En la cultura tradicional el rol de les dones ha estat molt marcat tant en la vida privada, tenir cura dels familiars i fer les tasques de la llar, com en l’àmbit laboral i social, és a dir les dones han desenvolupat, quasi majoritàriament, oficis destinats a la cura de les persones (mainaderes, dides, feines de la llar i serveis domèstics) o tasques associades al seu rol (filadores, modistes, brodadores, puntaires, floristes...). Tot i això la dona ha desenvolupat un paper poc reconegut en tasques del camp, la mar i la indústria.

Al nostre país l’Església Catòlica i certs sectors conservadors han tingut un pes importantíssim en un reforçament de la figura de la dona com a mare i esposa, la qual cosa es va accentuar durant el període franquista, que frenava les conquestes femenines del període republicà. Per això trobem que tant l’Estat, com la  Sección femenina de Falange i l’Església es van adjudicar el dret a controlar tant en la vida pública com la privada unes formes de masculinitat i feminitat que van suposar la radicalització del model domèstic.

De mica en mica, però, es van trencant els rols tradicionals, sobretot a partir del S. XX i després del Franquisme. Tanmateix, encara hi ha àmbits on el paper de les dones és secundari. Aquest és el cas de moltes festes en què, amb l’excusa de la tradició, la dona té un paper discret o directament se li veta l’entrada. N’és un exemple l’antiquíssim Misteri d’Elx, on l’escenificació i la interpretació dels cants es fa com a l’edat mitjana, quan les dones tenien prohibit de participar en representacions escèniques.

Cal no oblidar el paper poc conegut de les folkloristes en la recuperació i conservació del nostre patrimoni cultural.