Barcelona 1893. La ciutat viu sota un clima d'agitació social i la violència anarquista es fa patent amb un atemptat amb bombes al Liceu. El baró Castellfollit, una de les persones més poderoses i influents de la capital catalana, però també odiades, decideix viatjar a Madrid amb la finalitat de buscar suports per a un cop d'estat que restableixi l'ordre. La trama gira entorn a l'intent d'assassinat del baró per part dels anarquistes i barreja personatges de ficció i reals, com el pintor Ramón Casas.
L'ambientació de la Barcelona de finals del XIX, és exquisida i els seus diàlegs i humor són molt fins.
Jorge Navarro Pérez va néixer el 1962 a Castelldefels, on exerceix com a professor en un institut de secundària. Llicenciat en Geografia e Història, els seus relats han aparegut a diverses antologies. Aquest ha esta la seva opera prima en el món de la novel·la.

[Tornar al prestatge Novel·la]

Wilbur Whaterley arriba al món en unes circumstàncies extraordinàries a Dunwich, poble solitari i allunyat de tot arreu, de la zona nord de Massachusetts. El nen creix desmesuradament i té afició per activitats estranyes, com ara anar a la recerca del Necronomicón. Anota tots els resultat de la investigació en un diari, escrit amb un alfabet desconegut on també fa referències a Yogsothoth. Fins que un dia el troben mort tot just quan havia trobat el llibre desitjat. Un bibliotecari, Armitage i dos científics, Rice i Morgan, hauran d'investigar el misteri entorn dels fets que ocorren.

H. P. Lovecraft (Providence, Rhode Island, 1890- Providence, Rhode Island 1937) és clàssic de la ciència ficció, fantasia i terror. Durant la seva vida va publicar molts dels seus relats en la revista Weird Tales i fins la seva mort, no es van publicar compilar i publicar les seves obres. Complementen aquest exemplar del Horror de Dunwich les il·lustracions de Santiago Caruso.
 

[Tornar al prestatge Novel·la]

Sorprèn a molts lectors que a aquesta novel·la se li atribueixi l'etiqueta de ciència ficció malgrat no presentar innovacions tecnològiques i sí elements de canvi social que justifiquen el gènere.

Margaret Atwood s'imagina quins tipus de valors es formarien en una societat on la major part de les dones ha perdut la seva fertilitat arran d'una guerra nuclear. I on només un petit grup —segregat i sense cap dret sobre els fills biològics— té encara aquesta funció reproductora. En aquest sentit, la protagonista de la novel·la perd el seu nom, o dit d'una altra manera se la desposseeix d'aquest, i passa a ser anomenada Defred (De + Fred; nom del comandant al qual serveix).

Una exploració, en part, d'una obra anterior: "Primavera silenciosa" de Rachel Carson. Tot i que la novel·la d'Atwood també exhala temes debatuts pel moviment feminista dels anys 70 i principi dels 80 en els que l'autora va participar activament, com per exemple la sexualitat de la dona.

En definitiva una obra distòpica on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal. Obres com "1984" de George Orwell, "Fahrenheit 451" de Ray Bradbury o "La carretera" de Cormac MacCarthy són també un clar exemple.

Una curiositat

[Tornar al prestatge Novel·la]

Ambientada als EE.UU dels gàngsters i del crim organitzat, Muerte entre las flores ha esdevingut un magnífic exponent del gènere negre cinematogràfic i una de les pel·lícules més representatives de la filmografia dels germans Coen, Joel (Minessota, 1954) i Ethan (Minessota, 1957), alhora guionistes, directors i productors.
Sota la influència de les novel·les Collita roja i La clau de vidre de Dashiell Hammett, escriptor admirat pels Coen, a Muerte entre las flores trobareu tots els motius propis del millor cinema negre i d'intriga com són l'acció en un espai indeterminat, els personatges arquetípics identificats amb el tot poderós gàngster, amb l'antiheroi i els ajudants superbs, sense oblidar-nos de la femme fatale, i les pallisses a cor obert. Però també trobareu d'altes més simbòlics com els barrets enlairats, les llargues i fosques gavardines, les apostes il·legals, les nits acompanyades de whisky, fum…

Tanmateix a Muerte entre las flores, a banda de les característiques del cinema negre, els Coen ens mostren diverses constants comunes a les seves pel·ícules, ja sigui la necessitat de mostrar la part cruel de la societat o les misèries humanes, servint-se per moments de l'humor negre i la sàtira, creant així escenes que voregen l'absurd, on tant la música com els primers plans en silenci guanyen rellevància.
Amb aquestes premisses, a Muerte entre las flores veureu com en Leo, un benèvol gàngster irlandès que té controlada tota una ciutat nord-americana amb el suport d'en Tom, la seva ma dreta i assessor, lluiten per no caure sota el domini d'un ambiciós i sense escrúpols mafiós italià, en Johnny Casper. Molt intel·ligentment en Tom intentarà canviar tot per a que al final res canviï, però es veu immers en un conflicte amb el seu cap Leo per l'amor de la mateixa dona. I hasta aquí puedo leer…

Recomanat per les Biblioteques de Barcelona. Bibarnabloc.

