Els Jocs Olímpics moderns han incorporat molts símbols que els fan únics i que es van repetint a les diferents edicions. En molts casos són homenatges a l'Antiga Grècia. Potser el més conegut és el de les anelles olímpiques. Però hi ha molts més com poden ser la bandera olímpica, l'himne olímpic, el jurament hipocràtic, la cerimònia olímpica o les mascotes (apareixen l'any 1968 i actualment s'han consolidat com a producte de marxandatge).

Altres símbol molt important que entra en joc molt abans de començar les proves esportives és la flama olímpica. Uns quants mesos abans de començar les proves esportives s'encen la torxa de manera natural a l'antiga Grècia (Olímpia) . Aquest acte dona pas a un recorregut el més internacional possible que es realitza per relleus, fins a fer l'últim tram al país organitzador dels Jocs Olímpics. El dia de la cerimònia inaugural arribarà a l'estadi olímpic i en un moment de màxima solemnitat s'encendrà el peveter olímpic. Només s'apagarà quan finalitzin els jocs.

Clica aquí si vols saber on és ara la torxa

De què estan fetes les medalles?

Les recompenses pels guanyadors també són molt representatives del moviment olímpic. Es tracta de  les medalles d'or, plata i bronze, que corresponen al primer, segon i tercer llocs finals que pugen al podi i el diploma olímpic que es dona als finalistes, entre els llocs quart i el vuit. Als Jocs Olímpics de l'antiguitat la recompensa pels guanyadors era una fulla de llaurer.

Hi ha medalles i medalles... Moments èpics de l’esport, esclats d’alegria, finals memorables, adrenalina incontestable. I sempre, sempre, la creu. Perquè les medalles d’or van sempre acompanyades de segones posicions, aquelles esportistes que “han perdut”. Que han lluitat fins al final, eliminatòria rere eliminatòria i que, arribat el gran moment de la final, no han guanyat.
Una d’aquestes medalles de plata que sempre quedaran en la memòria dels aficionats a l’esport és la que va obtenir la selecció espanyola de waterpolo als Jocs Olímpics de Barcelona’92.
Manel Estiarte, Jordi Sans, Jesús Rollán, Dani Ballart... un total de 13 homes que volien guanyar. Ho volien molt! Perquè era Barcelona. Eren els Jocs de “casa”. Però no va poder ser.
La final, contra la selecció italiana, és un dels partits més llargs i emocionants de la història del Waterpolo. Van caldre fins a tres pròrrogues!
Aquella medalla de plata va ser, amb tot, el punt de partida d’una sèrie d’èxits espectaculars per a la selecció espanyola de Waterpolo, que va culminar amb la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta’96.

Però... què van penjar-se en realitat al coll els jugadors d’aquella selecció quan van enfilar-se al punt més alt del podi?