Las uvas de la ira

Realisme social des de Hollywood Basada en una novel·la de John Steinbeck, Las uvas de la ira (The Grapes of Wrath, John Ford, 1940) fa un retrat de la penosa i empobrida vida dels camperols dels anys trenta als Estats Units i critica les dures condicions socials i laborals a les quals aquests s’enfrontaven diàriament. Tant la novel·la com la seva adaptació a la pantalla gran van ser obres molt polèmiques, perquè parlaven d’una realitat incòmoda que Hollywood intentava dissimular amb produccions tan exitoses com El mago de Oz (The Wizard of Oz, Victor Fleming, 1939) o Ninotchka (Ernst Lubitsch, 1939). Tot i això, Las uvas de la ira beu de la influència del realisme social, un nou corrent que s’estava desenvolupant a Europa, amb grans referents com Jean Renoir o Marcel Carné. Consisteix en la mera descripció de la realitat, sense floridures ni grans riqueses, i que mostra les classes més empobrides a través de personatges fràgils amb els quals l’espectador és capaç d’empatitzar. Aquests són precisament els ingredients inclosos en el film de Ford i que el converteixen en un referent cinematogràfic transgressor i demolidor en el seu moment i amb perdurabilitat fins als nostres dies. Las uvas de la ira no és una pel·lícula que es defineixi precisament per contenir gaires grandiloqüències audiovisuals. Més aviat, és un film senzill amb escenes i espais realment molt quotidians, però amb una narrativa visual, una fotografia delicada i un guió escrit molt acuradament i interpretat per un geni del cinema com va ser Henry Fonda.   El personatge principal, Tom Joad, arriba al seu poble natal després d’haver passat quatre anys a la presó per matar un home. Ho troba tot ben diferent: veu com moltes de les famílies del poble han hagut de marxar perquè les grans companyies els hi han pres les seves terres. La família Joad, formada per un gran nombre de personatges entranyables, està refugiada en una altra casa fins que també els fan fora. Aquest argument inicial té molt a veure amb la vida del director: fill d’immigrants irlandesos, la seva família també va haver de marxar de la seva granja natal a causa de les dificultats econòmiques i es va traslladar a Amèrica. Tot i que el film està basat en una novel·la, podríem considerar que es per aquest motiu que Ford va decidir adaptar-la a la pantalla gran, fent èmfasi en la relació maternal del protagonista. Retornant a l’argument principal, la família Joad decideix fer camí cap a Califòrnia amb la promesa que allà trobaran feina. Pel camí, coincideixen amb diferents personatges d’històries molt semblants. La temàtica dura i crítica a les condicions socials i laborals que les famílies i els treballadors afrontaven és potser el tret més important del film. En l’àmbit fotogràfic, la pel·lícula és en blanc i negre i Ford juga molt bé amb el contrast entre les llums i les obres per expressar, de manera molt imponent, les expressions facials i els sentiments d’inseguretat i por dels personatges. Els paisatges, molt ben seleccionats, doten el film d’una gran profunditat visual i simbòlica: els grans prats i la travessia desèrtica representen el llarg camí que han de recórrer les famílies que cerquen una vida millor. Tot i ser una pel·lícula que explica una història trista, el final conserva un bri d’esperança amarga quan el protagonista, després de colpejar a un home, decideix abandonar la seva família quan aquesta s’instal·la a un lloc tranquil i pacífic on poder viure. Las uvas de la ira representa una de les grans pel·lícules de l’època de la seva creació. I parla en nom de totes aquelles ànimes que, empobrides i desesperades, van haver d’exiliar-se de les seves terres natals per poder sobreviure. Ho fa d’una manera senzilla, però amb una narrativa visual molt potent, un guió brillant i uns plans molt ben cuidats. Crítica feta per Mireia Girbau Raja, de la biblioteca Can Pedrals (Granollers), en el marc del projecte Escriure de cinema. 