Genial, sensible, tendra, trista, alegre...son molts els adjectius que reflexen les diferents parts d'aquesta obra que es va alçar l'any passat amb el premi a la millor obra al festival internacional d'Angouleme. Un llibre que si s'obre no es deixa fins arribar al final. Una obra que remena emocions i sentiments sense pietat.

L'italià Manuele Fior ens descriu amb delicadesa la historia de Piero i Lucia, i de com es busquen l'un a l'altre al llarg de la seva vida, anteposant la seva passió per viatjar lligada a la seva feina. Encontres i desencontres, amors i desamors, però sobretot una passió que mai es donarà per vençuda.

Els dibuixos de l'autor, aiguades que deixen sense alé, son capaces de descriure els estats d'ànim més complexes, amb una paleta de colors diferent per a cada capítol, que el fa perfectament reconeixible.

Un dels llibres de l'any, sens dubte.

Web de l'autor

[Tornar al prestatge Còmics]

Segon disc del cantant i guitarrista James Morrison, amb una bona colla de cançons enganxoses i ben composades. Segons el mateix Morrison, compositor de les cançons, aquestes parlen de coses que ell sent de veritat, mentre que, per al qui les escolta, només són cançons, d'aquí el sentit del títol del disc.
Entre les col·laboracions d'altres músics en aquest nou disc de Morrison, destaca la veu de la cantant canadenca Nelly Furtado.
Destaquen, en aquest disc, la veu de Morrison, que és alguna cosa més que una veu d'un cantant de pop, les arrencades rockeres d'algunes cançons, i els arranjaments, molt ben fets.

Recomanat per la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt. Bloc de la biblioteca.

Decir que el gijonés residente actualmente en Barcelona, Javier Rodríguez, es uno de los
valores más sólidos del actual panorama de nuestra historieta, no supone un ejercicio de
desmedida perspicacia. En poco más de 10 años, Javi ha consolidado una carrera en el
campo del cómic que inició en nuestra (suya y mía) Asturias natal, escogiendo la autoedición como opción inicial.

En 1997 Javi comienza a publicar en la revista catalana El Víbora, y su
primer trabajo para dicha revista es una serie llamada Paraíso punk rock bar. Esta serie es
la que ahora recopila Dolmen en un tomo con una presentación impecable. La trayectoria
posterior de Javi Rodríguez es conocida por los aficionados a los buenos comics. Obras
como Love Gun, Comprobando la realidad, Wake Up, Miedo o Lolita Hr jalonan esa
trayectoria que, en realidad, no es de lo que hemos venido a hablar aquí y ahora: aunque si
quieren saber más sobre ella (además de otras cosas interesantes, como por ejemplo qué tal suena el grupo en el que toca la guitarra) echen un vistazo a su blog

De lo que hemos venido a hablar es de esta obra que ahora Dolmen recupera con buen tino.
Paraíso punk rock bar es una serie centrada en las relaciones entre gente joven, plasmadas
con una habilidad poco habitual en un autor al que por aquel entonces se le podía calificar de primerizo. Javi trabaja con personajes reales (no digo que sean personas que realmente
existen, sino que nos "suenan" reales, verídicas). Mediante las andanzas de las dos
protagonistas, Cris y Keku, que deciden montar juntas el bar que da nombre a la obra, Javi
reflexiona sobre diversas problemáticas que afectan a los jóvenes, sobre sus miedos y sus
modos, y lo hace además en dos niveles: desde el punto de vista individual y el colectivo.

Cierto es que la obra presenta algunos aspectos en los que queda patente esa condición de
primerizo de su autor - el apartado gráfico es donde más se nota, seguramente - más que
nada por la brillante evolución que Javi desarrollaría en el apartado visual de sus obras en
los años posteriores.

