Nascut a Santiago de las Vegas, a Cuba, on treballava el seu pare com a enginyer agrònom, el 15 d’octubre de 1923.

La família torna a Itàlia dos anys més tard. Calvino es matricula a la Facultat d’Agronomia de la Universitat de Torí. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial i la crida al servei miliar per la República Social Italiana, es va veure obligat a interrompre els seus estudis. Educat en una tradició lliurepensadora i laica, Calvino i el seu germà es van unir a les Brigades Partisanes Garibaldi.

Acabada la guerra s’instal·la a Torí on es gradua en lletres amb una tesi sobre Joseph Conrad. S’afilia al Partit Comunista Italià i col·labora amb diferents diaris. Entra en el món editorial, contractat per l’editorial Einaudi i coneix a Cesar Pavese, Natalia Ginzburg i Elio Vittorini.

L’ambient editorial serà decisiu en la seva formació cultural. L’any 1947 publica la seva primera novel·la El sendero de los nidos de araña, on explica la seva experiència com a partisà i, dos anys més tard, el recull de contes L'últim és el corb.

L’any 1952 publica la seva obra més coneguda, Els nostres avantpassats, formada per les novel·les El vescompte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent. Narracions fantàstiques alhora que al·legories de l’individu contemporani on Calvino aboca la seva decepció ideològica amb el comunisme.

Torna a Cuba per visitar la casa on havien viscut els seus pares i es casa amb Judit Singer. Estableixen la seva residència a Roma, on naixerà la seva filla Giovanna.

Calvino escriu Les cosmicòmiques, a contracorrent de les avantguardes de l’època. En paraules de l'autor el còsmic és "el intento de volver a entrar en contacto con algo sin duda muy antiguo; […] nosotros, en cambio, para enfrentarnos a las cosas más importantes necesitamos de una lente, de un filtro, y esta es la función de lo cómico".

La família es trasllada a París. L’autor entra en contacte amb el Taller de Literatura Potencial (Oulipo), grup d’experimentació literària creat per l’escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. Fruit d’aquesta influència són les seves obres El castell dels destins encreuats, Les ciutats invisibles i Si una nit d’hivern un viatger.

L’any 1980 torna a Itàlia, on escriu Palomar. Treballa en una sèrie de conferències sobre literatura contemporània que havia de donar a la Universitat Harvard i que es van publicar pòstumament com a Lliçons americanes.

Mor el 19 de setembre de 1985 a Siena.

Un fabulador compromès 

Poques són les disciplines i matèries que escapen a la vida i obra de Calvino. La seva curiositat, el seu compromís social i polític, la imaginació, la passió per la literatura i la capacitat de jugar amb el llenguatge marquen els trets fonamentals de la seva obra.

"Cuando estoy convencido de que cierto tipo de libro está completamente fuera de las posibilidades de mi temperamento y de mis capacidades técnicas, me siento en mi escritorio y me pongo a escribirlo".

No ens ha d'estranyar que Cesar Pavese li donés el sobrenom d’esquirol, perquè era astut i se'n pujava als arbres per a jugar. Segons Pavese, des d’allà dalt podia observar la vida com una faula en els boscos. Calvino crearà, anys més tard, a Cosimo Piovasco di Rondó, El baró rampant, qui viurà dalt d’un arbre tota la seva vida en actitud de protesta contra l'autoritat familiar.

"Lo que cuenta es lo que somos, es profundizar en nuestra propia relación con el mundo y con el prójimo, una relación que puede ser a la vez de amor por lo que existe y de voluntad de transformarlo".

A la novel·la Si una nit d’hivern un viatger du a terme el mateix experiment que va fer Stanilaw Lem a la seva Biblioteca del Siglo XXI: escriure sobre llibres ficticis. Els protagonistes són dos lectors que intenten llegir un llibre que, malauradament mai podran acabar. Una novel·la sobre el plaer de llegir, amb l’estil inconfusible d’un fabulador compromès amb la literatura, la vida i la societat.

"La ambición juvenil que me impulsaba fue el proyecto de construir una nueva literatura que contribuyera a su vez a la construcción de una nueva sociedad. (…) Sin duda, el mundo que tengo ahora ante mis ojos no podría ser más opuesto a la imagen que aquellas buenas y constructivas intenciones proyectaban sobre el futuro. Pues la sociedad se manifiesta como colapso, como desmoronamiento, como gangrena (o, en sus aspectos menos catastróficos, como rutina) y la literatura sobrevive desperdigada entre las grietas y los descalabros, como conciencia de que ningún derrumbamiento podrá ser tan definitivo como para excluir otros posibles."