Nascuda a Tremp el 17 de setembre del 1949, Barbal és, sens dubte, una de les escriptores més llegides i estimades de la literatura catalana, reconeguda amb la major part dels premis literaris del país.

L’any 2001 va obtenir la Creu de Sant Jordi. L’any 2009 va ser guardonada amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) per la seva trajectòria i l’any 2010 amb el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Finalment, l’any 2021 va ser distingida amb el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva llarga trajectòria literària.

El seu corpus narratiu inclou dotze novel·les, sis reculls de contes per adults, dues obres de teatre, cinc contes infantils així com múltiples col·laboracions tant en obres col·lectives com en premsa als diaris Avui, El País, Ara i Público.

El món rural del Pallars dels anys 50 i 60 del segle XX, escenari de la seva infància i adolescència, va definir l’inici de la seva narrativa, inaugurada amb la novel·la Pedra de tartera amb la que obtindria el Premi Joaquim Ruyra l’any 1984 i el Premi Crexells l’any 1985. La unió d’aquesta història amb les dues següents novel·les, Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992;  Premi de la crítica, de narrativa catalana 1993, Premi Nacional de Literatura Catalana, de narrativa 1993 i Premi de la Crítica Serra d'Or, de novel·la 1993) configuraria l’anomenat Cicle del Pallars.

Maria Barbal va viure el final d’una època i l’inici de l’emigració del camp a la ciutat. L’any 1963, amb catorze anys, es va traslladar a Barcelona per finalitzar els estudis de Batxillerat i realitzar els estudis universitaris de Filosofia i Lletres a la Universitat Central, finalitzats l’any 1971, amb 22 anys. És en aquesta etapa vital que Maria Barbal es va dedicar a l’ensenyament i Barcelona es va convertir en la seva ciutat.

És per això que, més enllà dels temes inicials de les seves primeres obres, és en aquest context urbà que Maria Barbal ha anat teixint de manera constant, al llarg de quaranta anys de trajectòria, un ampli univers literari amb el qual ha elaborat un ric mosaic de les diferents realitats històriques i socials, un conjunt de fotografies des de les quals ha analitzat amb profunditat les complexitats de la condició humana.

Explica Barbal en una entrevista al Club del Quadern del diari El País que “el nucli de la narrativa que m’interessa és el personatge que porti a un missatge o a una idea”. Així doncs, és des d’aquesta mirada i observació atenta, minuciosa i comprensiva que Maria Barbal desvetlla la realitat que s’amaga darrere els seus personatges. Realitats que toquen temes ben diversos com la despoblació del món rural (Camins de quietud) i l’emigració (Carrer Bolívia, Premi Cavall Verd-Blai Bonet de narrativa 2000), les relacions familiars (País íntim, Premi Prudenci Bertrana 2005), el pas del temps i la memòria (Bella edat, A l’amic escocès), l’amor i l’amistat (En la pell de l’altre, Tàndem, Premi Josep Pla de narrativa 2021) o la injustícia social (Emma).

Tot i que destaca per la seva producció novel·lística, la recent publicació del recull de Tots els contes (2023) és una excel·lent oportunitat per conèixer de manera global la seva reflexiva narrativa, amarada de compromís social, amb un estil molt elaborat format per un lèxic molt ric i una prosa molt precisa. La recopilació dels relats publicats al llarg dels anys, presentats a partir d’una classificació temàtica i no pas cronològica, permet segons la seva editora Carme Arenas, “una lectura renovada i, en conseqüència, ens concedeix la possibilitat d’una mirada actual. Junts ens acompanyen en el viatge per la geografia barbaliana, ara vista des d’una altra perspectiva i en tota la seva magnitud”.

Avui, “Pedra de tartera”, la novel·la amb què la jove Maria Barbal va debutar com a escriptora, ja és considerada com un gran clàssic de la literatura catalana. Es va fer una adaptació teatral i s’ha traduït a quinze idiomes.

“Escric Pedra de tartera perquè és una herència que he rebut involuntàriament, que m’arriba i que és molt profunda. M’adono que si no puc expressar-la sempre estarà connectada amb mi d’una manera pesant. L’escriptura fa que tregui fora meu aquesta història, aquesta herència i que l'ofereixi als altres”. Maria Barbal.