Antonio Machado és un dels grans referents de la poesia espanyola. Nascut a Sevilla, al Palacio de las Dueñas, el juliol de l‘any 1875, pertany a una família de classe mitjana il·lustrada amb arrels liberals. Desenvolupa la seva carrera literària com a poeta i dramaturg, però la seva obra va molt més enllà de l’escriptura: pensador, assagista i membre destacat de la Generació del 98 (intel·lectuals que intentaven entendre i regenerar Espanya després del desastre colonial del 1898).

Als vuit anys es trasllada amb la família a Madrid, però la llum, els patis i les veus sevillanes queden sempre gravades al seu imaginari poètic.

Estudia a la Institución Libre de Enseñanza, una escola progressista, laica i austera, fet que marca el seu pensament crític i obert.  L’humanisme liberal i reformista impregna tota la seva carrera.

Comença a interessar-se per la literatura i la filosofia. Viatja per Europa, sovint a París, on coneix a Rubén Darío i amb ell, les tendències literàries de l’època, com el simbolisme francès. El 1907 obté la càtedra de Francès a Sòria i publica el seu primer recull de poemes important, Soledades, galerías y otros poemas, que rep elogis de la crítica i el situa com a escriptor emergent del panorama literari espanyol. 

El seu llenguatge clar, sobri i alhora emocional, lluny de la grandiloqüència, el fa un poeta proper sense perdre profunditat. És un defensor absolut de l’autenticitat, de lo popular i del valor de l’experiència envers la rigidesa del dogma. 

La seva poesia rep la influència clara del romanticisme i el modernisme, però també del simbolisme intimista francès i, sobretot de Verlaine. També de la lectura de Bécquer i Rubén Darío. Malgrat tot, la seva experiència vital i la seva personalitat marquen el to nostàlgic i suaument malenconiós de la seva escriptura.

La seva obra més reconeguda i consolidada és Campos de Castilla en el que retrata els paisatges castellans i reflexiona sobre l’essència d’Espanya, la seva història, els problemes socials i polítics i la relació entre l’individu i la natura. La seva escriptura es va tornant cada vegada més compromesa, més ètica i reflexiva. 

La idea de la vida com un camí que es va fent és central a l’univers de Machado i quasi tota la seva poètica és una evocació de moments que han suposat revelacions (somnis, records, o paisatges carregats de sentits al·lusius)

La mort de la seva jove esposa, Leonor Izquierdo va tenir un profund impacte en la seva obra: emfatitza la seva melancolia introspectiva i afegeix una destacada recerca de transcendència. L’autor es trasllada a Baeza, Andalusia, retrobant així la seva terra natal en un moment vital d’abatiment absolut. El 1917 publica una antologia de la seva obra poètica i la primera edició de les seves Poesías completas.

El 1919 obté plaça a l’institut de Segòvia i comença a participar en la Universidad Popular, que té com a objectiu l’extensió de la cultura a les classes més populars. Durant aquests anys s’aparta de la poesia i escriu sobretot crítica literària i assaig.

El 1924 publica el recull Nuevas canciones i és en aquesta època quan comença a escriure teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel.

En 1927, ingressa en la Real Academia Española i un any després coneix a la poetessa Pilar de Valderrama, la "Guiomar" dels seus poemes, amb la que mantindrà relacions secretes durant anys, fins a l’inici de la Guerra Civil.

Durant els anys de la guerra, Machado participa en les publicacions republicanes i fa campanya literària, no pamfletària, a publicacions com Hora de España o El Sol. Escriu poemes carregats de dolor i desesperança, com els recollits a La guerra i La Tierra de Alvargonzález i també cròniques d’ “un pais desgarrado”.

Va morir havent fugit a l'exili, a Colliure, després de la derrota del bàndol republicà.

L’herència literària d’Antonio Machado es percep especialment a autors com Leopoldo Panero, Luis Rosales, José Hierro, Gabriel Celaya o Blas de Otero, entre molts altres. Fins i tot, durant les dècades dels 80 i 90, en la poètica d’alguns escriptors com Andrés Trapiello, José Mateos i especialment Luis García Montero que recuperen aspectes de la seva mirada.