Un último elemento a destacar deriva de las particulares dinámicas de nuestro mercado de la historieta. El que se hayan tenido que esperar más de 10 años para que esta obra haya sido recopilada en libro es algo que, cuando menos, no deja de ser paradójico. Como anécdota cabe señalar que Paraíso punk rock bar sí que contó con una edición en libro, pero fue en Italia, donde fue editada en julio del 2000. Eso sí, los 10 años transcurridos han añadido una nueva dimensión a la obra, que no entraba dentro de sus valores intrínsecos cuando apareció inicialmente. Me refiero a que su lectura en este momento nos permitirá valorar si en la década transcurrida desde su realización han variado (y en caso afirmativo, si ha sido para bien o para mal) las circunstancias en que los jóvenes han de desarrollar su vida en nuestra sociedad; especialmente en lo que se refiere a las posibilidades del desarrollo de un proyecto vital o a la aceptación de lo distinto por parte de la mayoría.
 

Recomanat per la Biblioteca Tecla Sala. Cómic Tecla

Bel és la protagonista adolescent d'una novel·la juvenil de temàtica fantàstica i gòtica, una matinada, tornant a casa, s'adona que ha traspassat aquesta vida i ha quedat atrapada entre la vida i la mort.
L'Isma, el seu xicot, també pateix, mentre és atès de gravetat a l'hospital, i la Bel s'afanya a descobrir per què la seva vida ha fet aquest gir. N'hi ha força al·licients que se sumen al desenvolupament de la història, en primer lloc elements certament sinistres que provenen de la màgia negra, en segon lloc el seguiment d'un itinerari localitzat a la ciutat de Barcelona, i finalment la referència contínua a les cançons que han acompanyat l'autora durant la seva vida.

Care Santos, escriptora maresmenca (Mataró 1970) té la gràcia de connectar a la perfecció amb el seu públic, en part gràcies al bon ús de les noves eines de comunicació digitals, que complementen i enriqueixen la seva obra.

Recomanat per la Biblioteca Can Milans de Caldes d'Estrac. Bloc de la biblioteca

Michele Amitrano té nou anys i viu a Acqua Travese, un poblet diminut (i imaginari) del sud d'Itàlia on tot és pols, calor asfixiant i camps de blat que cremen, o fumegen si més no, sota el sol mediterrani. A Acqua Travese hi ha cases abandonades i adults sense feina, i famílies que es busquen la vida per anar tirant, i nens que corren pels camps en bicicleta somniant les seves aventures. Som a l'estiu de l'any 78, un dels més calorosos del segle; la veu que parla és la del nen protagonista, una veu amable i familiar, i tot sembla indicar que som a punt de llegir una d'aquelles històries neorrealistes que tan bé se'ls donen als nostres cossins italians.
Però no. De cop i volta, la tendra història estiuenca dels nens en bicicleta es converteix en una història també tendra i estiuenca, però de terror. De terror íntim i psicològic: del de veritat. D'aquell terror que neix de descobrir que les coses no són en absolut com tu et pensaves que eren. Que no coneixes a la gent a la que creies conèixer, i que allà fora, a l'altra banda dels teus ulls, succeeixen tota classe de coses impensables i terribles que mai no hauries pogut imaginar. En una de les seves excursions en bicicleta, Michele es fica en una casa abandonada i veu una cosa que mai no hauria hagut de veure; i de sobte tot canvia per a ell. Els seus pares, el seu poble, ell mateix: tot canvia. Michele té nou anys, i el conte d'estiu del principi del llibre s'ha convertit, irreparablement, en un conte de terror i de final de la infància i d'entrada involuntària en un món farcit de secrets i de responsabilitats.
Igual que els personatges que l'habiten, Jo no tinc por és una novel·la d'aparença senzilla que amaga un munt de coses al darrera. Escrita amb un estil ràpid i directe que s'escau a la perfecció amb la perspectiva infantil des de la qual està narrada, és una paràbola molt ben aconseguida sobre les desil·lusions del fer-se gran, sobre la pèrdua de la innocència i la complicitat imposada amb les parts fosques de la vida real. Una novel·la trista, molt maca i cent per cent recomanable.

Recomanat per la Biblioteca Ca n'Altimira de Cerdanyola del Vallès. Bloc espai de llibres   

Les prestigioses pianistes Katia i Marielle Làbeque van trobar en la cantaora Mayte Martín la intèrpret ideal per portar a terme un projecte llargament ambicionat: el d'acostar el so del piano clàssic a la música popular espanyola. El resultat fou un disc original i magníficament arranjat, on tenen cabuda adaptacions de Lorca i Rafael de León, peces de Paco de Lucía i Manuel de Falla i diversos temes pertanyents al repertori personal de l'artista.

[Tornar al prestatge Música]