Jordi Prat i Coll (Girona, 17-10-1975) és una de les figures de l’àmbit teatral que s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica i del gran públic tant aquí com a fora de Catalunya.

Llicenciat en comunicació audiovisual, a la Universitat Pompeu Fabra, l’any 1998, ben aviat es decantà pels estudis de direcció escènica i de dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, on acabà obtenint el Premi extraordinari l’any 2002.

S’inicià en l’àmbit professional al costat de Lluís Pasqual, com a assistent de direcció amb l’obra "L’hort dels cirerers", d’A. P. Txèkhov, al Teatre Lliure de Barcelona (1999), però la seva carrera es consolidà amb els espectacles "Edipo XXI" i "Mariana Pineda", amb Sara Baras al capdavant, l’any 2002. Des d’aleshores, la seva trajectòria ha estat imparable, a més d’esdevenir polièdrica, ja que Jordi Prat ha combinat la seva tasca pedagògica amb la faceta de dramaturg, de director i de traductor en l’àmbit de les Arts escèniques.

Com a pedagog, ha impartit nombrosos tallers i diversos seminaris per a actors així com cursos intensius d’especialització en direcció escènica o d’interpretació arreu del territori (Eòlia, Aules, Col·legi del Teatre) i ha exercit de docent d’escriptura dramàtica en sales i institucions de prestigi (Obrador Sala Beckett, Institut del Teatre).

El bagatge assolit és ingent, cosa que es reflecteix en la seva obra, força prolífica, fruit de les seves inquietuds personals i d’un tarannà infatigable, que l’ha conduït a deixar la seva empremta en nombroses entitats i institucions de prestigi relacionades amb l’Art Dramàtic arreu de Catalunya.

Des del curs 2015-2016, exerceix de professor al departament de Dramatúrgia, escenificació i coreografia de l’Institut del Teatre.

Aquest creador teatral ha construït una trajectòria sòlida i diversa com a dramaturg i director alhora, amb produccions que abracen diferents formats i registres escènics. Entre les seves obres més destacades cal mencionar “Carrer Hospital amb St. Jeroni” (2001), presentada al Sitges Teatre Internacional, i “Nyac-Nyam! Tres i la Lluna” (2001), estrenada al Teatre la Planeta de Girona. Posteriorment, títols com “Obra vista” (2005) i “M’he llegit” (2007) van consolidar el seu llenguatge escènic personal. Altres peces teatrals rellevants són “La festa” (2009) i “Gossos de porcellana” (2009), així com les seves propostes infantils “El fil del mite i Amors mitològics” (2010). En els anys següents, continua explorant nous camins amb “Mon Brel” (2011), “De quan somiava” (2013), “Com arribar a casa” (2015), “Rèquiem for Evita” (2018), “M’hauríeu de pagar” (2020), “Guillermotta” (2021) i “Fàtima” (2022) i “For Evita. Una astracanada musical” (2023).

Com a director teatral destaca per la seva versatilitat i profunditat escènica. Al llarg de la seva trajectòria, ha destacat en  muntatges que mostren la seva evolució artística. Ha dirigit des de textos clàssics i contemporanis fins a òperes, sempre amb una estètica refinada, una lectura crítica del món i una gran exigència interpretativa Des del seu primer treball “El público” de Federico García Lorca (2002) fins a la maduresa de ”L’aranya (2025)” —passant per “Els amants de Lilith” (2007), “A porta tancada” (2010), “Quartett” (2011), “La fortuna de Sílvia” (2016), “Après moi, le déluge” (2017), “Els Jocs Florals de Canprosa” (2018) o “Els criminals” (2024)— les seves produccions combinen rigor textual, bellesa visual i una reflexió profunda sobre la societat i la condició humana.

Una curiositat sobre la seva obra

Si romaneu atents als diàlegs que van entreteixint els personatges en l’obra d’aquest autor, potser sereu capaços de reconèixer algunes frases que poden resultar-vos familiars per haver-les llegit o sentit en obres d’altres autors. I és que a Jordi Prat i Coll li encanta encarar l’espectador amb el joc de la intertextualitat.

Ell mateix ho va fer palès en el seu moment: “La meva destresa com a dramaturg ha consistit a fer que aquestes frases les pronunciessin els personatges, com si fossin seves. Quan escric, m’encanta fer aquesta mena de coses: inserir un tros de La vaca cega, de La lluna, la pruna, algun vers camuflat de la Maria Mercè Marçal… Intento no posar cites massa conegudes, no poso el ser o no ser. Són textos potser més prosaics, que em connecten amb la meva cultura, i si algú ho rellegeix i s’hi fixa doncs molt bé.” (Extret de l’entrevista feta per Oriol Puig Taulé: Jordi Prat i Coll: “Fins que un no viu, la veu no ve” (Núvol, Escenes-L’apuntador, 20/9/2022).

La confessió escènica de Prat i Coll

Pinçaments d'un home de teatre. Entre l’aforisme, el dietari i la confessió, l’autor ens obre les portes del seu univers creatiu amb una honestedat desarmant. Entre anècdotes, reflexions i petites veritats que pessiguen, Prat i Coll comparteix la seva mirada sobre l’art, la direcció, el compromís humà i la vida amb molta sinceritat. No és només un llibre per als qui estimen el teatre, sinó per a qualsevol persona que busqui entendre els mecanismes del joc, del dubte i de la sensibilitat humana. Llegir-lo és com conversar amb algú que parla des del cor, amb tendresa i lucidesa, i que recorda que la creació —com la vida— neix del compromís i de la curiositat.