Siempre soñé y soñé por encima de todo
—

Entre la narració i la poesia, acompanyades per il·lustracions en blanc i negre, amb el poemari “Dormidos en el nunca (y nos llamaron locos)” escrit per Princesa Inca i il·lustrat per Francesc de Diego, ens endinsarem en la vida de les persones sovint silenciades, i titllades de boges; en les seves històries, amargues, melancòliques… Coneixerem de primera mà a persones que transiten entre l’infern i el cel. Éssers que pensen, pateixen, odien, estimen, ploren, malgrat que la societat els pugui titllar de bojos.

Un llibre poètic, sensible, tendre i trist. Un relat en primera persona, amb un rerefons social i psicològic, que qualsevol persona dins de l’àmbit de la salut mental, hauria de llegir. Un escrit que ens farà qüestionar els límits entre salut mental i normalitat.

A banda de “Dormidos en el nunca”, no dubteu a buscar els poemaris que Princesa Inca, va publicar a una editorial, preciosa, però ja extinta, Libros del Silencio.

Acabem aquesta recomanació amb el documental, Veus contra l’estigma, "Sense Ficció TV3".

Més informació:

• Princesa Inca a les Biblioteques

Recomanat per Bib. Caterina Figueras. Tona. 

"El somni de la subversió: memòries d'un traficant d'idees" és una obra poètica que retrata amb intensitat la transició política i l'esclat cultural i artístic de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX. Amb una mirada lúcida i compromesa, l'autor ens submergeix en una època d'efervescència ideològica i creativa, on la subversió esdevé motor de canvi i de llibertat. Les seves paraules, carregades de memòria i d’esperança, reivindiquen el poder transformador de la cultura i el valor de les idees en un moment clau de la història recent.

Més informació:

• Vicenç Altaió a les Biblioteques
• Ressenya de Bibarnabloc

Recomanat al Bibarnabloc, l'aparador cultural de Biblioteques de Barcelona

Guardonat amb el Premi Carles Riba 2024 de poesia, a "Tan bonica i tirana" hi ha un amor desbocat, una reflexió sobre la malaltia invisible, un tribut poliamorós a l’amistat, una història de cultura i d’humans a través d’animals i, finalment, el desig.

Més informació:

• Blanca Llum Vidal a les Biblioteques
• Ressenya a Bibarnabloc

Recomanat al Bibarnabloc, l'aparador cultural de Biblioteques de Barcelona

Autor del poemari Última ronda pel que va rebre el 1999 el premi Amadeu Oller, mereix ara també un premi per aquest darrer poemari tan important com el darrer i més encara. Els poemes de La rèmora no tenen pèrdua, encara que no tothom els pugui fer justícia. “El llibre gira entorn de la vivència en parella del paisatge del Barcelonès Nord i té com a eix central el recorregut del riu Besòs”, diu l’autor. D’aquí deu venir la paraula del títol, “rèmora”, que pot ser tant un peix que es pugui trobar en aquest riu, com simbòlicament l’obstacle que s’oposa a l’avançament d’una cosa. Al poema Les vocals hi trobem aquesta referència:

I res ens priva de romandre muts

i a la gàbia del llenguatge més blanc

sense rèmora de plany ni de guany.

El “llenguatge més blanc” seien els versos envoltats de blanc, en una metonímia, doncs, agafant el que es troba de costat. El “muts i a la gàbia” sembla una imatge molt brillant per parlar de la forma que amaga el fons, que no el diu directament. Que podria ser un joc de paraules entre “muts” i “mots” també. La paraula “rèmora” del títol surt aquí, però podria sortir també al poema La mirada:

La boira m’ha permès de veure

la neu i els seus colors.

La boira com a una rèmora, com la poesia mateixa, que costa d’entendre, però alhora permet d’entendre “el tot de totes les coses”, que deia Forster. Com amb el quadre de Kandinski, Improvisation 7, d’expressionisme abstracte, on sembla que hagis agafat, engrapat, entès el que vol dir l’artista, perquè abans de tot ja l’has sentit.

