Detalle guía
Guies de lectura
Una guerra de trinxeres
"La trinxera. Olor de sang, de fang. Homes atrapats al filferro. Pluges torrencials. Cadàvers i més cadàvers. L'horror. Bales perdudes, avenços cap a la mort segura amb la vaioneta calada i les ràfegues de metralladora esbocinants els somnis.
Deu milions de morts, quatre anys llargs en els quals s'esborraren tots els somnis dels progrés humà i en els quals es va posar fi a cinc llargs segles d'evolució humana, des de la darrera centúria de l'edat mitjana cap endavant. Prop de setanta milions d'homes desplaçats fins als diferents fronts de batalla i un món que es va transformar radicalment. Formes de govern que havien romàs sense canvis durant segles varen esberlar-se i començà una nova Europa que desembocà només vint anys després en la Segona Guerra Mundial.
La Gran Guerra no només va transformar la política, la geografia i la història: després d'aquells quatre anys ja no va ser possible escriure com abans. L'art, i molt especialment la literatura, es va transformar de forma radical. El cinema, nascut molt poc abans del conflicte, també en va esdevenir un testimoni."
Sebastià Benassar, historiador.
Aquesta guia s'ha fet amb motiu de l'exposició itinerant "Una guerra de trinxeres. Literatura i cinema de la Primera Guerra Mundial, 1914-1918"
PRESTATGE VIRTUAL DE NOVEL·LA
Consulta el Prestatge Virtual de Novel·la on trobaràs aquesta altra Guia de lectura relacionada: Novel·les de la Primera Guerra Mundial.
Fecha de creación: 12/06/2014
Última actualización: 22/01/2015
Secciones de la guía
Novel·la històrica
L'escriptor francès Jean Echenoz (Aurenja, 1947) és un dels que més recentment ha decidit escriure sobre la Gran Guerra i ho ha fet amb una novel·la curta d'alta intensitat que ha estat elogiada per la crítica internacional. I és que Echenoz agafa la vida de cinc amics de la zona de Vendée que marxen cap a la guerra. I a partir d'aquí entra en joc el seu estil i la seva mestria per narrar de la manera més sòbria possible un esdeveniment com és una guerra mundial, on no falten homenatges explícits com el que fa a Víctor Hugo. La novel·la és fulgurant, precisa, greu, i la guerra es converteix en una circumstància crucial i pertorbadora per al destí dels individus als quals s'ha unit. I és clar, la vida no és només el front, sinó també la rereguarda, on esperen les dones, les amants, les promeses. Volen saber com tornaran els soldats. I en quin estat.
Els catalans varen tenir més importància a la Primera Guerra Mundial del que ens podem pensar, ja que fins i tot hi va haver una companyia de voluntaris catalans allistada amb els francesos. Partint dels fets reals d'aquesta presència a la guerra, l'escriptor de Perpinyà Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ens presenta en aquesta novel·la un personatge extraordinari, el tinent Alexandre Pagès, un rossellonès que cau ferit i que és destinat al Consolat francès de Barcelona per reclutar joves patriotes catalans amb la promesa que Catalunya podria ser un nou estat independent gràcies a la Gran Guerra. Una visió molt interessant de la Catalunya de l'època que li va valdre a l'autor el premi Just M. Casero, un dels més importants de la nostra literatura.
La marxa Radetzky, de l'escriptor austríac Joseph Roth (Brody, 1894-Paris, 1939), es va publicar per primera vegada el 1932 i explica la història de quatre generacions dels Trotta, una família de soldats i buròcrates, a l'imperi austrohongarès, des del moment de màxima esplendor fins a la Primer Guerra Mundial. El text és el que millor narra els anys finals de l'imperi, les seves contradiccions internes, i el desastre que suposarà la guerra. El títol de l'obra prové de la famosa Marxa Radetzy de Johan Strauss (pare), composada el 1848, una peça imprescindible de la música clàssica. El llibre està considerat per nombrosos escriptors com la millor novel·la política mai escrita.
Gabriel Chevallier (Lyon, 1895-Cannes, 1969) va publicar La por el 1928, basant-se en els seus records de guerra. Ràpidament a França va rebre moltes crítiques, perquè se'l considerava un llibre antipatriota. Però és que el 1914, quan només tenia setze anys, el van obligar a interrompre els seus estudis de Belles Arts per anar al front. El 1915 el va ferir a Artois i quan es va guarir es va reincorporar a primera fila de combat fins al final de la guerra, el 1918. En tornar a la vida civil va fer tota mena de feines fins que va aconseguir un cert èxit literari que li va permetre dedicar-se a aquest ofici. La por, narrada en primera persona, ha estat elogiada intensament pel gran crític Bernard Pivot, que assegurà que "és un dels millors llibres que existeixen sobre la Primera Guerra Mundial".
