Actualment vivim en un país força secularitzat i cada vegada més agnòstic o ateu, però és sabut que moltes de les tradicions que celebrem des d’antic són al voltant de costums religiosos cristians, especialment catòlics. Aquesta devoció popular s’ha anat manifestant tant de manera individual (prometences, exvots, pelegrinatges...) com col·lectiva (aplecs, vots de poble, processons, cant dels goigs, rogatives, etc.). En aquest sentit, per exemple, els darrers anys, per la sequera que patim, han revifat les rogatives perquè plogui. Tenim moltes festivitats al voltant dels sants i les santes, les marededéus trobades, etc. A més comptem per tot el territori amb innombrables capelles, ermites, esglésies i santuaris dedicats a aquestes advocacions religioses, on sovint també es veneren les seves relíquies. Cal dir, però, que la veracitat de la suposada vida de molts sants i de les seves relíquies ha estat posada en dubte nombroses vegades. Per aquest motiu a partir del Concili Vaticà II, hi va haver un esforç de l’església per eliminar la memòria de sants que tindrien un origen possiblement llegendari; és dir, que no eren més que una construcció mitològica. El 1969, Pau VI va ordenar revisar el calendari litúrgic per a suprimir-ne les festivitats dels sants de l'existència dels quals no hi hagués proves. Vegem-ne uns pocs exemples al llarg del calendari festiu: El 14 de febrer se celebra, al món cristià occidental, Sant Valentí. Diuen, però, que no es més que una llegenda construïda al llarg dels segles. Davant la impossibilitat de confirmar què és realitat i què és mite, l’Església Catòlica va haver de treure’l del calendari litúrgic tradicional, durant la dècada de 1960, després del Concili Vaticà II. L’11 de maig a Badalona i Lleida celebren el seu patró, Sant Anastasi, del qual també es dubta seriosament de la seva existència. Un dels primers autors a fer-ho va ser un religiós badaloní a través d'un estudi històric. El 25 de juliol tenim dos sants molt celebrats a casa nostra. Per un cantó, tenim Sant Cristòfol, que tot i que es va dictaminar eliminar-lo del santoral, es va mantenir, però, el dret a la seva representació iconogràfica i veneració per raons històriques. Per l’altre, hi ha Sant Jaume el Major, patró de molts pobles catalans, de Galícia i d’Espanya, qui compta amb una llarga tradició de veneració a les seves relíquies i pelegrinatge a la capital gallega, Sant Jaume de Compostel·la (com se la coneixia tradicionalment), però no hi ha cap referència a una possible tomba del sant abans del segle IX. Sembla més aviat una operació de propaganda per incitar al pelegrinatge, la qual cosa aportava (encara ara) grans ingressos econòmics. La tradició hispànica del sant no ha estat admesa de manera generalitzada i els erudits i estudiosos contemporanis la consideren falsa. També tenim casos de sants que no són sants des d’un punt de vista oficial, és a dir l’Església catòlica no els ha canonitzat i elevat als altars, però reben un culte popular fora de les estructures de la fe normativa i institucional. Ens referim, per exemple, a l’anomenat Santet del Poblenou, a Barcelona. En aquest cas es tracta de Francesc Canals i Ambrós, qui morí el 27 de juliol del 1899 a l’edat de 22 anys. Ja de viu es va guanyar la fama de bona persona i la capacitat de predir el futur. Un cop mort les seves companyes de feina i les floristes de la Rambla van escampar el costum de portar-li a la tomba el ram de flors de núvia després de la boda. Aquest fet va portar a pensar que guaria els mals d’amor i la infertilitat. A més la llegenda explica que després d’haver mort el Santet son pare, que era cec, es va curar, motiu pel qual molta gent li demana ajuda ens aspectes de la salut. Se’l venera en un nínxol del cementiri del Poblenou, on els devots li deixen ciris, flors, fotos, imatges de sants, notes amb què demanen favors, exvots, etc. Cal esmentar que també ha inspirat les novel·les Habitacions tancades, de Care Santos, i Retrum, de Francesc Miralles.