Que verde era mi valle

La crisi d’una mina, d’un poble, de tota una societat La pel·lícula ¡Que verde era mi valle! (How green was my valley, John Ford, 1941) ens trasllada a un poble miner de la Gal·les del segle XIX i ens explica la història de la família Morgan. Els Morgan són una família tradicional gal·lesa amb set fills (el pare i els cinc germans grans treballen a la mina de carbó), amb fortes conviccions religioses. El pare, Gwilym Morgan (interpretat per Donald Crisp, que va guanyar un Oscar al millor actor secundari), manté un rol d’autoritat i de respectabilitat davant els fills. Al seu costat, la mare, Beth Morgan (interpretada per Sara Allgord), és l’element aglutinador de la família. Malgrat que el treball a la mina de carbó és molt dur, se’ns presenta una família feliç. Aquesta imatge de societat tradicional i satisfeta, però, comença a tremolar quan la mina entra en crisi. Els propietaris de l’empresa explotadora comencen a abaixar els sous i els germans grans són acomiadats. Quan aquests plantegen enfrontar-se a l’empresa a través del sindicat de miners, el pare s’oposa. Tot trontolla, el pare perd la seva autoritat, i els fills grans marxen de casa i han d’emigrar a Amèrica. La mina es tanca i el poble s’enfonsa. Passa de ser una vall verda plena de prosperitat i felicitat a ser un poble ennegrit pel pols del carbó i la tristor. En aquesta situació, trobo molts paral·lelismes amb el meu poble, Cardona. A la dècada dels anys trenta del segle XX va establir-s’hi una explotació minera de potassa que va dur molta prosperitat econòmica i un augment progressiu de població (la localitat va arribar a tenir prop de 7.000 habitants als anys 60 i 70). L’empresa explotadora pren la decisió de tancar la mina el 1990, després de seixanta anys de feina, i el poble progressivament va perdent població i empenta econòmica. A l’actualitat, amb prou feines suma 4.500 habitants. En el cas de la pel·lícula, no només s’aborda la crisi d’una mina i d’un poble. Es tracta la crisi d’una manera d’entendre la vida i la societat, d’una idea de família forta i unida, on  l’autoritat del pare no es discuteix, on la mare té un paper essencial per tal de mantenir la unió entre tots els fills. I on la religió és un factor de referència. Tothom busca refugi i consol a l’església. Aquesta manera d’entendre la família, però, es va perdent. Els fills no solament s’enfronten a l’autoritat del pare, sinó que marxen de la casa familiar. Deixen la mina i marxen del poble. S’han de buscar la vida a un altre continent, a Amèrica. Al costat d’aquesta trama central, es desenvolupen altres trames complementàries. Una d’elles és la història d’amor impossible entre la filla dels Morgan (Angharad, interpretada per Maureen O’Hara) i el predicador (Mr. Gruffydd, interpretat per Walter Pidgeon), que no pot tenir un final feliç perquè els interessos socials s’anteposen a l´amor i l’Angharad es casa amb el fill dels propietaris de la mina. Curiosament, aquest vessant romàntic de la pel·lícula sembla que es va imposar en el moment de vendre el film entre el gran públic en la seva estrena, com podem veure al cartell que el publicitava. També és interessant el procés d’aprenentatge del fill petit dels Morgan (Huw, interpretat per Roddy McDowall). Quan ell té possibilitats d’estudiar i marxar del poble, decideix  continuar amb la tradició familiar i fer-se miner com fan la majoria dels nens del poble. Aquest personatge és utilitzat pel director com a narrador per situar les diferents trames del film. I ens mostra la seva trajectòria personal, des que era un nen i la vall era verda i plena de felicitat fins que és una persona adulta i ha de marxar d’un poble ennegrit i condemnat a desaparèixer. Tampoc falten els moments dramàtics, com els accidents a la mina que provoquen la mort del fill gran i, més tard, la del pare de família dels Morgan. O inclús l’accident que pateixen la mare i el germà petit enmig d’una tempesta i que té com a conseqüència que el nen hagi de passar molt de temps al llit. Tot està esquitxat amb petites dosis de comèdia. Per exemple, hi ha una escena en què el pare rep a casa seva l’amo de la mina tot descalç i atabalat. O quan dos veïns del poble es revengen del mestre que maltracta Huw Morgan a l’escola. Per últim es pot destacar que, malgrat que la pel·lícula està rodada en blanc i negre, els contrastos de llum que apareixen en diferents moments del seu desenvolupament són molts importants. Hi ha molta llum al principi, quan els personatges fan passejades pel camp, però molta foscor al final quan es produeixen els accidents  a la mina i la mort dels seus treballadors. En conclusió, ens trobem davant d´una gran pel·lícula que podem qualificar de melodrama i on s´entrecreuen diferents trames. Té al darrere la mà d’un gran director, John Ford. El resultat va guanyar cinc Oscars l’any 1942, per davant de la mítica Ciutadà Kane (Citizen Kane, Orson Welles, 1941).   Crítica feta per Agustin Fuentes Martinez, de la Biblioteca Marc de Cardona, en el marc del projecte Escriure de cinema