L'escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez (València, 1867-Menton, 1928) va publicar aquesta novel·la per primera vegada el 1916, en plena guerra. Està ambientada a França el 1914 i pren partit pel costat francès malgrat la suposada neutralitat del punt de vista. La història narra l'enfrontament en bàndols oposats dels integrants de dues branques d'una mateixa família, els Desnoyers i els Von Hartrott. El rerefons és la duríssima guerra al front i a les trinxeres, i el llibre va tenir tant d'èxit que la versió anglesa va ser el llibre més venut als EUA el 1919. Vicente Blasco Ibañez va emprar amb un èxit molt notable les tècniques periodístiques per aprofitar-les per a les seves obres de ficció.
Agustí Calvet, Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), tenia 27 anys i vivia a París l'agost de 1914, quan va esclatar la Guerra. Hi era per ampliar els seus estudis de Filosofia i va escriure un dietari durant 35 dies que s'ha convertit en una obra mestra de la literatura de no ficció del segle XX. En aquest dietari veiem com s'enfondrà el brillant París on vivia en només 35 dies, els que van des de l'1 d'agost, amb els francesos exultants d'orgull, fins al 4 de setembre, quan l'escriptor torna a Espanya després de fugir d'un París terroritzat per la imminent ocupació alemanya (que no es va arribar a produir). El dietari es va publicar per primera vegada a La Vanguardia, on va aconseguir traslladar als seus lectors l'angoixa de milions de persones amb un testimoniatge directe d'excepció en el qual va preveure "una tempesta apocalíptica". La Gran Guerra va marcar definitivament la carrera literària de Gaziel, que amb les seves cròniques assolí un gran nombre de lectors.
Erich Maria Remarque (Alemanya, 1898-Suïssa, 1970) es va incorporar al front el 1916. El van ferir diverses vegades durant la guerra i va publicar aquest llibre, els seus records en campanya, el 1928, primer en fulletó i després en un volum que aixecà una gran polseguera en els mitjans alemanys i que es va prohibir a Àustria. Res de nou a l'oest va assolir milions d'exemplars venuts i l'autor quasi aconseguí el Premi Nobel de la Pau. Però el militarisme i el nazisme a Alemanya, contraris al pacifisme que es desprèn del llibre, obligaren a l'autor a exiliar-se a Suïssa i als EUA. El 1938, Hitler va desposseir Remarque de la nacionalitat alemanya i el 1947 adoptà definitivament l'americana.
Aquesta obra narra les memòries de Jünger (Heidelberg, 1895-Riedlingen, 1998), oficial de l'exèrcit alemany, al front occidental i va ser un dels primers testimonis personals que es va publicar, a més a més de ser una crua descripció de la guerra de trinxeres. Jünger va entrar en campanya el 1915 i el 1916 participa a la batalla del Somme, on el fereixen per segon cop. El 1917 va participar a la batalla d'Arras, la tercera d'Ypres i la de Cambrai i el 1918 va tornar a ser ferit. En total el feriren catorze vegades, incloent-hi cinc ferides de bala i guanyà nombroses condecoracions. El llibre presenta un cant a favor de la guerra i la glorifica. Tempestades de acero va ser reescrit nombroses vegades i va ser alabat pel ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels, però a la vegada per l'escriptor d'esquerres André Gide.
El 1929, Ernest Hemingway (Oak Park, 1899-Ketchum, 1961), que durant la Gran Guerra havia estat conductor d'ambulàncies i que va ser ferit i va estar a punt de perdre una cama al front d'Itàlia, va publicar Un adéu a les armes, que narra la història d'amor entre el soldat Frederick Henry i la infermera Catherine Barkley a Itàlia. El text és en bona part autobiogràfic i narra l'amor de Hemingway per Agnès Von Kuroswsky, infermera de la Creu Roja. Hemingway va usar bona part dels seus records per construir un text bèl·lic molt realista i cru, i fins i tot el llenguatge vulgar o ofensiu va aparèixer censurat. El llibre va ser un èxit immediat i el 1932 ja va conèixer la seva primera adaptació fílmica, de Frank Borzage.
Un dels noms imprescindibles del gènere negre a França, Sébastien Japrisot (Marsella, 1931-Vichy,2003), va retornar per la porta gran a la literatura el 1991 per publicar aquesta novel·la, una gran història d'amor ambientada a la guerra que li va valdre el premi Interallié i que Jean-Pierre Jeunet l'adaptà al cinema el 2004. Jáprisot va trigar quatre anys per escriure el llibre, tot i que en feia més de vint que anava buscant la documentació necessària per aconseguir la recreació dels ambients dels camps de batalla, on submergeix el lector amb molta cruesa. Però alhora humanitza l'horror gràcies a la gran història d'amor i de superació que traspuen les pàgines del llibre i que li varen valdre un gran reconeixement, tant de la crítica com dels lectors, que la varen escollir com una de les novel·les franceses imprescindibles de la segona meitat del segle XX.