Hi ha una sèrie de motius que reverberen, de metapoesia, al voltant de la condensació, la síntesi del “record que demana un mot precís i breu”, la concisió de “poda les paraules”, la poesia que “no parla” (diu sense dir), que “no escolta” (no necessita apuntador), “com un jeroglífic” (que cal endevinar-ne la mateixa interpretació), i “canta, en silenci i en veu alta” (funciona per escrit i recitada). “No xerris. No escriguis” (no ho facis inútilment). El “Descobriment, troballa: / les formes insignes d’allò sublim”, perquè trobar el que has perdut és una imatge del que fas quan crees. I aquest poemari sí que n’és una, de troballa. “Descobrir la muntanya/ que vèiem des de casa”, parlaria de la seguretat, la protecció davant la intempèrie on resideix aquest sublim. El retorn del passat en “d’on brolla el que torna” i “de l’aiguaneix a l’avís” parlaria del mateix.

Això lligaria amb “Avui que arribes i ets demà conclòs”, dins L’espera, que fa pensar en l'a priori que permet que sorgeixi el poema, la “paraula viva” de Maragall. En el poema Les dues meitats, el “pou de la memòria” sembla tota una referència a Ferrater, dins el poema Si puc: “He sentit el so fosc/ d’una cosa que em cau/ dins algun pou. Quan suri,/ he de saber conèixer/ que ve d’aquest moment?”. I aquestes “dues meitats dels teus ulls:/ que són el sol, que són la nit”, es relacionarien amb la mitja taronja, amb l’home que és el sol que la lluna de la dona vol reflectir, i a l’inrevés.

La primera part del llibre té per títol “En lletra menuda”. La segona, “En lletra rodona”. El primer podria referir-se a la poesia, sempre una cosa molt gran en una de molt petita. El segon, a la poesia que és rodona, com els personatges d’una novel·la, o la novel·la mateixa, que evoluciona, sorprèn i convenç. Com, de fet, ho fa tot el llibre. Que conclou amb aquest vers: “un cos d’aire i de nit”, un oxímoron, perquè posa de costat l’aire, allò espiritual, la mateixa poesia, i el cos de lletra, el poema en què es converteix. Que sempre es mou en la nit, el dia només és per la prosa.

Recomanat per Helena Bonals Barberà. Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat.

Aquest llibre introdueix al món del haiku de manera concisa, però efectiva. Hi ha qui se'n riu de la brevetat d'aquesta composició poètica, que a banda de la mètrica que es fa fora del Japó, té un esperit particular i s'acostuma a ignorar a la resta del món. "Kigo", per exemple, és una paraula que evoca alguna estació de l'any. I la idea de l'instant, "un haiku perpetua l'emoció del poeta en transcriure'l". No hi ha metàfores potser, però cada haiku pot ser interpretat, i acostuma a ser molt ambigu, ja que permet moltes lectures.

L'autor presenta una antologia de haikus de molts poetes, començant pel gran clàssic Matsuo Basho. Traduïts sense la mètrica, però amb tot l'esperit. En comentarem uns quants:

"Cirerers a la nit:/quan més m'allunyo,/ més em tombo a mirar-los". Fa pensar que com més t'allunyes de la primavera més hi vols tornar en l'inconscient.

"Amb pluja i boira/ no es veu el mont Fuji/ i és més bell".  En què com més s'amaga la bellesa, més et captiva.

"Un dia/ sense dir ni un mot./ L'ombra d'una papallona". No dir res faria present el que és inefable.

"Com la cloïssa en dues valves/ em separo de tu/ a la tardor". Amb la tardor arriba la maduresa, el saber destriar el que val la pena del que no.

"De no ser-hi tu,/ massa gran seria/ el bosc". Sense l'amor el món seria una selva.

"Al que envelleix,/fins i tot els dies llargs/ l'entristeixen". Amb la decadència no serveix de res que la vida sigui llarga.