La taberna del irlandés

La taberna del irlandés (Donovan’s Reef; John Ford, 1963) El paradís o trobar un lloc al món “Vet aquí que una vegada hi havia una terra acollidora, una gent bona i generosa i tres amics que van trobar un racó de món o, més ben dit, un escull (reef) on agafar-se i refer la vida...”. Aquesta podria ser, per a mi, una manera d'anunciar la projecció de La taberna del irlandés (Donovan’s Reef; John Ford, 1963). Aquesta pel·lícula, ambientada a una illa de la Polinèsia francesa (el rodatge, però, va tenir lloc a Hawaii), explica la vida quotidiana de tres amics, antics companys a la guerra, instal·lats en un indret del planeta on se senten còmodes i lluny de la societat americana que no els va voler acollir quan va finalitzar la II Guerra Mundial. Tota una declaració d'intencions que John Ford relata en forma de comèdia. Previsible i estereotipada la major part del temps, amb un final que endevinem i amb personatges sense sorpreses, ens acaba atrapant la seva part divertida, tendra, i també la crítica que fa de l'arrogància, de la falta d'empatia del racisme i de les injustícies que aquest comporta. Els tres personatges protagonistes tenen caràcters molt diferents. Units per l'amistat, han trobat enmig del Pacífic el seu lloc al món, la seva llar. Michael Patrick Guns Donovan (John Wayne, sempre marcant estil) està ben establert i és propietari d'una petita flota naviliera i de la taverna que dona títol a la pel·lícula. Thomas Aloysius Beats Gylhooley (Lee Marvin, esplèndid) treballa com a mariner i viu en una adolescència permanent. El Dr. William Dedham (un correcte Jack Warden) és allò que avui definiríem com una persona solidària i dedicada a ajudar els altres. Tots tres són l'eix al voltant del qual gira la pel·lícula. L'arribada d'una dama vanitosa (Elisabeth Allen, molt en el paper de nena de bona família) que busca el seu pare de moral qüestionable ve a destorbar la tranquil·litat a l'illa, fins aleshores caracteritzada per una vida social intranscendent.     El film és considerat una obra menor en el conjunt de la filmografia de Ford. Tot i que va ser rodada al final de la seva trajectòria com a director, conserva les maneres d'un talent prou reconegut. Duen el seu segell les escenes de baralles coreografiades amb precisió, la manera de presentar la vida quotidiana de l'illa (tan senzilla i plena de vida al mateix temps), el dramatisme amb què explica la història, el punt d'ingenuïtat i delicadesa de les escenes amb els nens i la forta personalitat que aporten els personatges. Al llarg de la cinta, Ford ens ofereix un mostrari personal dels seus valors essencials: l'amistat, la família, la generositat... Això sí, ho fa amb aquell punt de paternalisme que correspon a una persona de caràcter conservador, encara que no manquin la ironia i la sensibilitat. Un bon exemple d'aquesta ironia el trobem en el personatge del governador francès de l'illa (Marquis André de Lage, interpretat de manera molt elegant per César Romero), que suposa un atac directe al colonialisme en un moment històric de profunds canvis polítics al món en aquest i en altres àmbits. I val a dir que l’edifici de l’església de la pel·lícula, amb un sostre ple de gotelleres, i el capellà (entranyable, Marcel Dalio) que somia d'arreglar-la formen un tàndem dramàtic d'una gran emotivitat. Els papers de les dones (molt divertida, Dorothy Lamour) en el món paradisíac d'aquest film de Ford respiren un masclisme sense embuts, embolcallat amb gràcia elegant i amb whisky (l'ascendència irlandesa del director es deixa veure en molts dels seus treballs). Potser ara disculparem al mestre aquests i altres paternalismes, potser el podem deixar seure amb nosaltres al sofà de casa per gaudir de la seva creativitat, per somiar a descobrir el paradís través de tantes i tantes de les seves pel·lícules.     La taberna del irlandés es va estrenar l'any 1963. Les crítiques van ser discretes i els resultats de taquilla van ser minsos. Es va convertir en la darrera col·laboració del director John Ford amb John Wayne, el seu actor favorit. Havien treballat junts a La diligencia (Stagecoach, 1939), El hombre tranquilo (The Quiet Man, 1952) i El hombre que mató a Liberty Valance (The Man Who Shot Liberty Valance, 1962), entre altres obres cinematogràfiques que formaran part de la història del setè art per sempre.     Crítica elaborada per Mercè Sas de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.  

