Celebrem el centenari del naixement de Carmen Martín Gaite, una de les autores més rellevants i vigents de la cultura espanyola contemporània. Nascuda a Salamanca el 8 de desembre del 1925 va ser una autora molt prolífica. A banda de la desena de novel·les que va publicar, ens va regalar un valuós llegat de poemes, relats, assajos, teatre, collages, traduccions (Virginia Woolf, Natalia Ginzburg, Jane Eyre, Italo Svevo, etc.), conferències i col·laboracions televisives.

Va viure la guerra de petita i es va fer adulta desenvolupant la seva carrera literària en plena dictadura, encara que la seva vida no sembla tan lluny del segle XXI. La seva visió és completament actual: té una mirada plenament contemporània, propera a lectores i lectors i connectada al feminisme.

Va estudiar Filologia Romànica a la seva ciutat natal (Anaya) i va tenir de companys d’estudi a Ignacio Aldecoa i Agustín García Calvo, amistats que la van acompanyar sempre. Aldecoa la introdueix al seu grup d’amics que conformaria la “Generación de Psotguerra” o “Generación de 1955”: Alfonso Sastre, Fernández Santos i sobretot, Sánchez Ferlosio, amb qui es casa el 1955. Tenen dos fills que malauradament moren: el fill al cap de pocs mesos de néixer i la filla abans d’arribar als trenta anys. Aquestes sotragades van marcar profundament la vida personal i literària de l’autora.

Amb l’escriptura va trobar una via per subvertir les restriccions, emprant sovint els gèneres i les convencions literàries per apropar-se a qüestions relacionades amb la identitat, la llibertat i la repressió. L’estil es caracteritza per ser introspectiu, sovint melancòlic, amb una prosa elegant i precisa on destaquen tant els diàlegs com les descripcions psicològiques. Narrativament, va ser molt innovadora, va emprar sovint el simbolisme i la metaficció.

La seva primera obra, El balneario (1955), va rebre el premi Café Gijón, però és la novel·la Entre visillos (1957) la que la consolida com a novel·lista guanyant el Premi Nadal i considerant-se posteriorment una de les novel·les més importants de la literatura espanyola contemporània. L’obra ens ofereix una crítica a la claustrofòbica vida a les províncies espanyoles de la postguerra i ens ensenya la frustració de les dones joves que vivien atrapades entre les expectatives socials i el seu desig de llibertat.

Després d’escriure diverses obres de teatre, com A palo seco (1957) o La hermana pequeña (1959), continua amb la narrativa amb Las ataduras (1960), Ritmo lento (1963) i Retahílas (1974), entre d’altres novel·les. Es doctora el 1972 presentant la seva tesi Usos amorosos del XVIII en España. En 1976 recopila la seva poesia a A rachas i dos anys després ho fa amb els seus relats a Cuentos completos.

D’altres obres a destacar són El cuarto de atrás (1978), novel·la que alterna realitat i fantasia que va ser molt aclamada per la seva originalitat i la seva profunda introspecció sobre la naturalesa de l’escriptura i de la identitat.

Martín Gaite va ser la primera dona a rebre un Premio Nacional de Literatura, amb El cuarto de atrás, guardó que va tornar a guanyar el 1994 pel conjunt de la seva obra. Van ser molts els premis.

Caperucita en Manhattan (1990), és un dels títols més estimats pels seus lectors, connectant amb tota una generació. És una del conte de Perrault i és un clar exemple del poder de la ficció com a espai segur i com a refugi de l’adversitat.

Cielo nocturno (1994) explora la vida de dues dones de diferents generacions entrellaçant històries a través de l’amistat i la memòria, és una altra obra on destaca la capacitat de capturar les complexitats de l’experiència femenina i les seves lluites internes.

Amb la seva excel·lent obra, Carmen Martín Gaite ens convida a gaudir de la seva gran habilitat en l’art de fer literatura de la vida i vida de la literatura.