El dia 1 de juny d'enguany Norma Jean, més coneguda pel seu nom artístic de Marilyn Monroe, hagués fet cent anys. Una xifra que bé mereix homenatjar una de les figures més reconeixibles, icòniques, imitades i discutides de la història del cinema.

Si ens mirem a aquesta actriu nord-americana dels anys cinquanta amb ulls cinèfils, hem d'anar molt més enllà del mite de "rossa explosiva" per descobrir una actriu amb una relació amb la càmera gairebé mística. No era només una cara bonica; era un animal cinematogràfic que entenia la llum i l'enquadrament com ningú.

La seva evolució interpretativa és realment fascinant. Va passar de petits papers en joies del cinema negre com La Jungla d'asfalt (The Asphalt Jungle. John Huston, 1950) o Eva al desnudo (All About Eve. Joseph L. Mankiewicz, 1950) —on ja demostrava que podia menjar-se la pantalla amb una sola línia de diàleg— a ser la reina absoluta de la comèdia lleugera i musical. Els seus personatges ingenus van definir un estil còmic únic que barrejava vulnerabilitat i humor.

 

 

Els seus directors:

L'idil·li de Marilyn amb la càmera va arribar al seu punt àlgid gràcies a la visió de grans directors que van saber extreure facetes molt diferents d'ella. Aquestes van ser les col·laboracions més decisives que van definir la seva carrera.

Howard Hawks ens va mostrar la "Marilyn" empoderada a Los caballeros las prefieren rubias (Gentlemen Prefer Blondes, 1953). Hawks, conegut per les seves dones fortes i directes, ens presenta una Marilyn que, tot i semblar ingènua, sap exactament què vol (diamants!). El número musical "Diamonds Are a Girl's Best Friend" és una lliçó de coreografia, color i carisma que va influenciar icones posteriors com Madonna.

 

 

Henry Hathaway va fer de l'actriu una femme fatale a Niàgara (1953). Fora de la comèdia, Hathaway la va dirigir en aquest thriller en Technicolor on Marilyn interpreta una dona infidel i manipuladora. És la pel·lícula que va demostrar que podia ser una amenaça perillosa i no només una noia divertida.

 

 

No obstant, Billy Wilder va ser qui millor va entendre el magnetisme de Marilyn. A La tentación vive arriba (The Seven Year Itch. Wilder, 1955) neix el mite definitiu amb la mítica escena de la reixeta del metro que ja és història del cinema pur.

 

 

El seu domini del timing còmic era sublim. Considerada una de les millors comèdies de la història, a Con faldas y a lo loco (Some Like It Hot. Wilder, 1959) fa una classe magistral en aquest registre, tot i que passava per un moment personal difícil. Billy Wilder deia que, tot i que treballar amb ella era un calvari pels retards i els oblits de guió, el que ella donava a la pantalla era "pols de diamant". Una de les metàfores més famoses del director per descriure el talent d'una Marilyn plena d'innocència i sensualitat a parts iguals, que no s'ha tornat a repetir en ningú més.

 

 

John Huston va emmarcar el principi i el final de la carrera de Marilyn. Si bé La jungla d'asfalt (1950) va ser el seu passaport a la fama, el director ja es va adonar que, encara que no digués res, l'espectador no podia deixar de mirar-la. Va tornar a dirigir-la a Vides rebels (The Misfits, 1961), la seva darrera pel·lícula acabada. Huston va captar la seva vulnerabilitat, decadència i la seva tristesa real. Amb guió del seu aleshores marit Arthur Miller, per a molts és considerada la seva millor interpretació. Marilyn es despulla emocionalment; aquí ja no hi ha personatge, hi ha una dona trencada. Una actuació crepuscular i descarnada que tanca l'era daurada de Hollywood.

 

 

L'Actors Studio i la lluita contra el sistema.

Marilyn Monroe va ser una de les primeres dones de Hollywood a plantar cara a la 20th Century Fox. Farta de ser una actriu encasellada i de la desigualtat salarial amb altres estrelles, va marxar a Nova York per estudiar a l'Actors Studio amb Lee Strasberg. Volia ser una "actriu seriosa" en una indústria que només la considerava com un objecte de desig. D'aquesta tensió interna se'n desprenien unes interpretacions sempre amb una capa de tristesa o fragilitat subjacent.

Marilyn no era una actriu tècnica en el sentit clàssic, però posseïa el que els directors anomenen "presència", una presència propera. Wilder deia que ella tenia un "instint infal·lible" per saber què funcionava en pantalla. Sabia utilitzar el seu cos de tal manera que cada gest estava calculat per captar l'atenció sense semblar forçat. La càmera l'estimava tant que, fins i tot quan s'equivocava, el resultat era bell.