El hombre tranquilo

El hombre tranquilo (The Quiet Man; John Ford 1952) Sinopsis: Película en la que se narran, en tono de comedia ligera costumbrista y musical, las peripecias de un exboxeador estadounidense interpretado por John Wayne (despreciativamente calificado de “yanqui” para los lugareños) que regresa a Innesfree, en su Irlanda natal, buscando sosiego tras un fatal combate en el que noquea mortalmente a su adversario. Si bien Wayne busca reposo, este se ve interrumpido desde el primer momento por la aparición, en primer lugar, de una legión de curiosos e inefables lugareños encabezados por el casamentero oficial (Barry Fitzgerald); en segundo lugar, irrumpe su idílica partenaire (Maureen O’Hara), de la que se queda prendado a primera vista mientras ella pastorea unas ovejas; en último lugar, el hermano de la chica (Victor McLaglen) se opone al noviazgo en el papel de beligerante cuñado (“malo, pero poco”, porque esto es comedia). Guion: La historia es sencilla y lineal: chico elige chica (la única guapa soltera de la comarca), pero deberá enfrentarse tanto a la familia de ella como a las tradiciones locales para impedir el predecible desenlace. El protagonista será ayudado por dos personajes, antagónicos a priori, como son el párroco católico (narrador en off de toda la trama) y el cura protestante. Todo transcurre cronológicamente, salvo un flashback que se presenta bien entrada la historia, que detalla el hecho que justifica el viaje y explica el contradictorio comportamiento del protagonista a los ojos de la época: que un macho alfa evite toda confrontación en cualquier circunstancia. Recordemos el título: El hombre tranquilo. Actores: Salvo un actor secundario que modula su personaje, el casamentero oficial y del pueblo (Barry Fitzgeralt), el resto de intérpretes están poco exigidos, tal vez por el tono de comedia que nos propone la historia. Por el éxito que obtuvo la película, hay que entender que cumplió con las expectativas del público del momento. John Wayne, cuyos tics de comportamiento parecen seguir en el Lejano Oeste, está para mostrar su mejor perfil, taparse las entradas, levantarse el cuello de la chaqueta y encender cerillas en los sitios más insospechados. Como contraparte, Maureen O’Hara tiene poco que hacer, a pesar de ser la piedra angular de la historia, salvo quejarse con la boca pequeña (hasta casi el final) y resignarse (a regañadientes) a permanecer bajo el paraguas protector de Wayne o recibir sus azotes, ojo, siempre bienintencionados. Es poco diálogo y poco registro expresivo para el potencial que se le intuye como actriz de genio. Por último, (Victor McLaglen) ejerce perfectamente su rol de patán en el papel de “cuñado”. El resto de personajes son, para mí, anecdóticos, aunque en el contexto resulten simpáticos y coherentes con la trama. Fotografía: Excelente. A destacar a lo largo de todo el metraje la cuidada composición de cada plano, la perfecta iluminación o la equilibrada elección y combinación de colores, por citar algunos aspectos. No obstante, hay una cuestión que se repite en esta y en otras muchas películas de la época: tras un plano general en exteriores se pasa a un plano más corto (supuestamente en el mismo exterior) en el que los actores continúan el diálogo, pero que está rodado en estudio con un resultado que salta bastante a la vista y que hace perder frescura a la toma y fluidez a la historia. Si lo hicieron Ford, Hitchcock o Fellini, seguro que existe una razón que lo