"Quina solitud!/ Després dels focs artificials,/ una estrella fugaç". Després de la felicitat sols resta la poesia.

"Assenyalant amb el dit/ i de puntetes els nens/ admiren la lluna". Aixecar-se cap amunt és una forma de tenir la lluna.

"El cucut,/ la pàgina en blanc,/ la solitud". La buidor de la pàgina en blanc, amb un haiku com el cant d'un cucut al mig.

"El rossinyol torna/ i torna a dir-ho/ i no es cansa". Amb cada nou poema acostumes a dir sempre el mateix.

Recomanat per Helena Bonals Barberà. Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat.

Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) és un escriptor català que treballa tant la poesia com la narrativa. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, combina la seva activitat literària amb la de professor.

Va debutar amb el recull de contes "La mort lenta" (2018), Premi Documenta, on ja mostrava una escriptura precisa i reflexiva. En poesia, ha destacat amb "Renills de cavall negre" (2019), Premi de Poesia Martí Dot, i "La llum subterrània" (2023), guanyador del Premi Ausiàs March de poesia. La seva obra explora temes com la identitat, el desig, la introspecció i la memòria, sovint amb un llenguatge cuidat i carregat de simbolisme.

Mas Craviotto s’està consolidant com una de les veus joves més potents de la literatura catalana actual.

Aquest poemari, guardonat amb el Premi Ausiàs March de poesia 2022, es divideix en tres parts que exploren l'origen, la foscor primigènia i la llum subterrània. L'autor reflexiona sobre la recerca de nous significats i oportunitats en un món en constant canvi.

Més informació:

• Xavier Mas Craviotto a les Biblioteques 

Recomanat per Vanesa Moya. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Gata Cattana (Ana Isabel García Llorente) va ser una poeta i rapera andalusa, coneguda per la seva lírica compromesa i reivindicativa. La seva obra combina feminisme, crítica social i cultura clàssica, amb un estil que barreja la tradició poètica amb el llenguatge del rap. Tot i la seva prematura mort el 2017, s’ha convertit en una veu de referència per a una generació que busca consciència social i empoderament a través de la paraula.

Aquest llibre recull tota l'obra literària de Gata Cattana, incloent-hi textos inèdits. La seva obra aborda la crítica social, la introspecció i celebra les seves arrels andaluses, amb referències a grans escriptors i temes de justícia social.

Més informació:

• Gata Cattana a les Biblioteques

Recomanat per Vanesa Moya. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Teniu a les vostres mans el tercer poemari d'aquesta poeta barcelonina guanyadora del premi Senyoriu d'Ausiàs March i editat per l’editorial 3i4. Amb un títol suggerent ens capbussem en el significat de la paraula AMOR des la seva definició més normativa fins a la seva visió més existencialista. Igual que si esfullessim una flor, pètal a pètal, l'obra de trenta-tres poesies s'estructura en tres seccions que embolcallen el fet amatori amb metàfores quotidianes com una llar, una funda o una gota d'aigua en un desert. I què és estimar? Aquesta pregunta sobrevola cadascun dels poemes on hi suren la sexualitat, la maternitat, les relacions obertes, l'estima, la biodiversitat i diversos conceptes per mirar de contestar una pregunta ben complicada i és que, tal com diu en un dels seus poemes: "Mai no pots preveure un amor sense una casa".

Destaquem, també, el diàleg existent amb les cites literàries que encapçalen les tres parts i que emfatitzen el significat de cada una d'elles, com deia anteriorment, meravellosament introduïdes per les metàfores comunes.

Si voleu desgranar el concepte de l'amor mitjançant una obra poètica de qualitat, aquest és el vostre llibre! visca l'amor!

Més informació:

• Carla Fajardo Martín a les Biblioteques

Recomanat per Jordi Bosch. Bib. Plaça d'Europa. L'Hospitalet de Llobregat.

Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984), és ja un poeta consolidat en el panorama poètic en català. Ha publicat més de quinze obres de poesia i molts dels seus treballs han estat guardonats amb premis literaris, com ara Sang cremada (Premi Vila de Lloseta el 2014), Traït (Premi Senyoriu d’Ausiàs March el 2015) o Esquenes vinclades (Premi Jocs florals de Barcelona el 2017).
A més del seu vessant creatiu hi podem destacar la seva faceta com a editor, traductor, gestor cultural i historiador. La seva tasca s’emmarca dins de la difusió cultural en general i l’activisme social en particular. Es  mostra molt actiu en difondre la seva obra i ha participat en innombrables recitals poètics.
L’obra que ens presenta ara, Uralita (LaBreu Edicions, 2024), ens parla de mallorquinitat i alhora de denúncia d’un turisme desenfrenat i irrespectuós amb el medi natural. Tota l’obra esdevé una crítica a la manca de respecte cap a un passat arrelat al territori, simbolitzat en la destrucció del safareig de casa seva per construir-hi una rotonda. 

El desassossec impregna totes les pàgines del recull de poemes. Això queda palès amb les crítiques acèrrimes contra el model turístic atapeït de hooligans que fan balcòning, o d’aquells que ballen reggaeton a altes hores de la matinada. Pels versos d’Uralita hi degoteja un malestar continu amb un model de turisme que sembla que s’ha apropiat de tot i que ho ha esquerdat tot.

No obstant això, s’albira en la seva obra una petita escletxa d’esperança per poder sobreposar-se a tanta dèria destructiva. Això són els símbols de mallorquinitat per excel·lència: la uralita, somiers de llit per fer de barrera al camp i banyeres metàl·liques per abeurar les bèsties. Uralita com a refugi i aixopluc i alhora com a element que t’escalfa el cap i les idees.

A tall de cloenda podem dir que aquesta és una lectura molt recomanable i que de ben segur no et deixarà indiferent. Et farà reflexionar sobre com tractem el lloc on vivim i de quina manera ens relacionem amb el nostre entorn. Que gaudeixis!

Més informació:

• Pau Vadell i Vallbona a les Biblioteques
• Enllaços d’interès: entrevista al Més_324
• Crítica d’Uralita a Arabalears

Recomanat per Guillem Paradís. Bib. l'Alzina. Palau-solità i Plegamans.

Marisa Madieri, va néixer a Fiume el 1938, i va morir a Trieste el 1996. Escriptora d’una obra curta, però intensa i de qualitat, fou la parella de l’escriptor Claudio Magris.

Verd aigua, és un tros de vida, quasi una autobiografia, a tall de diari (del 24/11/1981 al  27/11/1984) que explica la infantesa i joventut de l’autora, els dramàtics fets de l’exili des del seu Fiume natal, fins a Trieste on l’acollida, en un principi, no va ser tan entusiasta com esperaven.
Des del record de la seva maduresa, de dona cassada i amb fills, professora, amb interessos socials, Marisa escriu aquest dietari en el qual va fent salts al passat i al present, i també en certa forma desafia el futur.

El relat de la dona adulta està escrit sense presses, i sense jutjaments ni odi, només des del record dels seus ulls de nena i de les històries de la família. Però també atenta al present, va entrellaçant històries de la seva vida quotidiana, de la seva feina com a professora, de la seva malaltia, dels seus fills, del company Claudio, de la seva militància social i de voluntariat.

Totes les dones de la família, i Marisa per descomptat, tenen un gran pes. En una constel·lació d’àvies, ties, cosines, les dones han jugat un paper superior en enfront dels homes, dels quals algunes de les àvies tractaven amb cert menyspreu:
L’àvia Madieri, deixà el seu marit i s’instal·là a Fiume amb el fill que espera, i dona peu al naixement d’una nova nissaga, que continua amb ella i amb el pare de l’autora.

L’àvia Quarantotto, mare de la seva mare, amb deliris de grandesa, controladora, manipuladora, dominadora fins a l’últim moment de la seva vida, malgrat la decrepitud de la vellesa.

L’àvia Anka, última esposa del seu pare, i salvaguarda dels records familiars, com una relíquia.
La mare de l’autora, pàgines plenes de tendresa i breu descripció colpidora de la malaltia de l’oblit, i de la mort.
Una desfilada de ties, cosines i germanes, en les que no entra massa, però que estan representades en tot el cosmos de personatges del relat.
D’una singular història geogràfica i política com és l’estat de Fiume, la república posterior creada per D’Annunzio, que resistí alguns mesos la independència de Fiume; a l’èxode de la població italiana cap a Trieste, on van ser rebuts com a refugiats (la història sempre es repeteix), i on van ser allotjats en edificis precaris, en habitatges de paper...

De tota aquesta vivència Madieri escriu un relat de vida, deixa el testimoni, acompanya el pas del temps de la memòria, i ens deixa una novel·la que suma el passat i el present, sense acritud ni judicis, amb melancolia i tristesa, a voltes nostàlgica, només mostrant els fets tal qual els va viure i els recorda.

Amb una prosa plena de poesia, hi ha pàgines d’un gran lirisme, grans evocacions de paisatge i de la descripció de l’aigua, dels diferents colors de l’aigua. Una obra breu, de poca extensió, que diu molt. Una joia que calia descobrir. Com diu Claudio Magris en el magnífic postfaci del llibre, “les característiques de l’escriptura de Marisa era la claredat, la precisió més absoluta, la paraula exacta, els elements que formen la poesia.”

Més informació:

• Marisa Madieri a les Biblioteques
• Marisa Madieri a la Viquipèdia
• Curiositat sobre l'estat independent de Fiume, creat per Gabrielle D'Annunzio

Recomanat per M. José Maya García. Bib. Jordi Rubió i Balaguer. Sant Boi de Llobregat. 

Yolanda Castaño és la guanyadora del Premio Nacional de Poesía 2023 per la seva obra, en llengua gallega, Materia.

Poeta, estudiosa de la literatura, editora, traductora, assagista i premiada gestora cultural, Yolanda Castaño (Santiago de Compostela, 1977) dirigeix la seva pròpia Residència Literària a la Corunya, a més de –des del 2009– tallers de traducció poètica, festivals de poesia i cicles mensuals de lectures, sempre amb poetes gallecs i internacionals. Amb gairebé 30 anys de trajectòria, el nom més internacional de la poesia gallega ha publicat set llibres de poesia en gallec i castellà (a Visor Libros), volums en anglès, francès, italià, català, serbi, eslovè, macedoni i armeni, a més de poemes en trenta llengües més. És també autora de set poemaris per a públic infantil, obres signades com a editora, estudiosa de la poesia gallega, biògrafa de poetes i traductora. Castaño ha fusionat poesia amb altres llenguatges creatius: plàstica, música, audiovisual, dansa, còmic, cinema en 360°, arquitectura i fins i tot cuina.

Més informació:

• Yolanda Castaño a les Biblioteques

Recomanat al Bibarnabloc, l'aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

“Tremolors i escuma” és un llibre de poesia en edició bilingüe romanx-català escrit per la poeta suïssa Jessica Zuan, amb traducció i epíleg a càrrec de Dolors Udina i Antoni Clapés i pròleg de Denise Mützenberg. Aquest volum compila les dues primeres publicacions de poemes de l’autora: “L’orizi/La Tempête” (edició bilingüe romanx-francès, Editions Samizdat, Ginebra, 2017) i “Stremblidas e s-chima/Beben und Schaum/Tremblements et écume” (edició trilingüe romanx-francès-alemany, Chasa Editura Rumantscha, Coira, 2019).

Jessica Zuan va marxar de la seva vall quan era adolescent. Va començar a escriure principalment en alemany i francès. Amb el temps va ser conscient de la necessitat de recuperar la seva herència cultural i va reprendre l’escriptura en romanx. L’autora fa servir l’alt engiadinès o puter als seus poemes, un dels cincs dialectes del romanx, quarta llengua cooficial de Suïssa.

La poesia de Zuan és captivadora i vibrant, amb molta força. Els seus poemes emfatitzen la importància dels records i, al mateix temps, estan impregnats d’un accentuat desig de viure el present. Aquesta obra està estructurada en tres parts: “La tempesta”, “Noms que es perden” i “Tensar l’arc”. A l’epíleg, els traductors defineixen aquest poemari com “la mirada d’una dona sobre el món del segle XXI, escrita en una llengua antiga, de sonoritats insospitades. I per això mateix, suggerent”.  

Jessica Zuan ha rebut el premi de promoció del Cantó dels Grisons pel conjunt de la seva obra i un altre premi de la regió Malögia. Més recentment, “Tremolors i escuma” ha estat guardonada amb el Premi Nollegiu 2023 de poesia traduïda. La poesia de Jessica Zuan ha estat musicada per Astrid Alexandre, Martina Linn, Bruno Pedretti i Artem Pervushin.

Més informació:

• Jessica Zuan a les Biblioteques
• Xavier Graset conversa amb Jessica Zuan
• Lectura dels poemes en romanx per part de l’autora, acompanyada dels traductors al català, Dolors Udina i Antoni Clapés

Recomanat per Bib. de Can Llaurador. Teià.

Voleu conèixer el pop refredat, el tiburó que va al dentista, el cranc que balla claqué o les dues vaques enamorades?.. Doncs endinseu-vos en aquest meravellós llibre de poesia escrit per Leire Bilbao, en els seus versos ocurrents, divertits, onomatopeics, amb un vocabulari senzill que será el delit de petits lectors i dels pares que acompanyin en la lectura.
Les il·lustracions de Maite Mutuberria són el complement perfecte de les paraules, amb un imaginari de bitxos creat a partir de collage combinat amb dibuix, o , si ens apropem, podrem sentir el zum-zums.
Aquest llibre, publicat en euskera el 2016, va rebre el Premi Euskadi de literatura l’any 2017. I avui el podem trobar en castellà, català i galleg a l’Editorial Kalandraka. L’any 2019 el grup Kirico el va escollir com a millor llibre infantil publicat en castellà.

Adequat de 3 a 6 anys.

Recomanat per Núria Cañadas de la Biblioteca de Viladecans

Podries és un poema il·lustrat, que parla dels refugiats.

T'has parat mai a pensar que el color de la pell, la llengua, el menjar, la roba, els jocs... tot plegat no és més que una simple coincidència?

Que tot podria ser diferent si haguéssis nascut en un altre lloc?

Podries viure millor o pitjor, podries ser més o menys feliç del que ets, però tot i així, seguiries sent el mateix. Una persona.

Podries és una preciosa poesia de Joana Raspall publicada l’any 1998 dins el recull Com el plomissol.

Malgrat la distància en el temps, el tema que toca és tristament actual. Els refugiats. Tots aquests nens i nenes que han hagut de deixar enrere les seves cases forçosament. I encara més enllà, parla de la casualitat, del destí, de la felicitat i de la solidaritat. Aquests valors que tanta falta fan avui dia. I com sempre, la gran virtut de l’enyorada la poetessa, ho sabia fer amb un llenguatge senzill i proper, entenedor i bonic.

Les il·lustracions de l’Ignasi, treballades amb la tècnica de la serigrafia, són d’una bellesa plàstica exquisida. El seu domini de les ombres em meravella. L’expressivitat de la qual aconsegueix dotar els personatges, tant en l’alegria com en la por, és sensacional.

Un àlbum ple de color, que ha sabut copsar el to d’aquests versos tan especials i que es presenta en una edició magnífica que el converteix, en un títol ideal per regalar, però sobretot, en un llibre per llegir, compartir i conversar plegats, petits i grans.

Adequat de 9 a 10 anys

Recomanat per Sílvia Cantos Bastida de la Bib. Ernest Lluch Martín de Vilassar de Mar.