Encara que ara el col·lectiu s'ha apropiat del personatge de Catherine Tramell (Sharon Stone) com a icona queer, el film va aixecar polseguera per com mostrava a una dona bisexual, catalogada com una assassina manipuladora que, al final, acaba redimida per un home (cis). Dècades després, es continua debatent si és una de les pel·lícules més misògines de tots els temps o, per contra, una gran paròdia de la misogínia masculina. Però en qualsevol cas, es tracta del film més important per definir l’arquetip de lesbiana o bisexual assassina. A la pel·lícula trobem gairebé tots els arquetips de lesbiana: la Catherine com a femme fatale subversiva; la Roxy, la seva amant, com a lesbiana frustrada i assassina en potència, i la Beth, la psicòloga, amb una sexualitat ambivalent i que podria resultar en la lesbiana patològica.

Arran d’un ritual satànic mal executat, la Jennifer, la noia més popular de l’Institut es converteix en una devora homes, en el sentit més literal del terme, i la seva millor amiga Needy serà l’única que es podrà enfrontar a ella… amb petó lèsbic inclòs, fent servir el clixé de la vampira lesbiana. Aquest és un film que es troba a mig camí entre el thriller de terror, la comèdia negra i el melodrama d’Institut, però que, amb un equip de guió i realització totalment femení, li dona la volta als tòpics i mostra les dones empoderades, encara que sigui per cometre assassinats.

Ally posa un anunci al diari per buscar companya de pis (amb les característiques del títol) i apareix la Hedy, amb la que de seguida hi ha una connexió. Malgrat que no era la intenció del director, l’inici de la seva relació, sembla la d’una relació romàntica que de mica en mica es convertirà en un film de terror, explotant la figura del dopplegänger, amb la Hedy volent suplantar l’Ally i personificant l’estereotip de la lesbiana patològica. Aquí trobem un desig de convertir-se en l’altra persona més que no pas desitjar tenir l’altra persona i que, segons algunes teories psicoanalítiques, és un desig d'identificació narcisista que es vincula a l’homosexualitat. A la pel·lícula, això es fonamenta en el trauma de la Hedy que va perdre la seva germana bessona i busca desesperadament trobar la seva meitat.

Dirigida per les germanes Wachowski, abans de fer la seva transició de gènere, aquesta pel·lícula, a diferència de la resta, ja mostrava una voluntat per recrear aquesta subjectivitat femenina i lèsbica. Aquesta subjectivitat és la de la Corky, una lladre professional que acaba de sortir de la presó i que sedueix la Violet, la xicota d’un mafiós i, plegades planegen robar-li dos milions de dòlars. Les Wachowski li donen la volta a l’heroi de les pel·lícules de cinema negre i el converteixen en una lesbiana butch. Una altra innovació de la pel·lícula és que ens mostra un final feliç on la parella de lesbianes no és castigada pel narrador.

Amb una trama complexa i plena d’inversemblants girs de guió, aquest thriller eròtic tan típic dels anys noranta, presenta les relacions sexuals lèsbiques com a fruit del desig i de la mirada masculina (voyeurisme clàssic), amb un lesbianisme impostat i poc real. Malgrat això, en una pel·lícula on sembla que els personatges masculins són els que dominen l’acció, la ‘guanyadora’ és una dona, malgrat que la clau del seu èxit és la seva manca d’escrúpols i la seva capacitat de manipulació. En qualsevol cas, aquestes pel·lícules que poden tenir una doble lectura misògina i feminista al mateix temps, resulten innovadores a l’època en incloure imatges explícitament lèsbiques a la pantalla i per l’eliminació de la destrucció o càstig final de la femme fatale.

No mirarem de resumir l’argument d’aquesta pel·lícula perquè ens costaria un recorregut sencer, però si comentarem com Lynch fa servir gairebé tots els arquetips de lesbiana cinematogràfica, com la femme fatale o la vampira. Mullholland Drive es pot considerar com la història d’una relació lèsbica frustrada i tot i mostrar la visió d’un home heterosexual (Lynch), la cinta mostra una subjectivitat femenina no habitual al cinema mainstream. Malgrat això, tornem a tenir una història d’amor lèsbic no correspost, on la gelosia porta a la lesbiana frustrada a la violència.

La Catherine sospita que el seu marit li és infidel i contracta una prostituta perquè el sedueixi i confirmar la seva teoria. Chloe, la prostituta, queda fascinada per la Catherine i decideix inventar-se les cites i explicar-li amb tot de detalls morbosos, cosa que excita la Catherine que acaba sent seduïda per la Chloe. En aquesta pel·lícula, l’escena lèsbica desencadena la violència en la lesbiana psicópata o patològica, que fins ara encarnava a la lesbiana femme fatale, i el fatal desenllaç. Així i tot, la relació entre les dues s’ha establert en funció de l’home, el marit de la Catherine i la Chloe acaba convertida en la seductora perillosa que altera l’ordre familiar i ha de ser castigada.

Basada en una història real, ens parla de la intensa relació que sorgeix entre dues adolescents, la Pauline i la Juliet, a la Nova Zelanda als anys '50. Les noies comparteixen un món imaginari ple de fantasia on es refugien i aïllen de la resta del món. Davant la sospita que la relació no fos només d'amistat (l'homosexualitat encara estava penada al país), els familiars separen les dues noies que, desesperades per poder estar juntes, acaben cometent un assassinat. La pel·lícula mostra en part un lesbianisme perillós i patològic, però al mateix temps, tracta amb delicadesa el desig lèsbic i l'enamorament de les dues noies, una cosa inaudita al cinema comercial dels anys noranta. La violència que exerceixen les noies és una resposta a una situació insuportable, no pas quelcom intrínsec a la seva personalitat. Com a curiositat, les protagonistes reals d'aquesta història, van estar cinc anys privades de llibertat i, en recuperar-la, la Juliet va canviar de nom i es va convertir en Anne Perry, coneguda escriptora de novel·les de detectius i misteri. 

Basada en la història real d’Aileen Wuornos, que va assassinar a set homes que havien abusat o intentat abusar d’ella mentre exercia la prostitució als anys ‘90, aquí el seu lesbianisme serveix per augmentar aquesta sensació de ser un ésser monstruós i antinatural (les dones no són violentes). Considerada la primera assassina en sèrie, el seu historial familiar d’abusos o declarar que havia actuat en defensa pròpia, no van servir per atenuar la seva condemna. A la pel·lícula es presenta el personatge de manera ‘positiva’ i genera una empatia no molt comú a un film sobre assassins. La relació romàntica amb la Selby es narra d’una manera relativament convencional però l’inici d’aquesta (i la violació) donen el tret de sortida als assassinats de l’Aileen. L’amor cap a una altra dona la motiva per començar la seva rebel·lió contra els homes.

Miriam Blaylock col·lecciona no sols art del Renaixement i penjolls de l'Antic Egipte sinó, sobretot, amants i ànimes. Moderna i elegant, Miriam (Catherine Deneuve) és una vampira intemporal resident a Manhattan que veu que el seu darrer amant, en John (David Bowie), està envellint i decideix substituir-lo per la doctora que porta el seu cas, la Sarah (Susan Sarandon), que, eventualment, usurparà el tro de la Miriam i ocuparà el seu lloc com vampira seductora i col·leccionista d’amants. El film li dona la volta a la figura de la vampira lesbiana sense sentiments que, normalment acaba destruïda pel patriarcat, i presenta una dona com a subjecte del desig, no se la cosifica ni se la demonitza i, malgrat ser castigada, no ho fa de la manera clàssica. Fins i tot mostra tenir sentiments.