explica y que, en mi ignorancia, desconozco. Si cabe alguna objeción, imputable a la dirección y no a la fotografía, es el exceso de secuencias con planos generales y cortos de paisajes, carreras de caballos (31 planos, si no me desconté), paseos por la campiña irlandesa (a pie, en bici o en calesa), pubs oscuros y cantarines, cementerios de cartón piedra (con los protagonistas bajo la lluvia mostrando su mejor perfil y escrutando el infinito) para llegar una larga secuencia final con multitud de planos en la que nuestro protagonista (no lo olvidemos, un “hombre tranquilo”) se ve “obligado” a luchar de un modo ciertamente cómico para contentar a su esposa y subyugar intolerancia del “cuñado”. Pelean “de buen rollo”, puesto que los adversarios acaban bebiendo juntos como cosacos ante la complaciente pieza de caza representada por la pobre O’Hara, presta a servirles en lo que tuvieran a menester. Vamos: que le sobran minutos para contar lo mismo, creo yo. Banda sonora: Poco que objetar ya que consigue un tema clásico para la historia del cine. Personalmente, nunca me han gustado en exceso las secuencias interminables de gente que canta una canción completa, a veces sin venir a cuento, cuando hubiera bastado con menos tiempo. En resumen, creo que se nota la mano de John Ford, que demuestra su oficio, maestría y experiencia para obtener una cinta agradable de visionar, rodada con la agilidad y el ritmo necesarios, que se mantienen en todo momento a pesar de lo liviano del guion, aunque es fácil apreciar la plantilla ortodoxa de un western habitual bajo todo su planteamiento: forastero llega la ciudad, entra en el saloon y, al final, se enfrenta a los malos… Película que hay que situar en 1952 para entender la aceptación y el éxito obtenidos, a saber, tiempos de posguerra que agradecían obras ligeras, bienintencionadas, musicales, con espacios abiertos, actores populares (que a veces están, más que interpretan) y, sobre todo, que acaban bien. En el fondo, y en cierto modo, el protagonista volviendo a su paraíso perdido encarna una parte del ánima del director, John Ford, cuyos antepasados provienen de Irlanda. Motivo suficiente para que este la idealice mediante la inserción de unos personajes pintorescos, conservadores y obtusos, pero de buen corazón, y de luminosos planos de verdor exuberante. Añade, de paso, elementos no tan frecuentes en esa realidad, como el prolongado tiempo soleado o la concordia entre católicos y protestantes, por citar algunos. No obstante, y para ser justos, no olvida totalmente la realidad irlandesa. Incluye un par de pinceladas en las que también se menciona el áspero y duro pasado de los que, como nuestro protagonista y su familia, tuvieron que emigrar del país. Asimismo, y a modo de curiosidad, integra una breve conversación en gaélico dentro de un pequeño pero simbólico guiño, o una mención al IRA. No se puede viajar en el tiempo, y lo que en aquel momento complació al público en general, hoy se antoja una visión onírica y alejada de la realidad que vivía en aquellas fechas la pobre, católica y reprimida Irlanda de esa época. Hay que añadir el sutil y actual aroma machista, a nuestros ojos de hoy, que desborda por todas partes y culmina en las secuencias finales, aunque todo ello debe entenderse dentro de la positiva comedia que se nos propone. Crítica elaborada per Gabriel Ruiz Saumell de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (Sant Boi de Llobregat) en el marc del projecte Escriure de cinema.

Centauros del desierto (The Searchers; John Ford, 1956)

El posat dels homes que no ploren Centauros del desierto (The Searchers, John Ford) és una pel·lícula dels Estats Units d'Amèrica, estrenada l’any 1956 i basada en la novel·la del mateix nom d'Alan Le May. S’emmarca dins del gènere western i tracta de l’emancipació racial. Forma part de l’American Film Institute 10 Top 10, liderant la categoria del western. Va ser dirigida per John Ford, guionitzada per Frank S. Nugent, produïda per C. V. Whitney i va comptar amb Winston C. Hoch com a director de fotografia. John Wayne, Jeffrey Hunter, Vera Miles, Natalie Wood i Ward Bond van ser els intèrprets principals. El títol de la pel·lícula ja ens dona pistes de què podrem veure durant el film. Un centaure és un ésser mitològic, meitat humà i meitat cavall, que es considera un ésser salvatge, sense lleis ni hospitalitat, esclau de les passions animals. Es considera que l'origen del mite dels centaures prové d'una tribu hel·lènica que considerava els cavalls com un tòtem. Alguns autors diuen que els grecs van prendre la constel·lació Centaurus, i també el seu nom toro penetrant, de Mesopotàmia, on se simbolitza el déu Baal, que representa la pluja i la fertilitat, i lluita i perfora amb les banyes el dimoni Mot que representa la sequera d'estiu. Així doncs, a la pel·lícula veiem enfrontats dos líders, Ethan Edwards (John Wayne) i Cicatriu (Henry Brandon), ambdós grans coneixedors del seu enemic i de les lleis del territori on habiten. La pel·lícula té una fotografia espectacular, brindada en gran part pels paisatges naturals on va ser rodada íntegrament: Monument Valley (Utah, Arizona), Mexican Hat (Utah) o Bronson Canyon (Los Angeles). És destacable que la pel·lícula comença i acaba amb el mateix pla, mirant des de dins del ranxo cap enfora. A l'inici de la pel·lícula es veu arribar l’Ethan (John Wayne). El personatge torna a aparèixer en un plànol similar quan el personatge es troba gairebé tota la seva família assassinada pels comanxes de la tribu d'en Cicatriu (excepte les seves nebodes, a qui han raptat), que involucra l'espectador directament dins d’una escena on un John Wayne subliminar ens convida a sortir. I la pel·lícula finalitza amb el mateix plànol, aquesta vegada amb el protagonista allunyant-se. Durant tota la pel·lícula, en John Wayne manté la personalitat d'un home traumatitzat per la pèrdua de la seva família, amb el posat clàssic dels homes que no ploren. Només expressa genialment la seva sensació d'impotència a l'escena en què ha trobat el cadàver d'una de les seves nebodes i, davant l'estupefacció dels seus companys de cerca que li pregunten on ha deixat la seva capa, s'asseu a terra devastat i comença a ensorrar el ganivet agressivament sense dir res. En un moment determinat, hi ha una escena èpica a la neu, on es veu clara la definició de centaure: l’Ethan, que va acompanyat d'en Martin (Jeffrey Hunter), un noi comanxe adoptat per la família, li confessa que té por de localitzar la seva neboda, Debbie. A més que la seva cerca s'ha convertit en la seva raó de ser, intueix que, o bé la trobarà morta, o bé convertida en una comanxe. A més a més, Ethan comença a disparar contra els búfals, no només per poder menjar, sinó perquè cap d'ells serveixi d'aliment als comanxes. Durant la seva cerca, trobem tota mena de personatges masculins: el reverend i el seu equip de grangers, el cap d'una tribu d'indis a qui en Martin compra una dona per error a canvi d'un parell de barrets, el que vol cobrar una recompensa i assassinar-los, el que els ajuda i no vol recompensa per no enemistar-se amb els comanxes i que no prenguin represàlies contra ell, entre d'altres. El fet més brillant és que una part de la història de la cerca que veiem a la pel·lícula està narrada per Laurie Jorgesen (Vera Miles), a qui Martin li envia una carta explicant-li totes les seves aventures. Així s’introdueixen els orígens de la veu en off. A la pel·lícula veiem que tant en Martin com la Debbie es veuen obligats a renegar dels seus orígens culturals, sigui pel racisme d'Ethan o per la síndrome d'Estocolm que pateix la Debbie. La pel·lícula finalitza amb un Ethan que retorna la Debbie a casa d'uns amics, per tornar a marxar i desentendre’s del seu futur i de qualsevol responsabilitat vers ella. En l’àmbit cultural, la pel·lícula té un caire fortament masclista: les dones són éssers d'idees mesquines, aliens als interessos masculins. La seva única aspiració és ser dones de la llar. Val a dir que els diàlegs són potents i contundents, i la pel·lícula és un regal per la vista.   Més informació: Ressenya a Filmaffinty Crítica elaborada per Mar Garcia de la Biblioteca de Singuerlín-Salvador Cabré, Santa Coloma de Gramenet en el marc del projecte Escriure de Cinema.