No fa gaire, “Valentino” em va presentar Natalia Ginzburg i de seguida me’n vaig enamorar. Em van captivar la brevetat, la subtilesa i l’elegància del text, la manera delicada i alhora rotunda com explica les coses.

Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 – Roma, 1991), novel·lista, dramaturga, assagista i traductora, és considerada una de les veus italianes essencials del segle XX.

S’educà a casa, en el si d’una família il·lustrada de Torí. Compromesa amb la resistència antifeixista, la cultura i la política, treballà a l’editorial Einaudi i fou membre del partit comunista. Casada en dues ocasions, sempre va signar amb el cognom del seu primer marit, Leone Ginzburg.

En les seves obres retrata la vida familiar, els canvis produïts pel temps, la decepció o les falses expectatives. Mostra la bellesa d’allò que és petit, quotidià i l’amor a la família malgrat les imperfeccions.

Tot això ho trobem a aquesta novel·la. Un pare que n’espera molt --massa?-- del fill, una mare que plora la lletjor de la jove, una germana gran que pateix mal de dents, una germana petita que observa i narra, i un fill-germà bell, vanitós, consentit, indolent...

La coberta atractiva, la depuració del llenguatge, el tractament del temps, la mirada neta, el dir sense escriure i el joc amb el lector també fan estimar “Valentino”.  Agraeixo l’epíleg de Jenn Díaz i el colofó literari evocador.

Estem de sort. Diverses editorials estan publicant obres d’aquesta autora en català i castellà. No hi ha excusa per no llegir-la. “Valentino” ha estat el meu primer Ginzburg. Com podeu endevinar, no serà l’únic.

Més informació:

• Natalia Ginzburg a les Biblioteques
• Natalia Ginzburg a la Viquipèdia
• “Redescobrir Natalia Ginzburg” a VilaWeb:
• Sobre l’autora i la seva obra

Recomanat per Maria Àngels Fernández. Bib. Pare Miquel d’Esplugues.