L’Aitana, filla, neta, besnéta de dones sàvies, s’esglaia amb el nou regnat de Pere Joan IV: el rei només vol talar els boscos i capturar les feres per fer créixer més i més el regne. I l’Aitana s’esglaia encara més en saber que la Dentaruda, la fera més ferotge del bosc, corre lliure pel poble sembrant el pànic!

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Si crides “barracuda!”, tothom respon “què?”. Però si crides “tauró!”…
Algunes pel·lícules perduren en la cultura popular de formes insospitades. 'Tauró' és una d’aquestes per diverses raons. La frase que comença aquest paràgraf, extreta de la seva primera part, il·lustra molt bé el perquè.

Es va estrenar aquí com a 'Tiburón ('Jaws' n’és el títol original, que podríem traduir com mandíbules o maxil·lars). Ho va fer el desembre de l’any 1975, pràcticament mig any després de la seva estrena als Estats Units. La data no és trivial perquè coincidir amb el començament de l’estiu és el millor moment per llançar una pel·lícula per terroritzar banyistes de platja. I aquest és un dels primers punts remarcables. L’efecte psicològic de la pel·lícula va fer que, a més de la mala fama que adquiriren els taurons, per a molts espectadors d’aquell any -i posteriors- banyar-se a la platja ja no fos mai més igual.

La tensió que aconsegueix més d’una escena simplement suggerint una amenaça sota l’aigua determinarà que sovint es catalogui la pel·lícula dins del gènere de terror. Bé hi pot ser; des del primer tràveling submarí quan apareixen els títols de crèdit d’inici es construeix un clima d’incertesa i perill. La música hi ajuda.
Aquest és un altre tret remarcable de la pel·lícula, la banda sonora de John Williams en general i el tema principal en particular, construït a partir d’un ostinato de dues notes, incrementarà el desassossec i l’aprensió de manera perfecta en les escenes de perill. Un tema musical que és comparable al que Bernard Hermann va crear per a l’escena de la dutxa a Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960). De fet, moltes escenes es construeixen sobre la música com a substituta de l’aparició del tauró; l’anuncia, però no el veiem. I això fa encara més terrorífic el moment, perquè aquest perill mortal ens resulta invisible.
La decisió de mostrar ben poc el tauró és fruit de la necessitat, ja que els taurons mecànics no funcionaven bé les primeres setmanes i, a més, l’efecte de l’aigua del mar deteriorava ràpidament la seva aparença i mecanismes. Van sorgir més dificultats durant el rodatge que van encarir molt el pressupost i van allargar fins a sis mesos la previsió inicial de dos, com l’enfonsament de l’embarcació Orca o les complicacions de filmar al mar. Per aquest motiu no veiem el tauró fins quasi a mitja pel·lícula. La música de John Williams, el muntatge de Verna Fields i els plans de Steven Spielberg mantenen la tensió, el ritme i el suspens sense veure el tauró.

Més informació:

• Steven Spielberg a les Biblioteques
• Hi ha un taurò a l'aigua!

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona.