Al nord de Lanzarote, al poble d'Haría, també conegut com el “Valle de las Mil Palmeras”, César Manrique va trobar un entorn ideal per la confluència de naturalesa, tradició i tranquil·litat. Enmig d’un palmerar, anteriorment finca agrícola, l’artista inicia l’any 1986 la construcció de la seva nova casa. Un projecte en el qual l’arquitectura tradicional es redefineix des d’una perspectiva moderna, prenen rellevància el confort i l’estètica.

Des de l’any 2013 es va obrir al públic com a casa-museu, amb un recorregut que permet contemplar les diferents estances de la casa, decorades amb objectes personals de l’artista, així com el taller on treballava, amb les obres inacabades, tal com l’artista ho va deixar com a conseqüència de la seva mort.

Va ser la primera gran intervenció de l’artista en el paisatge de l’illa, un projecte elaborat conjuntament amb Jesús Soto, en el que l’harmonia entre l’art i la naturalesa arribar a la seva màxima expressió.

A partir dels túnels que va anar dibuixant la lava del volcà de la Corona, César Manrique crea un espai de simbiosi, que amb la més mínima intervenció ens proporciona racons d’una extraordinària bellesa. Un auditori natural, únic per la seva geologia i acústica, la llacuna interior on habita una espècie endèmica de cranc o la “Casa de los Volcanes”, un dels centres d’investigació més importants del món, són alguns dels principals atractius del que va ser el primer “Centro de Arte, Cultura i Turismo dissenyat per l’artista”.

Produïda també per l’activitat eruptiva del volcà de la Corona, aquesta gruta que va ser utilitzada per la població com amagatall davant dels atacs dels pirates procedents del nord d’Àfrica als segles XVI i XVII,  ens proporciona actualment la possibilitat de viatjar cap a l’interior de la terra.

Un viatge iniciàtic acompanyat d’un sorprenent espectacle de llums i ombres dissenyat, en la dècada dels anys 60, per César Manrique i Jesús Soto.

Situat als voltants de les restes d’una antiga bateria militar de finals del segle XIX,  a 400 m d’altitud en el “Risco de Famara”, a l’extrem nord de l’illa, aquesta creació de Manrique en col·laboració amb Jesús Soto, i l’arquitecte Eduardo Cáceres, ens proporciona una panoràmica privilegiada sobre La Graciosa i la resta d’illots que conformen el Parque Natural del Archipielago Chinijo.

L’edifici és una mostra d’arquitectura moderna, en la que Manrique a través dels detalls artístics i arquitectònics tornar a mostrar la seva lluita per integrar la naturalesa. La façana semicircular i coberta amb pedra volcànica recorda als tradicionals bancals de l’agricultura local.

La recuperació a Guatiza d'una antiga pedrera d'àrids transformada en un abocador es convertirà en l'última gran intervenció de César Manrique a Lanzarote. Una proposta plena de simbolisme, una explosió cromàtica a partir del contrast entre els verds de les 450 espècies de cactus presents, procedents de Canàries i de la resta del món, i la pedra volcànica.

Des d'un dels últims molins de vent de l'illa podràs obtenir una panoràmica perfecta d'aquesta intervenció paisatgística que va servir per recuperar una zona especialment degradada.

Els volcans i els camps de lava verge d'aquest parc nacional de 5.000 hectàrees localitzat a la costa occidental de l'illa consittueix un dels espectacles visuals més impactants de tot l'arxipèlag canari.

Amb l'objectiu de poder donar a conèixer aquest excepcional entorn preservant la seva essència, Manrique i el seu equip habitual dissenya la “Ruta de los Volcanes”. També construirà el restaurant “El Diablo”, cuina artesanal canària elaborada a partir d'aprofitar la calor natural procedent del subsol.

El Monumento al Campesino, el Museo Internacional de Arte Contemporáneo o els “juguetes del viento” són altres dels punts d'interès que caldrà anotar per seguir el rastre de César Manrique a l'illa diferent.