian, a càrrec d’en Cyrano, amb tot just una mirada al paper per fer veure que llegeix. Per això, davant la declaració amorosa de la Roxanne, ”I have always loved Cyrano”, el Cyrano interpretat per Dinklage respon: “And I loved my pride”, una confessió del tot adient per a un home equivocat, que en una altra vida de ficció va dir alt i clar: “A Lannister always pays his debts”.

Més informació:

• Joe Wright a les Biblioteques
• Cyrano a la Viquipèdia
• Joe Wright a la Viquipèdia
• Buchanan, Kyle. “Peter Dinklage on Cyrano and life after Game of thrones”. The New York Times. The Projectionist (22 desembre 2021). Consulta: 1 febrer 2024.

Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 

L’empoderament de les dones podria arribar a salvar el planeta!

Aquest recull de Vint-i-quatre articles d’autores d’arreu del món, que són veus destacades i activistes d’aquest moviment a nivell internacional, ens parla de l’ecofeminisme, una corrent que interrelaciona feminisme i ecologisme i que sorgeix com a moviment necessari per a unir forces en ambdues lluites per arribar a la justícia social.

Aquestes dones lideren els moviments per preservar el medi ambient, per tancar indústries contaminants, per la justícia energètica, per la justícia social, per un treball digne, per reduir la bretxa salarial, per la igualtat d’oportunitats..., una llarga llista de de lluites que estan profundament relacionades amb la lluita feminista.

Es reflexiona, mitjançant casos específics, s’analitzen les formes en què les dones interactuen en la lluita contra el canvi climàtic, com es poden apoderar per aportar solucions i com arriben a la conclusió que l’equitat de gènere és una premissa indispensable per fer un món sostenible, més segur i just.

El llibre és la traducció feta per Josefina Caball del llibre Why women will save the planet, del qual s’han suprimit quatre articles, i se n’hi ha afegit un, l’últim, de Yayo Herrero.

El 8 de març celebrem el Dia Internacional de les dones.

Recomanat per Núria Paule. Biblioteca del Casino de Manresa

Maurane Mazars és il·lustradora, dissenyadora i autora de còmics francesa que es va formar en Comunicació Visual a l’École Estienne de París ; després va ampliar els seus estudis a les universitats de Gènova i Estrasburg. Ha obtingut diferents premis per la seva feina a Bèlgica, Suïssa i França. Aquesta obra va guanyar el Premi Atomium Raymond Leblanc l’any 2018 així com el Premi Revelació al Festival Internacional d’Angoulême l’any 2021.

¡Baila! explica la història d’Uli, un jove ballarí alemany, apassionat per les pel·lícules musicals que acaba abandonant Alemanya en busca del somni americà, a la Nova York dels anys cinquanta. Allà intentarà triomfar a Broadway encoratjat per l’Anthony, un altre ballarí que va conèixer a Alemanya que li va obrir els ulls sobre la seva verdadera meta, que es el teatre i no el cinema. L’Uli, tot i venir d’una Alemanya recent sortida d’una Guerra Mundial, no dubtarà en gaudir de la seva sexualitat sense cadenes ni màscares. L’Uli i l’Anthony iniciaran una breu relació però molt intensa i l’Uli se n’adonarà que no tots tenen la mateixa mentalitat que ell, la qual pot estroncar la seva carrera artística, que exigeix tota la concentració possible.

 Amb aquest còmic Mazars homenatja els inicis del teatre musical, el moment culminant del cinema als Estats Units i la dificultat per entrar al circuit professional. També fa un homenatge a importants figures de la dansa moderna a Alemanya del segle XX. Un dels punts forts de l’obra són les escenes de ball, en què Mazars construeix coreografies que transmeten moviment i que s’acaben de completar en la ment del lector. Per emfatitzar aquestes escenes alguns casos hi presenta vinyetes sense fons aïllant el protagonista de la resta del món eliminant qualsevol obstacle per la mirada i el moviment.

 Té un estil gràfic interessant, en què l’autor s’assegura de marcar molt bé el contorn dels personatges i un bon equilibri entre aquarel·la i tinta. La precisió i el detall van canviant all llarg de les escenes, segons on Mazars vol dirigir la nostra mirada.

En definitiva és una obra amb molts punts interessants que segur que us faran passar una bona estona!

Recomanat per Oriol Bras. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat