Peter Brook
Peter Brook, mestre de l’espai buit i l’emoció
L'estiu de 2022 ens deixava Peter Brook (Londres,1925 – París, 2022), un dels grans directors i renovadors del teatre del segle XX. Vinculat a l’escena catalana, el mestre anglès va fer de la dramatúrgia una forma de vida, fins al punt de definir el teatre com una acció reveladora, “un microscopi per observar la vida”.
Llegendari, innovador i influenciador, Brook va sacsejar el teatre contemporani a través d’un teatre senzill i minimalista, ple de poesia i lluny de qualsevol artifici que pogués impedir la vitalitat i l’essència del text. Un geni, guanyador de dos Premis Tony (1966, 1971) i del Premi Princesa d’Astúries de les Arts (2019), que volem recordar a través d’algunes pinzellades de la seva trajectòria artística per ressaltar la rellevància de la seva figura.
Shakespeare, l’origen de tot plegat
Nascut a Londres el 1925, el primer contacte escènic que tingué amb el dramaturg de Straford-upon-Avon, William Shakespeare (1564 – 1616) fou l’any 1945 amb la direcció de l’obra “El rei Joan”, una experiència que anys més tard va consolidar amb la direcció de la Royal Shakespeare Company (RSC) i la direcció de “Titus Andrònic” (1955), un muntatge que va marcar una abans i després en la seva carrera, i també en la història escènica contemporània.
Amant i renovador de l’univers shakespearià, el qual considerava com l’artista infinit per les seves múltiples interpretacions, ningú com ell va rellegir de nou clàssics de la talla de “Hamlet”, “El somni d’una nit d’estiu” o “La Tempesta”, últim espectacle que va presentar a Catalunya, concretament al Festival Grec, l’any 2021.
L’experimentació com a base de la revolució
Seguidor del dramaturg alemany, Bertolt Brecht, i dels directors teatrals Vsévolod Meyerhold i Jerzy Grotowski, els quals van inspirar a Brook en la recerca d’un nou teatre experimental basat en el compromís estètic i social lluny de tot artificialismes, la consolidació dels seus plantejaments vingueren a partir de la dècada dels 70. Època en què després de sacsejar l’encarcarada escena britànica, es trasllada a París per crear el Centre Internacional d’Investigació Teatral (CIRT), on treballa amb artistes internacionals i actua en zones perifèriques o barris marginats amb la voluntat de trobar una connexió nova entre el públic i la interpretació. Tres anys més tard, el 1974, amb el desig de trobar un espai per consagrar la sintonia entre el públic i els actors, ensopega amb el Théâtre des Bouffes du Nord. Un teatre que feia vint-i-dos anys que estava cremat i completament ruïnós al barri parisenc de La Chapelle, on va treballar més de quaranta anys esdevenint una de les sales europees amb major projecció artística, i la base de la seva revolució escènica.
Més enllà de l’art teatral
A part del teatre, Peter Brook va consagrar la seva trajectòria en dues disciplines artístiques més, el cinema i l’òpera. Durant la dècada de 1940 i 1950, va canalitzar la seva carrera al gènere operístic, fins al punt d’assumir l’any 1947 la direcció de la Royal Opera House Covent Garden de Londres. D’aquesta etapa destaquen els muntatges “Boris Godunov”, “La Bohème” o “Salome”, aquest darrer espectacle amb el disseny i vestuari de Salvador Dalí. Al cinema va dirigir actors i actrius de la talla de Laurence Olivier, Jean-Paul Belmondo, Jeanne Moreau, Jeremy Irons, etc. sobresortint l’adaptació cinematogràfica d’”El senyor de les mosques” (1963), la novel·la de William Golding, i també, “Moderato cantabile” (1960), amb guió de Marguerite Duras i film en què Jeanne Moreau va guanyar el Premi a la millor actriu al Festival de Cannes.
L’espai buit, el seu llegat
Sens dubte, si hi ha un text que el dia d’avui és tot un manual de referència en l’àmbit de les arts escèniques, aquest és “El espacio vacío”. Publicat l’any 1968, l’assaig és el text icònic de Peter Brook, en el qual sota la premissa de “netejar, netejar, netejar…”, evoca tota una lliçó magistral de com el mestre anglès entenia un espectacle. El seu teatre pràcticament nu, sense mecanismes tècnics ni decoracions excèntriques, es basava en la màgia d’aquest buit i la comunió dels espectadors amb els actors, factors mínims i essencials perquè l’escenari comencés a vibrar.
L’empremta del geni a Catalunya
El director britànic va tenir una relació exitosa i d’estima amb Catalunya. L’inici d’aquesta amistat va ser el 1983 quan fruit de la representació de “Carmen” a Barcelona escollí un vell magatzem de Montjuïc per dur a terme el seu muntatge, emplaçament futur del Mercat de les Flors. Una anècdota que anys després amb la inauguració oficial de l’equipament cultural van voler agrair amb la projecció del seu “Mahabharata”, com a espectacle inaugural.
Tanmateix, va ser un seguidor fidel del Festival Temporada Alta de Girona i del Festival Grec, aquest darrer amb un significat especial per ser l’última vegada que vam poder gaudir de la seva presència en terres catalanes amb l’obra La Tempesta (2021) . Un comiat on sonen alguns dels versos més bells del seu estimat Shakespeare, útils per acomiadar una figura central del teatre del s. XX, com Peter Brook.
