Què és la màgia? Consisteix a convertir un gripau en príncep? Obrir portes i cadenats? Cuinar una poció que ens promet amor etern?

O potser és més interessant pensar que la màgia és saber diferenciar entre un bolet al·lucinogen i un rovelló? Una “ciència” que ens permet conèixer algú que va viure en un altre temps? Uns mecanismes que poden provocar la davallada dels preus del lloguer al centre de la ciutat, o fins i tot que la classe treballadora voti a la dreta?

La pregunta clau és, doncs, si la màgia és només matèria de ficció o si, al contrari, és “real” i, per tant, manejable.

El terme “ocultura”, de l'anglès “occulture”, va ser difós a principis dels 2000 per l'investigador Christopher Partridge, que la definia com una cultura popular influenciada per l’ocultisme, un pensament underground que no trobava en les religions establertes les respostes que la ciència no oferia. Amb el temps, però, aquesta concepció contracultural s’ha anat estenent a altres camps d’estudi, fins a convertir-se en un prisma a través del qual mirar el món i, per què no?, també a nosaltres mateixos.

Eren uns farsants els oracles? Existeixen els dimonis? Podem parlar amb els morts? I, en tot cas, quina diferència hi ha entre tenir una conversa amb Jesucrist o somiar que has tingut una conversa amb ell? O, com li va passar a Alan Moore, entre veure’t “de veritat” cara a cara amb un dimoni abrahàmic o fer-ho sota els efectes d’uns bolets? Tant se val tot plegat, en realitat, si les persones més poderoses del món hi creuen i allò ocult guia les decisions que canvien la Història. A les memòries de l’ocultista Cheiro es parla de la seva relació amb el rei Eduard VII i altres personatges prominents de la seva època. Diuen que Churchill va demanar consell a La Gran Bèstia, Aleister Crowley, durant la Segona Guerra Mundial. François Mitterrand tenia una astròloga. I Jordi Pujol, una vident que es deia Adelina.

L’ocultura és, doncs, un concepte ampli i ambigu, interessant i, de vegades, interessat. Una pseudociència que abraça des de la posa afectada de Marilyn Manson fins a la plasmació simbòlica de les visions de David Lynch, Kenneth Anger o William Blake. Una postura davant el sentit de la vida que trobem de manera militant a Promethea. Un romanticisme empedreït a The Sandman. Un conte infantil a El màgic d’Oz. Una realitat sota la superfície a Suspiria. Un viatge a El día de la bestia.

Però, vigileu, que no us donin gat per llebre. Häxan, curiosament la pel·lícula de bruixeria per antonomàsia, és un intent d’explicar de manera racional el fenomen: estaven boges, i els homes les cremaven perquè els feien por.

En el Cryptshow no tenim por.

Abracem el símbol.

O cultura o barbàrie!